Mails per a Hipàtia

Aquesta gràfica publicada pels amics del Poynter Institute és una gran lliçó sobre les oportunitats immediates per a les empreses periodístiques. Fa referència als Estats Units però estic segur que ara mateix a Europa devem ser molt a prop d’aquestes dades ja.

Com es veu hi ha una disparitat evident entre el consum de continguts informatius pel tipus de mitjà i la inversió publicitària.  Els vells diaris de paper encara concentren el 25 per cent de la inversió publicitària però en canvi només el set per cent del temps que els lectors usen en informar-se. La televisió és un mitjà encara equilibrat però en canvi tan internet com sobretot els mòbils estan infrautilitzats publicitàriament. 

Alguns executius de les empreses periodístiques haurien de començar a preocupar-se’n en comptes de xerrar tant i tant…

 

El president dels Estats Units ha condecorat Bob Dylan amb la medalla de l’Honor, una de les més altes disticions del seu país. Ja ho sabeu que a mi em sembla perfecte, que crec que tot el que es reconega de la seua feina encara serà poc comparat amb els canvis que Dylan ha fet del món i seguisc esperant que algun dia li donen el Nobel de Literatura.

Amb Tisner vaig tenir la sort de compartir molts programes de L’Orquestra a Catalunya Ràdio. Com que tots dos vivíem molt a prop, al barri de Sant Antoni, a més sovint agafàvem el mateix taxi per a tornar a casa i alguna vegada allargàvem la conversa una bona estona.

Tisner era un personatge extraordinari. Un pou d’anècdotes. Però hi ha una de la qual vaig ser, involuntari, protagonista.

Com és ben sabut Tisner portava un pegat a l’ull. Pegat que feia inconfundible la seua cara fins i tot en la distància. Un dia eixint de la ràdio vam pillar junts el taxi. Li diem al taxista on anem i ens posem a xerrar despreocupadament. I de sobte el taxista es gira i li diu: ‘vos sóu Tisner! Us he reconegut per la veu!!’.

Ja passa això. Els taxistes escolten molta ràdio i sovint reconeixen veus amb una prestància i agilitat que sorprèn. Però Tisner va esclafir en una enorme rialla perquè reconèixer per la veu a l’únic home que jo he conegut que portava un pegat a l’ull era, realment, una autèntica proesa. 

Per cert que als arxius de Catalunya Ràdio hi ha aquesta Orquestra amb el Tisner, el Lorés, el Jaume Camps i l’Àngel Colom.

Viatge llampec al País Basc per a parlar sobre el futur del periodisme en una conferència que ha acabat allargant-se de forma més que notable. (A Berria: Partal: “Hedabideek ezinbestekoa dute komunitatearen zentzuaz jabetu eta ohartaraztea” i també Vicent Partal: «Komunitateak gorpuzten du betekizun soziala»)

He quedat impactat però per l’enorme ambient a favor de l’Athlètic, els txuri-gorria o roig-i-blancs, que es respira sobretot a Bizkaia. Literalment no hi caben més banderes ni més demostracions de suport. He quedat tan impactat que he pensat que preferisc que guanye el Barça, sobretot per dir adéu a Guardiola com cal, però que no em sabria gens malament que guanyaren els bascos, si això acabara passant.

Per alguna raó que desconec TV3 va emetre ahir la gala del Català de l’Any amb nou minuts de retard. Jo, com cada dimarts, era a Catalunya Ràdio a l’hora que es va anunciar que el premiat era el Joaquim Maria Puyal. Ho van fer en directe, per tant nou minuts abans que per la televisió se sapigués. I vaig enviar un tuit felicitant-lo.

Mentrestant El Periódico, organitzador de la gala, va enviar un altre tuit igual, seguit immediatament per un de VilaWeb i un del 3/24 i la web del premi va anunciar que Puyal havia guanyat. Insistisc: tot això nou minuts abans que la televisió, posa-li’n vuit…

Aquest fet va provocar les protestes d’alguns lectors que van descobrir que TV3 feia un fals directe i d’altres que van reclamar que perquè no havíem callat fins que la tele ho digués, perquè els havíem espatllat l’emoció.

El debat és interessant. Fa uns pocs anys res d’això hauria passat però ara passa. Fa pocs anys ningú no hauria estat prou àgil com per a superar de forma massiva la barrera dels nou minuts. Però ara és molt fàcil.

La meua opinió és que quan una cosa passa cal explicar-la i que no té sentit demanar als altres mitjans que esperen perquè n’hi ha un que ha decidit que no ho fa en directe. O si un partit de futbol la tele el fes amb nou minuts de retard Puyal hauria d’estar esperant-se per cantar un gol ja fet?

El 26 de novembre de 1976 The Band, el grup que va canviar per sempre la història de la música, va fer el seu darrer concert. Va ser al Winterland Ballroom de San Francisco i el grup es va acompanyar de tot de gent amb els quals havien obert la porta al que avui coneguem com rock, entre ells un jove Bob Dylan que havia anat de gira amb ells, Ronnie Wood i Ringo Starr, trencant la baralla entre Beatles i Rollings i un infant de nom Eric Clapton que s’ho mirava tot amb ulls fora de les òrbites.

El recital va ser filmat per Martin Scorsese, en el que seria una premonició dels grans documentals sobre el món de la música. Un film bellísim que trenta-cinc anys després de ser filmat continua sent actual. Li van dir ‘The Last Waltz’, o siga ‘El darrer Vals’. Aquell concert va ser un moment èpic de la història de la música contemporània. The Band es va dissoldre quan encara quedava moltíssima música en els seus instruments. Estaven cansats, desorientats, esgotats per una dècada única en la història d’Amèrica i van pensar que era millor plegar.

Quan al 2002 Scorsese va remesclar el concert en una nova versió digital del film ‘The Last Waltz’ va tornar a ser un èxit de públic i de crítica. Havien passat trenta anys però tothom reconeixia la màgia d’un grup únic que els anys no havien pogut apagar. Fins i tot les generacions nascudes després de la seua desaparició.

Aquest divendres Pep Guardiola tocarà el seu darrer vals contra l’Athlètic de Bilbao, un club germà que honora el futbol i fa honor al seu país. I tot callarem i escoltarem les notes de la gran orquestra blaugrana i ens emocionarem veient-los ballar amb aquella lleugeresa i elegància que només el vals reclama. Sabent que d’ací a trenta anys potser algú rescatarà les imatges d’aquest Barça i seguiran fascinant a tothom que les mire.

(L’article que he publicat aquest matí a El 9, on hi escric cada diumenge…) 

This week I was invited to the Malmo (Sweden) Conference of Circom, an organization of European TV Channels. They invited me because our newspaper, VilaWeb, is publishing more and more video and they want to know if this is a trend (are newspapers becoming tv?) and a if this is a threat (for them).

My answer was that every media outlet is becoming the same thing regardless what it was in the past (newspaper, tv, online…) And I tried to better explain it through mathematics. So I show the audience the kind of equation that you can find as illustration in this post.

The idea is that beign Media today means building apps (forms of presence) defined by the contents but also by the value of the brand, apps that everybody can find on every screen available. Plus social media.

Of course to me the future and the present of media relays in mobile and the meaning of the word ‘app’ is wider than the regular concept of an app as a ‘program’ for Android or smart TV. Think in the old paper newspaper as an app too…

(Here you will find a pdf version of my Keynote)

___________________

To my Catalan readers: 

Perdoneu la intromissió de l’anglès. La meua presentació d’ahir ha desencadenat una certa discussió fora del nostre país i m’ha semblat més senzill i còmode respondre en anglès des del bloc que no crear un bloc en anglès, un altre!, com em suggerien alguns dels meus interlocutors. Procuraré que no passe més.

He sobreviscut a la meua presentació ací en el congrés de Circom a Malmo. No era fàcil car jo era el ‘Bad Guy…’ per a directors i executius de televisió de tot Europa massa recelosos amb el fet que alguns fem televisió, sense ser una televisió.

Ha estat una hora intensa de xerrada i debat on he explicat que aquestes divisions que encara hi ha sobre si ets un diari, una tele, una ràdio, una web pertanyen al passat i ben bé no importen a ningú ja. Tots som simplement mitjans i hem de fer de tot i a tot arreu.

Ho he explicat usant les matemàtiques tot dient que un mitjà són un conjunt d’apps, és a dir de presències, cadascuna de les quals suma marca i continguts present en n pantalles, o siga en tantes com siga possible i en les xarxes socials. Un dels assistents ho ha qualificat com la ‘Partal Equation’. És una forma de mirar-ho…

Des de l’habitació de l’hotel, ací a Malmö, veig les llums enceses del Turning Torso, el magnífic gratacels que Santiago Calatrava va crear en la zona portuària d’aquesta ciutat sueca i que ha esdevingut el seu símbol més gran.

L’altra volta que vaig estar ací, farà un any, no vaig poder venir a veure’l. Era un dia d’una pluja universal que prou feina vaig tenir per a eixir amb vida de tot allò. Avui en arribar-hi i instal·lar-me he vist que era tan a prop que no he pogut resistir un passeig.

I, de prop, la torre m’ha reconciliat amb Calatrava. A mi és un arquitecte que sempre m’ha agradat i crec que la seua obra ha de quedar al marge del mangoneig polític, del qual ell forma part i del qual en tot cas haurà de respondre. I crec que ha de quedar a banda perquè la seua obra, en casos com aquest d’ací, el supera fins i tot a ell mateix. Aquesta torre vista de nit des de la finestra és simplement màgica. Una obra d’art. Un plaer per a la vista i supose que també per a viure-hi. Un encert que no pot ser invalidat per les coses estranyes que puga haver fet el seu autor.

Fantàstic cap de setmana a Mallorca. Hi vam anar per la trobada de blocaires en homenatge a la Xesca Ensenyat. Una cita magnífica amb la presència de molts blocaires de +VilaWeb que vam conversar i compartir unes hores en la fundació ACA de Búger. Divendres la rebuda em va sorprendre i potser no em vaig comportar com calia, demane disculpes, però disssabte va ser un autèntic plaer. Conversar amb gent que s’estima tant internet, la llengua i el país i fer-ho en un entorn com el del Pla de Mallorca, amb Randa al fons, és una càrrega notable de piles. Especialment si recordes la Xesca i passen coses com un episodi tel·lúric sobre Juan Carlos compartit pel fill de la Xesca i jo mateix fa un bon grapat d’any, episodi que ens va fer riure molt a taula.

Com de normal em vaig quedar a ca’l Pep a Sa Pobla i la sorpresa va ser que les valentes al·lotes del Moviment per la Llengua havien organitzat una nit de tapes per la llengua. Es tractava d’anar en colla de restaurant en restaurant menjant unes tapes preparades expressament per a l’ocasió. Els bars participants, la gran majoria del poble, posaven senyeres a l’entrada i entre la gentada hi havia un grup de xeremiers que no deixaven de bufar ni un minut. Un bon grapat dels blocaires, arribats d’arreu del país, vam compartir doncs una bona estona i un bon menjar –perquè això de les tapes està molt be però vam acabar entaulant-nos.

Al final de la nit ens vam trobar les organitzadores del Moviment per la Llengua i ens vam fer aquesta fotografia, després de felicitar-les per l’extraordinària feina que fan. Ens van explicar que estan organitzades per Facebook i ens van descriure el seu projecte amb tant d’entusiasme que me’n vaig anar a dormir cofoi, content de veure nova saba que se suma a la defensa de la llengua i el país i que ho sap fer tan bé.

Hi ha vídeos com aquest que em fan riure molt. Sempre em pregunte, però, com és que n’hi ha gent que fa un esforç tan gran per a fer-los. Perquè no és només qüestió d’imaginació, que en tenen molta. Segur que ha costat moltes hores de treball.

Gaudiu-lo…

 

Finalment les autoritats espanyoles han expulsat David Bakradze. Fins a l’últim moment amb irregularitats. Avui feia el dia 61 de la seua detenció i l’haurien d’haver alliberat al dia 60, segons la normativa. I se l’han endut ferit en una avioneta particular …a Geòrgia, que m’garadaria saber quants diners val això.

L’explicació? Jo diria que és una venjança contra un retingut que va decidir rebel·lar-se contra els CIE. Penós. Lamentable. 

Les meues amigues han rebut cadascuna d’elles un ukelele. No els he comptat però deuen ser sis o alguna cosa així. Pensen organitzar una espècie d’orquestra que ja desperta una enorme expectació. He proposat de nom Aloha Bufilla, pel nom de l’antiga alqueria musulmana que va ser poble independent al costat del nostre. Diuen que ens sorprendran a l’estiu. Ho espere amb delit. I les hi deixe una mostra del que poden arribar a fer …amb tot el carinyo del món.

 

Baixant o pujant en l’Euromed sempre se’m van els ulls en les muntanyes de la Serra d’Irta. És el territori més desert del nostre país, de persones vull dir. Però en canvi té una vegetació baixa que les fa extraordinàriament verdes, esclatants de llums fins i tot si el dia és ple de núvols.

Supose que algú amb els coneixements botànics que a mi em manquen podria explicar aquesta coloració tan agradable A mi hi ha dies que em sembla, salvant totes les distàncies és clar, enmig de les muntanyes de Nova Zelanda. Una massa espesa de verd, d’un verd natural i salvatge, tot just interrompuda per alguna caseta esparsa, un corredor natural encara. Ep!, el passablement natural que pot ser un indret qualsevol d’aquesta Europa on fa ja tres mil anys que munten urbanitzacions a les platges. 

La gent té molta imaginació, cal reconèixer-ho. Aquest, per exemple, és l’espill que et trobes quan vas al bany a l’hotel Riviera de Beirut. Són unes ulleres gegants que fan d’anunci d’una marca i a la vegada valen per a mirar-te la cara. Com a concepte és realment impactant la primer vegada. Després ja cansa…