Mails per a Hipàtia

Amb Tisner vaig tenir la sort de compartir molts programes de L’Orquestra a Catalunya Ràdio. Com que tots dos vivíem molt a prop, al barri de Sant Antoni, a més sovint agafàvem el mateix taxi per a tornar a casa i alguna vegada allargàvem la conversa una bona estona.

Tisner era un personatge extraordinari. Un pou d’anècdotes. Però hi ha una de la qual vaig ser, involuntari, protagonista.

Com és ben sabut Tisner portava un pegat a l’ull. Pegat que feia inconfundible la seua cara fins i tot en la distància. Un dia eixint de la ràdio vam pillar junts el taxi. Li diem al taxista on anem i ens posem a xerrar despreocupadament. I de sobte el taxista es gira i li diu: ‘vos sóu Tisner! Us he reconegut per la veu!!’.

Ja passa això. Els taxistes escolten molta ràdio i sovint reconeixen veus amb una prestància i agilitat que sorprèn. Però Tisner va esclafir en una enorme rialla perquè reconèixer per la veu a l’únic home que jo he conegut que portava un pegat a l’ull era, realment, una autèntica proesa. 

Per cert que als arxius de Catalunya Ràdio hi ha aquesta Orquestra amb el Tisner, el Lorés, el Jaume Camps i l’Àngel Colom.