Mails per a Hipàtia

Diumenge em van fer parlar al Pi de les Tres Branques. En teoria representant el País Valencià tot i que ja vaig avisar que parlaria com a ‘català integral’, seguint la definició que Josep Pla va fer de Joan Fuster –i evidentment salvant totes les distàncies.

Ho vaig fer per a dir que la nació i l’estat, no em canse de repetir-ho, no són coses coincidents. I que la república anirà d’Alcanar a La Jonquera però la nació seguirà anant de Salses a Guardamar. 

Feia molt anys que no anava al Pi, aquest arbre que Verdaguer va convertir en un símbol de la unitat del país gràcies a les seues tres branques. Va ser un matí agradable, amb molt bon temps, que vaig compartir de gust amb els amics. Per dinar ens van posar un arròs de ranxo però la sobretaula ho compensava. I van haver moments per a la memòria. Caminant cap al Pla de Campllong vaig sentir disparar uns trabucaires amb el so rebotant pels cims i verament l’eco fèia impressió.

(Al Regió7 hi ha una sèrie de fotografies dels actes. La que acompanya aquest apunt és del Pere Cardús. El vídeo és de BergaDigital9)