Mails per a Hipàtia

Avui fa deu anys del tancament d’Egunkaria, de les tortures i detenció dels seus directius, de llargs anys de judici que va acabar amb la seua absolució completa i absoluta, deu anys de solidaritat. D’actes, d’articles, de llibres on defensant-los a ells ens defensàvem a nosaltres mateixos.

Aquell matí d’avui fa deu anys la notícia la vaig rebre amb estupor. Amb desconcert. Jo coneixia, aleshores encara poc al Martxelo, però coneixia bé al Pello Zubiria, director d’Argia. Havia parlat amb ell de política, sabia el que pensava i el que volia i per això sabia que el fet que els acusaren de ser d’ETA, com es va veure després, només era una mentida que permetia detenir, torturar, tancar el diari, amb impunitat.

Però allò va ser tan desmesurat que crec que també ens va ajudar a tots a entendre com de poc sòlida era la democràcia espanyola, quanta misèria s’amagava en la seua claveguera, quanta arbitrarietat. I quanta violència estaven disposats a bolcar contra nosaltres. Contra els bascos sobretot però, a través d’ells i ho sabíem, contra nosaltres també. Contra tots els que no som els espanyols que aquells espanyols volem que siguem.

Han estat, no ho podem oblidar, deu anys molt durs pels amics d’Egunkaria primer i de Berria després. Però avui és una alegria poder dir també que han estat inútils pels plans que l’audiència nacional i la guàrdia civil tenien aquell matí. Avui Berria és un gran diari, més potent i tot que no ho era el vell Egunkaria i el País Basc és més a prop de la llibertat i la independència que no ho estava aleshores. Després d’haver patit una dècada terrible, llarga, lentíssima en el seu pas.

Avui espere com a mínim que això els haja compesat, ni que siga una mica, de tant de patiment, de tant d’esforç, de tantes i tantes hores de feina extra com l’arbitrarietat de l’estat els va obligar a fer.