miozz mirades

Aquest estiu a Almoster, després d’una de les clàssiques conferències d’Arcadi Oliveras sobre la crisi, un dels assistents va demanar-li perquè ell, amb aquestes idees tan clares i  documentades que té sobre la crisi a nivell mundial i sobre les solucions per superar-la, i amb la seva capacitat de diàleg, no es feia polític i intentava governar. I no ho deia amb ironia, era una pregunta-proposta sincera, que diferent seria tot si algú com Arcadi Oliveras pogués governar…
(segueix)

I no a Catalunya o a Espanya, ni tan sols a Europa, sinó al món sencer. Era una expressió de desig motivada per la impotència que genera escoltar a qui veu tan clares les solucions però no té espai per impulsar-les. Era com el desig per tenir un rei del món bo i capaç, aquell personatge imaginari dels nostres jocs d’infant. Un líder que governés el planeta ” des de dalt” amb justícia i bondat.

M’ha vingut al cap tot pensant en la reforma laboral. I en les retallades i els pressupostos de la Generalitat que s’aproven dimecres: no podem desvincular-los de l’ordre mundial establert, però aquest ordre tampoc pot ser l’excusa per no voler modificar-los!

Un ordre mundial establert que sembla governat realment per algun rei a l’ombra, un autèntic rei del món amb tot el poder, un rei  tirà i despòtic, a qui no li importa veure sotmesa en la injustícia i morir de fam, misèria i maltractaments a la majoria de la seva població.

De vegades, en moments de desesperació i impotència davant aquest ordre mundial establert jo també sento aquest desig irrealitzable però imaginable d’un govern mundial bo i just que acabés amb les desigualtats estructurals i promogués un nou ordre mundial basat en la justícia social i els Drets Humans. Una mica com als dibuixos animats on hi ha herois salvadors del planeta que lluiten contra els qui volen fer-nos mal. I guanyen. Imaginar que persones com Arcadi Oliveras fórméssin part d’un govern mundial és investir-les d’un poder màgic que no tenen però que transmeten, i és imaginar que si suméssim tots els cervells, consciències i voluntats que van en aquest camí ens en sortiríem. La proposta-clam que feia el senyor a Almoster em va connectar amb els jocs de rol que tan sovint hem practicat i promogut des del pacifisme. Ens consciencien i ens demostren que les coses podrien ser diferents, que un altre món sí que és possible…però com ho hem de fer per arribar-hi? Aquí ens perdem, perquè sempre som David contra Goliat. I una cosa és jugar, i l’altre la realitat.

És com en el joc de repartir el pressupost per conscienciar sobre la monumental despesa militar que fem cada dia. Ajuda a sensibilitzar i gratifica el paper de “si jo manés”. Ho he fet amb els alumnes i he quedat impressionada de la satisfacció amb què han pres les seves decisions i les han argumentades: com si afectéssin de debò! El que no sé és si algun dels nostres polítics hi havia jugat mai a aquest joc, pel que es veu diria que no, o si van fer-ho no van deixar que els afectès la consciència. És un joc totalment inútil des del punt de vista de modificar o transformar els pressupostos, però jugar-hi és una gran satisfacció. I sensibilitza. (ho vols provar tu? Fes una partida de DISTRIBUEIX EL NOSTRE PRESSUPOST)

És el que ens passarà dimecres quan ens tanquem als instituts o ens manifestem al Parlament. Serà com aquest joc. A part de la satisfacció de jugar-hi no en traurem res més. Bé, sensibilització, sí. Però hauria de ser prou forta i durar prou com per modificar la intencioó de vot en les properes eleccions. I igualment no votem per influir en les grans decisions que governen l’ordre mundial. És tan lent aquest camí de la transformació per “sota”… S’aprovaran els pressupostos, seguirem amb les retallades als serveis públics  i la reforma laboral tirarà endavant tal com és. Pessimista? Desanimada? Deprimida? Doncs sí, avui ho estic una mica. O força!
La màxima “pensa globalment i actua localment” és la que segueixo, la de que les petites transformacions són les que mouen els grans canvis, sí, la de la força de l’estat d’opinió, la força del poble unit, i sé que és vàlida. Però quan després d’haver avançat tornem tan enrere és lògic aturar-se a pensar que això no té sortida. O la té massa difícil.
Res, un pic de realisme que m’ha inundat de desànim!

Esborrant part del paisatge català, deformant la realiat, l’Editoral Destino què pretén? És una estratègia comercial per no patir les conseqüències de la catalanofòbia? Això no és fer-li el joc? Em ve al cap allò de l’Edmund Burke, “tot el que cal per al triomf del mal és que els homes de bé no facin res”
(continua)

Fa uns quants anys, quan tot just s’estrenava, el canal cuatro va venir a Badalona per gravar un documental sobre la vida i procés d'”integració” d’un xicot xinès que era alumne meu. Ens havíem de trobar per anar a veure un partit de La Penya, dins els programa de participació en la vida ciutadana i ús social de la llengua catalana que impulsàvem des de l’Espai Jove de Converses Interculturals. Als guionistes del reportatge els interessava molt l’escena de com ell arribava, ens trobàvem i jo li lliurava les entrades. La nostra trobada sota les escales del pavelló Olímpic, va ser gravada per les càmeres, i en adonar-se que el xicot xinès i jo parlàvem en català amb tota naturalitat els periodistes em vam demanar que ho repetíssim i parléssim en castellà, ja que el Canal quatro s’emetia a l’estat espanyol.
No m’ho podia creure!

No es tractava d’un reportatge? No havien de captar com vivia i es relacionava aquest jove en la seva realitat real? Doncs en la seva realitat real ell vivia a Badalona, una ciutat catalana, i en alguns entorns el xicot es relacionava en català. Especialment en el context de l’Espai Jove. Com podien, des d’un criteri periodístic, voler falsejar aquesta realitat? Em van amaneçar que si no ho tornava a fer en castellà ho ometrien, i mai he sabut què van arribar a fer. Em vaig perdre l’emissió del reportatge. Jo, per descomptat, no vaig repetir i falsejar l’escena. L’incident m’ha vingut a la memòria avui quan he llegit el cas de l’editorial Destino amb el simpàtic Stiltton…ho podeu llegir  en aquest article 

Realment la notícia sobre com l’Editorial Destino ha manipulat la il·lustració i el títol de la traducció al castellà de l’especial Sant Jordi del famós ratolií Stiltton per tal d’evitar que hi surti la senyera és absolutament patètic. És portar al surrealisme més extrem l’ànsia d’esborrar-nos del mapa.

L’Estat Espanyol juga a sentenciar que Catalunya és Espanya, a voler obligar que Catalunya sigui Espanya, alhora que nega Catalunya. Qualsevol informació que tingui a veure amb la realitat cultural i pròpia catalana s’omet, s’esborra dins les fronteres d’aquest suposat estat plurinacional. Hi ha productes que s’escapen de la crema, i Pa Negre n’és un exemple. Però la capacitat que té l’aparell mediàtic espanyol per obviar qualsevol signe de catalanitat reconeixible en els seus productes culturals – o comercials – d’èxit és imparable, i és molt més que destructiva. Encara que per a molts sectors catalanistes, cada cop més, aquest buit sistemàtic s’aprova i defensa com a signe evident de desvinculació entre el nostre país i l’estat, l’argument fa les seves aigües en el moment en què aquesta desvinculació desitjada no és en l’ara mateix una realitat ni políticament ni administrativament.

I així, cada vegada que a l’Estat Espanyol una ràdio, una tele o un diari òbvia i desaprofita l’oportunitat de fer visible la pluralitat lingüística, cultural i nacional que coexisteix damunt aquesta catifa retallada entre el Mediterrani, l’Atlàntic i el Cantàbric, i sota l’equívoc dibuix de les seves fronteres polítiques i administratives actuals, cada vegada, dic, es contribueix un punt més a formar ciutadans incultes i, a part d’incultes, intolerants. O dit d’altra manera, es perd l’oportunitat d’ajudar a formar ciutadans del món, oberts a la pluralitat.

Que el món editorial entri també en aquest joc és demencial. I que ho faci una marca de suposat progressime i compromís per la llengua catalana, com és Destino (Destino-Grup 62…!!!) això ja ho supera tot.

Mentre estic rumiant de què em disfressaré, animo tothom a fer pinya amb la Comissió de Festes de LLefià que ho organitza, i a aprofitar l’oportunitat d’una Rua per sortir al carrer a fer efectiu el regnat del Rei Carnestoltes. (segueix)

Ahir, quan vaig escriure l’article per al TOT Recuperant el sentit del Carnestoltes encara no es coneixia la informació definitiva sobre la retallada econòmica que patiria aquesta celebració, i jo no la preveia de tanta magnitud tenint en compte la moció aprovada al darrer ple, encara que l’interrogant hi era. El meu esment crític a les prioritats polítiques a l’hora de donar resposta a les necessitats ciutadanes, i al sentit carnavalesc que vaig donar a la pròpia voluntat d’existència i impuls d’aquesta Rua, trobo que és un esment que guanya pes. Hores d’ara el suport municipal amb què es compta és poca cosa més que res. Sens dubte aquest any el Carnaval serà més del poble que mai…

Sembla que ni tan sols la moció aprovada al ple municipal del 27 de gener a favor d’aquesta celebració ciutadana aconsegueix blindar-la contra les retallades… al web oficial del carnestoltes de LLefià, organitzat per la Comissió de Cultura, s’hi pot llegir ben clar que el titular de NI UN EURO PER AL CARNAVAL DE BADALONA afecta directament aquesta celebració que fa mesos que està en marxa gràcies a la participació de desenes de persones de desenes d’entitats…la dita de que pel Carnaval tot s’hi val fa temps que s’ha convertit en  “Per la crisi tot s’hi val” i emparats en aquest pretext s’estan desmantellant els drets socials i culturals bàsics mentre no es rebaixen les despeses “sagrades”, com per exemple les destinades a afers militars, de defensa i de seguretat, o les destinades al rescat de bancs per a beneficis privats, per parlar a l’engròs i anomenar les més llunyanes al món local. A la menuda no puc opinar amb rigor, em caldria tenir ara a mà una llista de les subvencions per a activitats i actes culturals que ha pagat o ha deixat de pagar la casa del comú de la nostra ciutat. O la de les despeses que generen algunes de les actuacions d’aquest govern. I llegir el missatge que aporten sobre l’ordre de prioritats municipals.

En aquest context, la Rua del Carnestoltes hauria de ser més popular que mai…

Jo fa temps que no vaig a rues de Carnaval. Sempre ho havia fet amb comparses ben reivindicatives, per cert, i ara m’han vingut moltes ganes de recuperar aquella essència reivindicativa que estimula aquesta festa…

Mentre estic rumiant de què em disfressaré, animo tothom a fer pinya amb la Comissió de Festes de LLefià que ho organitza, i a aprofitar l’oportunitat d’una Rua per sortir al carrer a fer efectiu el regnat del Rei Carnestoltes.

A secundar la seva proposta:

Tot i la crisi que vosaltres veïns i veïnes no heu provocat, si no aquells que amb les finances s’han enriquit i especulat, i que ara asseguts en un banc novament les butxaques els hi han omplert fins a reventar, us dic:

No defalliu i amb diversió i força, continueu treballant per millorar el barri, la ciutat i les vostres condicions socials!

Ah! i el dissabte 18 de febrer a les 17h al carrer Pérez Galdós, a la trentena rua de carnestoltes, no hi podeu faltar.

Signat: Rei Carnestoltes, un rei que no modera sino que us fa una crida a la festa i a la llibertat!!

La notícia:

“Ni el carnaval no s’escapa de les retallades del govern de Badalona, forçades per la delicada situació econòmica que viu el consistori. El govern municipal del PP ha decidit prescindir completament dels actes festius que el consistori organitzava a la ciutat el cap de setmana de carnaval. L’any passat, amb el govern del PSC, CiU i ERC, el programa ja va quedar reduït a la mínima expressió.

Enguany, i tret de canvis d’última hora, el govern de Badalona no destinarà ni un sol euro a aquesta festivitat. La decisió té una repercussió directa en la rua que des de fa trenta anys organitza la comissió de cultura del barri de Llefià (aglutina una vintena d’entitats). L’any passat van percebre 4.100 euros (entre aportacions directes i infraestructures) i enguany només tenen confirmada una tarima i un equip de so. Han adreçat una instància al govern local però ahir encara esperaven una resposta.

Font: El Punt, S.M”

El tot setmana del 7 de febrer: RECUPERANT L’ESPERIT DEL CARNESTOLTES  (segueix)

RECUPERANT L’ESPERIT DEL CARNESTOLTES

 

Fa un parell de setmanes, en una important trobada de cultura popular a Reus al voltant de la cançó improvisada, es discutia si promoure la cultura popular a l’escola és un gran encert o si pot tenir el risc d’infantilitzar certes tradicions. I s’hi va citar com a exemple el Carnestoltes. Potser sí que l’escola ha ajudat a infantilitzar la celebració, però crec que en aquesta transformació hi juguen altres factors tan importants com el fet que les prohibicions de caràcter religiós que dominaven el període de la Quaresma antigament, fa anys que no són vigents de forma generalitzada en una societat laica amb pluralitat de creences i amb llibertat religiosa. I encara que és cert que la festa es viu en molts àmbits com a essencialment infantil, també ho és que es manté com a comunitària en moltes ciutats, on té un sentit bàsicament lúdic i festiu, participatiu, cohesionador i popular.

Segurament ha perdut part del seu sentit, i tot i que en el regnat del Rei Carnestoltes es mantenen alguns plantejaments de provocació i canvi de rols, crec que caldria rescatar amb més contundència alguns d’aquests plantejaments que impliquen una certa crítica de l’ordre social,  com els que es poden intuir en l’origen ancestral de la celebració. Ja sé que és anar molt enrere, i filar molt prim, però està bé conèixer que tot plegat deriva dels SATURNALS romans, que han donat peu a molts costums que perviuen transformats per les posteriors creences cristianes, i més endavant per les laïcistes. Durant els saturnals es feia èmfasi en aspectes de llibertats públiques, i per exemple començar una guerra o castigar un culpable es considerava una impietat, i els esclaus gaudien d’algunes llicències i podien vestir com persones lliures, tenien llibertat de paraula i podien menjar en igualtat amb els seus amos.

Aquest any, a l’espera de poder participar a la Trentena Rua de Carnestoltes de LLefià-Badalona, i satisfeta per com la Comissió de Cultura de Llefià ha aconseguit tirar endavant amb molta dignitat participativa aquesta emblemàtica celebració, he pensat que d’alguna manera la voluntat de seguir organitzant aquesta Rua associativa i veïnal fent gala de la força de la cultura de base, participativa, en un moment en què les polítiques socials i culturals de l’administració tendeixen a les retallades,  ja és en si mateixa una demostració d’aquest aspecte de l’esperit carnavalesc.

I estant com estem immersos en una crisi on els més culpables de provocar-la són els qui menys en paguen les conseqüències, i a l’inrevés, trobo que reivindicar aquest fil originari de l’esperit carnavalesc té més sentit que mai.

 

Mentiria si et digués que vaig llegir el teu post de comiat Oh, si fos pols d’un camí. #adéugent quan el vas publicar, el 8 de gener. Aquell dia jo estava immersa en una mort familiar i el ritme de navegació per la xarxa, tant alentit de fa temps, no em va portar a visitar ni el teu bloc ni tants d’altres que tinc enyoradament abandonats. (segueix)

La notícia de la teva mort m’ha enganxat per sorpresa, me l’ha comunicat vilaweb, aquesta nau mare que compartim. Però aviat he vist multiplicada la notícia i el seu regeró dolorós per tota la xarxa i un record especial a la xarxa sobiranista que també compartim. I em dol. La complicitat virtual no és com la de pell, però és complicitat tanmateix. Sincera. Passejo pel teu bloc i encara t’hi trobo, ben viva, hi ets. Passejo per desenes de blocs i tots parlen de tu. De la teva feina, de les petjades que han deixat els teus caminars… En recullo uns quants de mostra, carregats de paraules que acompanyen els sentiments pel teu sobtat comiat i lloen la teva infatigable tasca a favor d’un país nacionalment lliure i socialment just…adéu sílvia i fins sempre   de Chào ông Viêt Nam,  adéu sílvia, a l’Hereu Riera, com una absència, sílvia,  d’Ulisses 20, Arreveure Sílvia. Pols d’un camí. a Boira de Madrid.CAT, Bona nit, Sílvia, a Gàlim, Bon viatge al cel, Sílvia, a Des de l’Exili, Sílvia Martínez, en record d’una trobada real, a Pols d’Estels, Estimada Sílvia, a Coc Ràpid…

Esperem que el gèlid cap de setmana que ens espera no ens espatlli els plans. Aquest dissabte tenim TRANSGLOSADORS a La Farinera del Clot. Aquí podeu consultar el programa complet i aquí la crida per al micro obert.

Dissabte a La Farinera
faci fred faci calor
deixa’t dur per la trempera
del món dels transglosadors

Cada dia és un dia nou, regalat… encara que hi hagi dies que no els visqui massa perquè faig poc o molt poc. (segueix)

El meu cos és un cos cansat, que arrossega una fibromialgia qui sap si pròpia o induïda per aquests deu anys de tractaments: quimioteràpia, radioteràpia, tractament hormonal… i més tractament hormonal i tractament amb Zometa, una quimioteràpia que he pres els darrers 33 mesos cada mes i que ara passarà a ser trimestral perquè  ja no hi ha estudis que en demostrin les avantatges per davant dels efectes secundaris…

Ahir tenia doctora i tenia que decidir què feia.  No hi ha massa on triar! I bé, seguirem amb el tractament hormonal i passarem el tractament de Zometa a trimestral… i a veure què passa. Cada tres mesos tinc visita amb l’oncòloga, cada tres mesos amb una bateria de proves. Cada tres mesos veiem com està tot i decidim… i anem fent. I cada tres mesos tinc un examen i una prorroga…  apa! tres mesos més, que tot està bé!

Viure així és ser a prop de la mort. M’han passat els 10 darrers anys vivint amb el càncer mentre veia créixer les nenes. I ara sóc una cinquantona però amb el pensament i el cos d’una àvia!  He assumit moltes pèrdues i acceptat moltes limitacions. He vist el meu cos canviar i molt. I em trobo ara en un impàs. Ni tinc l’eufòria dels primers mesos després del diagnòstic, on cada dia era un regal que calia desembolicar i fruir… ni estic tan malament que ja vegi la mort propera. Vaig fent passos, esperant. Esperant com la malaltia es desenvoluparà. Aquests 33 mesos han donat per tot de preguntes, per recerques i per respostes. Ja no cerco. Espero.

Al inici d’aquest periple, quan em diagnostiquen la metàstasi i sé que ja no hi ha cura… penso com em moriré, què sentiré, quin procés viuré. Això m’interessa. Voldria saber cada moment, cada pas… per estar preparada, per dominar tal vegada la situació, per poder prendre decisions… I és quan penso en el meu funeral, en com vull morir, en com vull viure els meus darrers dies. I és quan penso en qui tindrà cura de les meves darreres voluntats, i que no sigui un familiar per no carregar-lo més. I penso en la Marita i en el Gerard. Cadascú en un món, cadascú una animeta plena de llum. I em quedo tranquil·la. I sé que ho he d’escriure tot, però van passant els dies i no m’hi poso… perquè no empitjoro… i em vaig mantenint… i ja em faig a la idea de sobreviure… i de viure.

Ahir parlo amb l’oncòloga i me n’adono que ho faig amb completa tranquil·litat. Ni un poc de por, d’angoixa, de tristesa. Com pot ser? Tal vegada perquè encara no està aquí mateix la mort, perquè encara em queda camí… i visc al dia, a avui. I avui fa un sol preciós i a través dels finestrals de Can Ruti es veu la muntanya acolorida i els pins que ensenyen tots els verds a la llum daurada… i no hi ha res que em neguitegi… tot està bé.

A la tarda tinc grup de pregària a casa i els hi comento una mica. Vist des de l’òptica creient el que i ha és confiança. La meva poca fe i el que amb ella he viscut m’ha donat una mirada que planeja per damunt de la meva situació personal i abraça més enllà del meu jo. I això ressitúa.  Anys enrere vaig passar del blanc i negre al color… de viure en gris a viure en tres dimensions! Al grup,  en Pep comentava la pel·lícula “La Rosa Púrpura del cairo” del Woody Allen. La protagonista duu una vida gris i monòtona… i la seva vida la representen en blanc i negre. Va al cinema. Allà veu aventures, històries, i la seva “vida” és seure al cinema i contemplar les imatges. Fins que un dia un actor surt de la pantalla i la fa entrar. I entra al món del color i la vida li canvia.

Així Déu fa a les nostres vides. Ens estira, ens treu de la nostra monotonia, de la nostra grisor, del nostre viure que no duu enlloc i que no serveix per a massa. I ens dóna nova mirada, nova vida, color!

Jo he sentit aquesta estirada de Déu. I aquesta estirada canvia la meva vida. I encara que costi trobar els moments per restar en la Presència, el cor ja no viu sols en el jo i la meva persona va aprendre a buidar-se per poder acollir.

Un cop fet aquest pas, aquest aprenentatge… mai més es tanca la porta. Qui ha entrat ha ocupat espais que ja no restaran mai més buits. I el curiós és que els ocupa quan aconsegueixo buidar-los! Només deixant-li espai ve i entra. Llavors ens cal fer el treball de buidar… de buidar la casa.  El treball de buidar és el que permet que entri! I això costa… ens costa molt! Quantes coses hem de treure! I mirar-les, i veure-les com nostres… i llençar-les! Cal un treball d’auto reconeixement…  de sinceritat i de perdó. I no és fàcil. 

Aquest darrers mesos el que em ronda és si sabré morir-me. Sóc queixosa de tot i per tot. Com encararé una agonia? Com serà el dolor? Em sedaran? En quin moment? Estaré tranquil·la com ara o m’angoixaré i perdré la calma? I no ho sé. I no ho puc pensar. Sols el que puc fer és viure al dia, avui… avui….. Avui hi sóc, avui puc fer front al que em passa, avui puc resoldre això i allò, avui puc fer aquesta cosa, avui…. avui.

Viure al dia. I posar.-me il·lusions , projectes molt propers. Les meves projeccions no van més enllà de què farem la família per Setmana Santa. L’estiu, per exemple, ja és una cosa llunyana… És com si jo hagués aprés també a pensar en tres mesos vista. Cada tres mesos un control. Cada tres mesos una prorroga.

No em puc queixar de res i crec que no em queixo. Encara no he cridat “per què”? ni  passat comptes. Està bé. Tot està bé. Segueixo pensant que sóc una dona privilegiada… que té molt i que ha rebut molt. Segueixo mirant al meu vol i me n’adono de quant hi ha per sanar en aquest món, quan per fer, quant per estimar. I que poc que faig jo! Jo… en la tribu dels privilegiats, protegint els meus privilegis, la meva manera de viure… i oblidant a tres quartes parts de la Humanitat perquè en el meu fer jo estic la mar de bé!

Si em cregués de cor el que preguem… la meva vida hauria de ser donació! Però em quedo en el “anar fent”… en les petites coses… i ja està bé! Tal vegada el nostre món d’ara demana radicalitats!

I de fons… la solitud. La solitud inherent a cada persona. La meva solitud.  La fe em fa sentir en Presència, oberta al transcendent… agermanada a tothom  que cerca. Aquesta obertura em distreu la solitud. És ara una solitud acompanyada. Hi ha un diàleg íntim. Una ser-hi amb. Ser-hi per.

Sóc amb Déu i sóc per a Déu.

I aquest Déu que quasi mai anomeno Déu… l’Impronunciable, el Desconegut… és l’Absolut i ha de ser Amor, Energia Creadora , Vida. Cercat en la història de la humanitat. Mil noms . Mil cares d’un políedre infinit. Infinitat de rostres… i una idea que no es compren.

Ser-hi. Respirar-lo.

Per la meva cultura, pel lloc on he nascut… jo conec el Déu de Jesús… el Déu de la Bíblia, el Déu-Amor… A Ell m’adreço, a Ell prego, Ell m’acompanya i en ell m’acotxo.  I els meus millora moments sorgeixen quan el deixo a Ell dur les regnes… i m’abandono.

I és que Déu si és …És!!!! i és en tot i arreu. I tant se val com l’anomenis i tant se val la religió que professes. Les persones fem caminets per arribar a Déu, i els fem com podem.

Vida. Mort. Déu. Em sembla que he tocat els grans temes …