Mails per a Hipàtia

El 26 de novembre de 1976 The Band, el grup que va canviar per sempre la història de la música, va fer el seu darrer concert. Va ser al Winterland Ballroom de San Francisco i el grup es va acompanyar de tot de gent amb els quals havien obert la porta al que avui coneguem com rock, entre ells un jove Bob Dylan que havia anat de gira amb ells, Ronnie Wood i Ringo Starr, trencant la baralla entre Beatles i Rollings i un infant de nom Eric Clapton que s’ho mirava tot amb ulls fora de les òrbites.

El recital va ser filmat per Martin Scorsese, en el que seria una premonició dels grans documentals sobre el món de la música. Un film bellísim que trenta-cinc anys després de ser filmat continua sent actual. Li van dir ‘The Last Waltz’, o siga ‘El darrer Vals’. Aquell concert va ser un moment èpic de la història de la música contemporània. The Band es va dissoldre quan encara quedava moltíssima música en els seus instruments. Estaven cansats, desorientats, esgotats per una dècada única en la història d’Amèrica i van pensar que era millor plegar.

Quan al 2002 Scorsese va remesclar el concert en una nova versió digital del film ‘The Last Waltz’ va tornar a ser un èxit de públic i de crítica. Havien passat trenta anys però tothom reconeixia la màgia d’un grup únic que els anys no havien pogut apagar. Fins i tot les generacions nascudes després de la seua desaparició.

Aquest divendres Pep Guardiola tocarà el seu darrer vals contra l’Athlètic de Bilbao, un club germà que honora el futbol i fa honor al seu país. I tot callarem i escoltarem les notes de la gran orquestra blaugrana i ens emocionarem veient-los ballar amb aquella lleugeresa i elegància que només el vals reclama. Sabent que d’ací a trenta anys potser algú rescatarà les imatges d’aquest Barça i seguiran fascinant a tothom que les mire.

(L’article que he publicat aquest matí a El 9, on hi escric cada diumenge…)