miozz mirades

Aquest estiu a Almoster, després d’una de les clàssiques conferències d’Arcadi Oliveras sobre la crisi, un dels assistents va demanar-li perquè ell, amb aquestes idees tan clares i  documentades que té sobre la crisi a nivell mundial i sobre les solucions per superar-la, i amb la seva capacitat de diàleg, no es feia polític i intentava governar. I no ho deia amb ironia, era una pregunta-proposta sincera, que diferent seria tot si algú com Arcadi Oliveras pogués governar…
(segueix)

I no a Catalunya o a Espanya, ni tan sols a Europa, sinó al món sencer. Era una expressió de desig motivada per la impotència que genera escoltar a qui veu tan clares les solucions però no té espai per impulsar-les. Era com el desig per tenir un rei del món bo i capaç, aquell personatge imaginari dels nostres jocs d’infant. Un líder que governés el planeta ” des de dalt” amb justícia i bondat.

M’ha vingut al cap tot pensant en la reforma laboral. I en les retallades i els pressupostos de la Generalitat que s’aproven dimecres: no podem desvincular-los de l’ordre mundial establert, però aquest ordre tampoc pot ser l’excusa per no voler modificar-los!

Un ordre mundial establert que sembla governat realment per algun rei a l’ombra, un autèntic rei del món amb tot el poder, un rei  tirà i despòtic, a qui no li importa veure sotmesa en la injustícia i morir de fam, misèria i maltractaments a la majoria de la seva població.

De vegades, en moments de desesperació i impotència davant aquest ordre mundial establert jo també sento aquest desig irrealitzable però imaginable d’un govern mundial bo i just que acabés amb les desigualtats estructurals i promogués un nou ordre mundial basat en la justícia social i els Drets Humans. Una mica com als dibuixos animats on hi ha herois salvadors del planeta que lluiten contra els qui volen fer-nos mal. I guanyen. Imaginar que persones com Arcadi Oliveras fórméssin part d’un govern mundial és investir-les d’un poder màgic que no tenen però que transmeten, i és imaginar que si suméssim tots els cervells, consciències i voluntats que van en aquest camí ens en sortiríem. La proposta-clam que feia el senyor a Almoster em va connectar amb els jocs de rol que tan sovint hem practicat i promogut des del pacifisme. Ens consciencien i ens demostren que les coses podrien ser diferents, que un altre món sí que és possible…però com ho hem de fer per arribar-hi? Aquí ens perdem, perquè sempre som David contra Goliat. I una cosa és jugar, i l’altre la realitat.

És com en el joc de repartir el pressupost per conscienciar sobre la monumental despesa militar que fem cada dia. Ajuda a sensibilitzar i gratifica el paper de “si jo manés”. Ho he fet amb els alumnes i he quedat impressionada de la satisfacció amb què han pres les seves decisions i les han argumentades: com si afectéssin de debò! El que no sé és si algun dels nostres polítics hi havia jugat mai a aquest joc, pel que es veu diria que no, o si van fer-ho no van deixar que els afectès la consciència. És un joc totalment inútil des del punt de vista de modificar o transformar els pressupostos, però jugar-hi és una gran satisfacció. I sensibilitza. (ho vols provar tu? Fes una partida de DISTRIBUEIX EL NOSTRE PRESSUPOST)

És el que ens passarà dimecres quan ens tanquem als instituts o ens manifestem al Parlament. Serà com aquest joc. A part de la satisfacció de jugar-hi no en traurem res més. Bé, sensibilització, sí. Però hauria de ser prou forta i durar prou com per modificar la intencioó de vot en les properes eleccions. I igualment no votem per influir en les grans decisions que governen l’ordre mundial. És tan lent aquest camí de la transformació per “sota”… S’aprovaran els pressupostos, seguirem amb les retallades als serveis públics  i la reforma laboral tirarà endavant tal com és. Pessimista? Desanimada? Deprimida? Doncs sí, avui ho estic una mica. O força!
La màxima “pensa globalment i actua localment” és la que segueixo, la de que les petites transformacions són les que mouen els grans canvis, sí, la de la força de l’estat d’opinió, la força del poble unit, i sé que és vàlida. Però quan després d’haver avançat tornem tan enrere és lògic aturar-se a pensar que això no té sortida. O la té massa difícil.
Res, un pic de realisme que m’ha inundat de desànim!