Mails per a Hipàtia

Ara torna a ser des d’Escòcia on The Herald, el principal diari del país, ha posat a portada un dels meus editorials, en el qual dèia precisament que no som Escòcia nosaltres, per a engegar un debat sobre com veiem el seu país. L’article de David Leask és bastant seré i no usa les meues paraules per a atacar els independentistes escocesos, cosa que m’hauria sabut greu però que sóc conscient que podria haver passat.

El columnista del Herald també hi explica que la posició dels independentistes escocesos és molt freda pel que fa a Catalunya i que això ens podria haver molestat. A mi, personalment, no. En qualsevol cas.

PD. És una sensació estranya però les darreres setmanes diverses publicacions escoceses s’han fet ressò dels meus articles, també n’han parlat a Ràdio Moscou i en un prestigiós bloc de Sant Petesburg. Ho dic per aquells que pensen que encara pensen que si ets un diari en català t’estàs tancant portes….

La nit de divendres vaig participar al sopar de La Canella, la societat gastronòmica valencianista de Borriana. Quatre voltes a l’any un grapat interessant de gent de Borriana, i convidats arribats d’altres llocs com ara Benassal, es troben per recuperar el menjar tradicional valencià i parlar sobre el país. Amb un xerraire que s’hi suma i que en el cas de divendres passat vaig ser jo. La nit era plujosa i freda i el camí a Bétera després del sopar va ser una miqueta accidentat però ho vaig passar molt bé. Gent tan diversa com interessant, una bona conversa i un sopar ben conjuntat, a to amb les aspiracions del grup. La Canella, per cert, fa referència a una beguda típica de Borriana, que la fan amb canella. No n’havia sentit a parlar mai però ara ja no ho oblidaré.

I dissabte, enmig d’un fred glacial, vaig tindre l’honor de llegir el manifest del tradicional carnestoltes de Benimaclet des del balcó de l’Associació de Veïns. El Pep Guia, que hi anava disfressat de moro de Beneixama, ho explica al seu bloc.

Aquell matí d’avui fa deu anys la notícia la vaig rebre amb estupor. Amb desconcert. Jo coneixia, aleshores encara poc al Martxelo, però coneixia bé al Pello Zubiria, director d’Argia. Havia parlat amb ell de política, sabia el que pensava i el que volia i per això sabia que el fet que els acusaren de ser d’ETA, com es va veure després, només era una mentida que permetia detenir, torturar, tancar el diari, amb impunitat.

Però allò va ser tan desmesurat que crec que també ens va ajudar a tots a entendre com de poc sòlida era la democràcia espanyola, quanta misèria s’amagava en la seua claveguera, quanta arbitrarietat. I quanta violència estaven disposats a bolcar contra nosaltres. Contra els bascos sobretot però, a través d’ells i ho sabíem, contra nosaltres també. Contra tots els que no som els espanyols que aquells espanyols volem que siguem.

Han estat, no ho podem oblidar, deu anys molt durs pels amics d’Egunkaria primer i de Berria després. Però avui és una alegria poder dir també que han estat inútils pels plans que l’audiència nacional i la guàrdia civil tenien aquell matí. Avui Berria és un gran diari, més potent i tot que no ho era el vell Egunkaria i el País Basc és més a prop de la llibertat i la independència que no ho estava aleshores. Després d’haver patit una dècada terrible, llarga, lentíssima en el seu pas.

Avui espere com a mínim que això els haja compesat, ni que siga una mica, de tant de patiment, de tant d’esforç, de tantes i tantes hores de feina extra com l’arbitrarietat de l’estat els va obligar a fer.

Són molt diferents i tenen objectius i missions diferents però en tots els casos són interessants. Potser copiables. 

Jo era a Brussel·les i vaig arribar tard a casa, amb el concert ja començat però com que va durar fins tan tard a la matinada encara el vaig poder gaudir hores i va ser una sensació enorme. Molt gratificant.

A través de l’AppleTV vam connectar l’streaming a la televisió i vaig tenir la sensació per primer vegada que això era un canvi radical. Anava pensant dins meu: ‘estem transmeten hores i hores des de València el concert, amb unes imatges excel·lents i un so molt més que decent i ens pot mirar gent d’arreu el món…’ Era una sensació increïble de que una altra televisió valenciana era possible, de que els Països Catalans podríem tenir la nostra televisió operativa amb molta més facilitat que no pensem. I les piulades per twitter i els missatges d’amics que estaven fent el mateix que jo m’ho anaven confirmant a cada moment.

La tecnologia està donant passos de gegant, perquè és evident que no és el mateix veure-ho per l’ordinador que per la pantalla grossa de la tele, com si fores un canal més. Així que no pare de pegar voltes, des d’aleshores… 

M’ho va dir un vell liberal, posant una cara de resignació clarament dolguda: ‘fins i tot jo em plantege si això té cap sentit’. ‘Això’ era el sistema, per entendre’ns i la confessió anava més enllà del que em va semblar digerible. Era fa uns mesos, just abans de les eleccions catalanes i vaig pensar que si aquest estat d’ànim seguia avançant veuríem coses molt gruixudes. Les comencem a veure.

Aquest dimarts dos avis es suicidaven a Cas Català, a Calvià. Els havia arribat una notificació de desnonament. Tots dos ho van parlar, van seure, van escriure una nota a la família i es van prendre tants barbitúrics com van saber. Els va trobar el seu fill.

Per a alguns això només és una anècdota. Però no ho és. Especialment perquè aquell mateix dia al congrès espanyol es debatia la ILP contra els desnonaments i de tothom era conegut que no anava a tirar endavant perquè el PP s’hi oposava.

Finalment el PP es va haver de desdir –lamente dir-ho així però segurament per les dues morts també. Es va haver de desdir i la va deixar passar en un significatiu gest de derrota que no dissimula tanmateix la voluntat de manipular-la després, durant el tràmit parlamentari.

En qualsevol cas el sobtat canvi de posició és indicatiu d’alguna cosa. De quina? Segurament de que ja ni els vells liberals poden suportar aquest estat de coses. I de que la indignació contra els financers i el seu capitalisme està arribant a nivells que ho fan perillar tot.

Des del cor de la Unió Europea s’han imposat pràctiques salvatges, inhumanes i injustificables contra la ciutadania. I tots, no uns pocs sinó tots, n’estem vivint les conseqüències en la nostra pell i en el nostre dia a dia. Som més pobres i sabem que els nostres fills seran més pobres que nosaltres i viuran en un món més pobre que el nostre. Amb la qual cosa la gran promesa del capitalisme cau feta miquetes.

El vell liberal m’ho va ressumir així: ‘el capitalisme va triomfar perquè era més eficaç a l’hora de fer millor la vida de la gent i si no és capaç ja de fer-ho, potser fins i tot jo n’estaré en contra’.

(El meu article d’aquesta setmana a El Punt-Avui) 

Al 2010 em va dir amb tot luxe de detalls que aquest seria el primer papa a patir la ‘mort civil’ –que no caldria matar-lo, com als seus antecessors, per tal d’apartar-lo del poder. I em va explicar que el volien fer fora.

Ho vaig deixar escrit aleshores en aquest apunt del 24 de novembre de 2010, que us recomane de llegir. Perquè vist avui, quan Benet XVI ha estat el primer Papa a abdicar des del 1415, la conversa amb Z fa feredat.

L’estic cercant al mòbil però no contesta. Normal…

El xicot és fantàstic i molt interessant, realment els seus plantejaments són extraordinàriament interessants, però he de reconèixer que no les tenia totes.

Perquè la meua generació va crèixer marcada per aquell film inoblidable de Ridley Scott que es dèia ‘Blade Runner’. I a Blade Runner hi havia els replicants, éssers robòtics fascinants però molt perillosos. Li vaig comentar al Neil que això havia creat una mala fama notable als cybrogs que ell assumeix tot i que lògicament discuteix. Però mentre feia l’entrevista jo no podia parar de pensar que ja els tenim ací…

Per cert que el famós monòleg final de Blade Runner és una escena bellíssima, una de les més impressionants de la història del cinema, a parer meu. Perfectament doblada al català per Constantino Romero, per cert.

Avui encara el llisc cada dia. Però com desganat. Mire si hi ha algun titular que em cride l’atenció –generalment és d’internacional i passe amb mala gana els seus comentaris estúpids sobre temes diversos, el catalanisme entre altres.

El Libération d’avui no és res comparat amb la bellesa enorme d’aquell diari que m’emocionava cada dia i que em deixava exhauste en moments com aquell inoblidable ‘Roman d’un Jour’ que sempre he tingut el somni de copiar. Va ser un diari que em va enamorar i que el vaig estimar. Molt. Pel que m’ensenyava i perquè em va fer descobrir que el periodisme podia anar molt més enllà del que els nostres diaris sabien anar. 

En qualsevol cas quaranta anys són quaranta anys i no em posaré avui tiquis-miquis. Així que salut i que en siguen quaranta més, com a poc. 

‘Levant’ fa la crònica de tres ciutats que van ser les més vibrants del mediterrani oriental. Tres ciutats de barreja, de contacte, amb poblacions que se sabien úniques, obertes sempre a la mar i les novetats. Ciutats on es barrejaven turcs amb grecs, àrabs amb italians, francesos de croada amb perses… un escenari fascinant que les convertia en autèntiques referències comercials, científiques, culturals d’una vivantor incomparable.

El volum té, però, un aire amarg. Esmirna, Alexandria i Beirut van ser això però no ho són ja. Han caigut, fins i tot al fons de l’infern. S’han fossilitzat desfent la barreja i perdent l’originalitat que les fèia úniques i atractives. Esmirna al segle XIX i Beirut i Alexandria al segle XX van representar models reeixits de convivència fèrtil entre cultures, religions i poblacions. Però avui Londres, París, Singapur o Nova York són més ‘llevantines’ que cap d’elles. De llarg.

En uns quants anys, d’ací unes dècades, sabrem, però, si ho continuen sent o si el Llevant en realitat és un somni impossible per a les nostres societats, un model de país que ens enlluerna però en el qual no sabem viure. El llibre de Mansel, si això és així, prendrà encara una dimensió superior.