miozz mirades

Cada dia és un dia nou, regalat… encara que hi hagi dies que no els visqui massa perquè faig poc o molt poc. (segueix)

Ahir tenia doctora i tenia que decidir què feia.  No hi ha massa on triar! I bé, seguirem amb el tractament hormonal i passarem el tractament de Zometa a trimestral… i a veure què passa. Cada tres mesos tinc visita amb l’oncòloga, cada tres mesos amb una bateria de proves. Cada tres mesos veiem com està tot i decidim… i anem fent. I cada tres mesos tinc un examen i una prorroga…  apa! tres mesos més, que tot està bé!

Viure així és ser a prop de la mort. M’han passat els 10 darrers anys vivint amb el càncer mentre veia créixer les nenes. I ara sóc una cinquantona però amb el pensament i el cos d’una àvia!  He assumit moltes pèrdues i acceptat moltes limitacions. He vist el meu cos canviar i molt. I em trobo ara en un impàs. Ni tinc l’eufòria dels primers mesos després del diagnòstic, on cada dia era un regal que calia desembolicar i fruir… ni estic tan malament que ja vegi la mort propera. Vaig fent passos, esperant. Esperant com la malaltia es desenvoluparà. Aquests 33 mesos han donat per tot de preguntes, per recerques i per respostes. Ja no cerco. Espero.

Al inici d’aquest periple, quan em diagnostiquen la metàstasi i sé que ja no hi ha cura… penso com em moriré, què sentiré, quin procés viuré. Això m’interessa. Voldria saber cada moment, cada pas… per estar preparada, per dominar tal vegada la situació, per poder prendre decisions… I és quan penso en el meu funeral, en com vull morir, en com vull viure els meus darrers dies. I és quan penso en qui tindrà cura de les meves darreres voluntats, i que no sigui un familiar per no carregar-lo més. I penso en la Marita i en el Gerard. Cadascú en un món, cadascú una animeta plena de llum. I em quedo tranquil·la. I sé que ho he d’escriure tot, però van passant els dies i no m’hi poso… perquè no empitjoro… i em vaig mantenint… i ja em faig a la idea de sobreviure… i de viure.

Ahir parlo amb l’oncòloga i me n’adono que ho faig amb completa tranquil·litat. Ni un poc de por, d’angoixa, de tristesa. Com pot ser? Tal vegada perquè encara no està aquí mateix la mort, perquè encara em queda camí… i visc al dia, a avui. I avui fa un sol preciós i a través dels finestrals de Can Ruti es veu la muntanya acolorida i els pins que ensenyen tots els verds a la llum daurada… i no hi ha res que em neguitegi… tot està bé.

A la tarda tinc grup de pregària a casa i els hi comento una mica. Vist des de l’òptica creient el que i ha és confiança. La meva poca fe i el que amb ella he viscut m’ha donat una mirada que planeja per damunt de la meva situació personal i abraça més enllà del meu jo. I això ressitúa.  Anys enrere vaig passar del blanc i negre al color… de viure en gris a viure en tres dimensions! Al grup,  en Pep comentava la pel·lícula “La Rosa Púrpura del cairo” del Woody Allen. La protagonista duu una vida gris i monòtona… i la seva vida la representen en blanc i negre. Va al cinema. Allà veu aventures, històries, i la seva “vida” és seure al cinema i contemplar les imatges. Fins que un dia un actor surt de la pantalla i la fa entrar. I entra al món del color i la vida li canvia.

Així Déu fa a les nostres vides. Ens estira, ens treu de la nostra monotonia, de la nostra grisor, del nostre viure que no duu enlloc i que no serveix per a massa. I ens dóna nova mirada, nova vida, color!

Jo he sentit aquesta estirada de Déu. I aquesta estirada canvia la meva vida. I encara que costi trobar els moments per restar en la Presència, el cor ja no viu sols en el jo i la meva persona va aprendre a buidar-se per poder acollir.

Un cop fet aquest pas, aquest aprenentatge… mai més es tanca la porta. Qui ha entrat ha ocupat espais que ja no restaran mai més buits. I el curiós és que els ocupa quan aconsegueixo buidar-los! Només deixant-li espai ve i entra. Llavors ens cal fer el treball de buidar… de buidar la casa.  El treball de buidar és el que permet que entri! I això costa… ens costa molt! Quantes coses hem de treure! I mirar-les, i veure-les com nostres… i llençar-les! Cal un treball d’auto reconeixement…  de sinceritat i de perdó. I no és fàcil. 

Aquest darrers mesos el que em ronda és si sabré morir-me. Sóc queixosa de tot i per tot. Com encararé una agonia? Com serà el dolor? Em sedaran? En quin moment? Estaré tranquil·la com ara o m’angoixaré i perdré la calma? I no ho sé. I no ho puc pensar. Sols el que puc fer és viure al dia, avui… avui….. Avui hi sóc, avui puc fer front al que em passa, avui puc resoldre això i allò, avui puc fer aquesta cosa, avui…. avui.

Viure al dia. I posar.-me il·lusions , projectes molt propers. Les meves projeccions no van més enllà de què farem la família per Setmana Santa. L’estiu, per exemple, ja és una cosa llunyana… És com si jo hagués aprés també a pensar en tres mesos vista. Cada tres mesos un control. Cada tres mesos una prorroga.

No em puc queixar de res i crec que no em queixo. Encara no he cridat “per què”? ni  passat comptes. Està bé. Tot està bé. Segueixo pensant que sóc una dona privilegiada… que té molt i que ha rebut molt. Segueixo mirant al meu vol i me n’adono de quant hi ha per sanar en aquest món, quan per fer, quant per estimar. I que poc que faig jo! Jo… en la tribu dels privilegiats, protegint els meus privilegis, la meva manera de viure… i oblidant a tres quartes parts de la Humanitat perquè en el meu fer jo estic la mar de bé!

Si em cregués de cor el que preguem… la meva vida hauria de ser donació! Però em quedo en el “anar fent”… en les petites coses… i ja està bé! Tal vegada el nostre món d’ara demana radicalitats!

I de fons… la solitud. La solitud inherent a cada persona. La meva solitud.  La fe em fa sentir en Presència, oberta al transcendent… agermanada a tothom  que cerca. Aquesta obertura em distreu la solitud. És ara una solitud acompanyada. Hi ha un diàleg íntim. Una ser-hi amb. Ser-hi per.

Sóc amb Déu i sóc per a Déu.

I aquest Déu que quasi mai anomeno Déu… l’Impronunciable, el Desconegut… és l’Absolut i ha de ser Amor, Energia Creadora , Vida. Cercat en la història de la humanitat. Mil noms . Mil cares d’un políedre infinit. Infinitat de rostres… i una idea que no es compren.

Ser-hi. Respirar-lo.

Per la meva cultura, pel lloc on he nascut… jo conec el Déu de Jesús… el Déu de la Bíblia, el Déu-Amor… A Ell m’adreço, a Ell prego, Ell m’acompanya i en ell m’acotxo.  I els meus millora moments sorgeixen quan el deixo a Ell dur les regnes… i m’abandono.

I és que Déu si és …És!!!! i és en tot i arreu. I tant se val com l’anomenis i tant se val la religió que professes. Les persones fem caminets per arribar a Déu, i els fem com podem.

Vida. Mort. Déu. Em sembla que he tocat els grans temes …