Mails per a Hipàtia

Per TV3 acaba la difusió en diferit del concert de record i homenatge a Salvador Espriu. Ha estat passablement discret. Hi ha hagut un parell de moments molt bons però en general ha reafirmat aquest punt en que ens movem darrerament que em sembla que es pot definir dient que tot és tou, no parle només del concert,. Dissabte la rua de Comediants ho era també. Molt més encara.

A mi Espriu no m’ha entusiasmat mai. L’Espriu de Raimon, que no entenc com és que no era en aquest concert, sí. L’Espriu de Raimon em fa pujar les emocions, em fa vibrar. Però la poesia nua, seca, sense solfa, d’Espriu no és de les que més m’agrada. La trobe, amb excepcions meravelloses, una poesia excessivament adjectivada, pesant, que no és el mateix que pesada. Massa greu per a la realitat que l’envoltava fins i tot i no dic ja per a la d’ara.

Per a mi, tanmateix, ha estat un viatge sensacional conèixer Arenys i poder-la interpretar, aquesta poesia, així d’una altra manera. Ja vaig descriure fa temps l’impacte que em va causar reconèixer aquella riera on la llum puja del fons la mar o acostumar-me a veure la muntanya que tanca el ponent. I per això el meu respecte per Espriu és molt local. Em sembla extraordinari, això sí, ser capaç de convertir una cosa tan íntima, discreta i personal com els carrers i les places on vius en l’escenari de tota una cultura. I supose que aquest és el mèrit màxim de qualsevol escriptor. Així que estic d’acord en que els d’Arenys tenen, tenim, per això raons per a estar-ne ben agraits.