miozz mirades

Apressada per encertar a trobar el metge abans no marxés a dinar, he entrat a l’Hospital amb la directa posada. Però m’he hagut d’aturar. Primer m’ha semblat una concentració, … potser per les retallades? Però llavors he sentit cantar i sí, la concentració era ben sonada. Personal de bata blanca cantant nadales. No m’hi havia trobat mai…hi ha coral, a l’hospital? O és un cor ocasional? Llavors he recordat que quan jo treballava al Departament d’Educació també en vam fer un de cor, i a mitjans de desembre també cantàvem nadales. Un costum propi d’alguns entorns laborals, potser. També ho conec d’algunes escoles o AMPAs. Crec que m’ha sorprès més que emocionat, però ha estat un moment entranyable. Els cants, potents, afinats i animats pujaven escales amunt i en arribar a la segona planta encara em podia gronxar amb la pastora Caterina. A la tia li hauria agradat de veure-ho, si no fos que reclosa al llit aquesta vegada no està per passejades. Ahir, al box d’urgències, jo també li cantava, fluixet, a l’orella, mentre l’acaronava. La mare de déu quan era xiqueta, (la que anava a costura i a aprendre de lletra), em va sortir sola, sense ni pensar que la sabia o que la recordava. Les cançons són així, estan fetes de fibra emotiva i impreses en el disc dur dels records, encara que sigui amb tinta invisible. I de vegades prenen el vol pel seu compte. Per cert que això de cantar, de cantar per cantar, i sobretot això de reivindicar el cantar col·lectiu com a forma de passar-ho bé i de fer pinya és un tema que cada cop m’envolta de més a prop. (segueix) 

I no només perquè dissabte hi haurà el Cor Nadal,  i perquè diumenge hi haurà el Badacanta o perquè a la feina ja m’hagin preguntat si aquest any tornarem a cantar amb la Neus – totes dues cantem a Gospel Sentits, encara que jo ara amb tanta hospitalitis em perdo assaigs i concerts 🙁 – a la sobretaula de l’aperitiu de final de trimestre, l’aperitiu de Nadal… També perquè demà divendres hi ha la Cantada de Nadales a Montigalà (de totes les escoles de La Pau) i diumenge hi haurà cantada de Nadales a Sant Roc (de fet les cantades de nadales cada cop són més populars i se’n fan més per tot arreu), i perquè també diumenge hi haurà un concert de l’Orfeó en suport a la Marató, on s’estrena una cantata amb lletra d’una apreciada companya de feina (el Concert de Nadal de l’Orfeó Badaloní i la Jove Orquestra de Músics del Vallès, amb nadales populars i l’estrena de la Cantada per Cor, orquestra i piano “Vila encantada”, composada per Òscar Peñarroya, amb lletra de Maria Ojuel, es farà diumenge a Santa Maria, aquí hi trobareu tota la informació i també la d’altres actes que es fan a Badalona per la marató).

Com ja vaig comentar a cantant amb descaCORd i en altres articles (que estan enllaçats en aquest i per això no els torno a referenciar) la reivindicació del cantar en colles, del recuperar el cantar popular, cantar plegats pel plaer de fer-ho… és una reivindicació explícita que comparteixo, i una reivindicació implícita que veig que va prenent forma en molts àmbits. I que no està renyida amb el cantar en Cor o Coral, per bé que com va dir en Joan Soler i Amigó en una ocasió és possible que l’efecte dels Cors i Corals en la població que no en participa activament pot haver estat un efecte de desactivació (com si la gent pensés que només es pot cantar quan se’n sap molt, quan s’està organitzat o quan es té una partitura al davant). Perquè no és el mateix veure (i escoltar) cantar, per bonic i positiu que sigui, que cantar plegats una colla de gent. Segur que tots ho hem provat i comprovat en l’àmbit privat, però en el social costa una mica més. Per exemple és difícil imaginar acabar una reunió o una assemblea, o una manifestació o qualsevol acte social cantant col·lectivament, tret que es tracti d’himnes, que també està bé. En aquest sentit va ser emotiu i en certa forma sorprenent el cant de la Internacional en l’homenatge de Dauder a l’escola Llibertat, no sé si va ser espontani o programat, però va ser popular.
I també em va resultar curiós el rescat de cançons força populars de la Maria Aurèlia Campany en l’espectacle teatratal Maria Aurèlia Campany, una dona, un país, a l’Espai Betúlia el 25 de novembre.

Però és cert que socialment hem adjudicat el cantar als que “en saben” i ens costa empoderar-nos com a cantaires per mutu propi. I cantar és com parlar, és una capacitat personal i molt potent que hem de fer servir més, i més col·lectivament. Aprofiteu totes les ocasions, aquest cap de setmana si més no, podeu sumar la vostra veu a la cantada popular del Cor Nadal, dissabte a la tarda, i amb l’ajut del karaoke, al Badacanta diumenge a la tarda. Dues bones maneres de passar-ho bé provant la veu!

Si fa vint anys algú ens hagués dit que organitzar un Karaoke en català a 2011 (per cert, no us el perdeu, és aquest diumenge!) seria una innovació i gairebé una proesa, no ens ho hauríem cregut. Perquè en aquell moment la suposada normalitat lingüística havia fet sorgir el Rock Català, i pensàvem que cantar en la llengua amb què vivíem i somiàvem començava a ser natural. Amb la força amb què el Rock Català va començar a trepitjar llavors el panorama musical  vivencial de masses – per cert, si encara no ho heu fet, aneu a veure Cop de Rock – era fàcil de suposar, a vint anys vista, un escenari de normalitat on la cançó catalana formés part de l’imaginari i els referents col·lectius de generacions diverses, i molt més enllà dels estils i àmbits acotats en què es movia fins llavors. I sí, en aquests vint anys han passat moltes coses, però malgrat la seva contrastada qualitat, la cançó catalana no ha aconseguit passatge per viatjar en igualtat de condicions pels potents circuits on la música funciona com a força cohesionadora. Parlo essencialment dels circuits de l’oci i la diversió on la música i la cançó aconsegueixen diluir barreres culturals i lingüístiques convertint-se en referent compartit per persones de procedències i tradicions diverses. (segueix)

Normalitat seria que de la mateixa manera que els joves de tradició catalana incorporen Estopa o Jarabe de Palo en el seu repertori de cançó cantada o escoltada per plaer – per posar un exemple – els joves de tradició no catalana incorporéssin amb naturalitat, en el seu univers de referents propis, lletres de Sau, d’Els Pets, de la Plateria, dels Manel o dels Amics de les Arts. O els acords accelerants de la Dharma. Per posar alguns exemples. I no parlo ara de les lletres de Llach, Raimon, Serrat, Esquirols, o de les de tradició popular o pròpies d’animació infantil, o de tants i tants altres autors, perquè aquí la circulació intergenaracional, interprocedències i intercercles d’interessos té molts altres paràmetres a tenir en compte, i ara del que vull parlar és de per què la música i lletra que triomfa en l’actualitat, o que ha triumfat, quan és en català no arriba a aquests circuits d’oci on s’aconsegueix diluir barreres culturals i lingüístiques tot fent gresca. Cantant, ballant, o escoltant.

En Lluís Gavaldà, al llibre Rock&Cat de Jordi Roigé i Sira Abenoza diu, referint-se al moment de normalitat que va viure el país entre 1988 i 1992, en relació a la producció de Rock català: Potser a aquest moviment el que li va faltar va ser un públic objectiu. És a dir, que hi havia gent que l’adorava pel sol fet que estava fet en català, i hi havia qui l’imfamava pel mateix motiu.
Encara ara, i immersos com estem en el dolç moment que viu la música catalana i en català des del punt de vista de producció, vendes i concerts (i no només en el pop folk o pop rock, on l’èxit és indiscutible; al bloc n’he parlat poc i molt per sobre, però en podeu trobar petjades a de vegades ens en soprtim , a torna MUSICA’T, i a Inspira i a la iaia ), aquest fenòmen segueix sense normalitzar-se en molts circuits, perquè no hi ha hagut mai una acció decidida per entrar en els terrenys on la gent es barreja per viure la música i la cançó des d’un consum col·lectiu i 100% vivencial. Fins i tot alhora de programar concerts de Festa Major encara ara es programa música en català pensant que només interessa al públic català!

Essent com n’és de poderosa la música, sempre em demano per què no s’ha utilitzat estratègicament per a la contribució de la normalització d’una cultura i una llengua, (la catalana, minoritzada) a la cohesió social, a l’arrelament i a la construcció de país en una societat tan diversa i fragmentada. I la realitat és que no s’ha fet.

El llistat de greuges és extens, començant pel repertori en català ballable per incorporar a les orquestres i disc-mòbils que amenitzen les festes majors i aplecs: en tots aquests llargs anys d’acció política a favor de la Normalització Lingüística no s’ha actuat – o s’ha fet amb molt poca repercussió –  per afavorir una major visibilitat i popularització de peces catalanes ballables, que n’hi ha i moltes. Com a mítiques excepcions tenim un “Boig per tu” que ha aconseguit penetrar en els repertoris de festes de casament o d’embalats d’estiu, i alguns acords de la Dharma en poupurris de final de festa, on sí que es recuperen les típiques cançons populars que perecedeixen el passiubé fins l’any que vé… i  ben poca cosa més. I si entrem en el terreny dels Karaoke llavors el panorama ja és desolador. Només la feinada gairebé arqueològica que han hagut de fer els Joves d’Òmnium per aconseguir un repertori de 70 cançons de karaoke en català – incloent temes actuals – per al Badacanta que se celebrarà diumenge, ja ho il·lustra amb contundència.
Un altre terreny que sempre m’ha semblat molt escandalós és el de la música que sona a l’ambient, a les festes al carrer, a les places i als camps d’esports, en els esdeveniments diversos. O en els entreactes d’un concert. La música que porten els tècnics de so per fer proves o per omplir els llargs moments d’espera, o la que programen per amenitzar actes, exclou sempre la música en català. I ja no cal dir a les discoteques o sales de ball. I aquesta falta de presència, aquest no ser-hi, és un buit constant que impedeix que els temes es converteixin en part del paisatge, en part de la plaça pública. Impedeix que la cançó catalana o en català es conegui i es visqui com a quelcom normal. I ja se sap que conèixer és un pas previ per pdoer estimar… 

No fa tant, l’estiu de 2006, quan TV3 va produir el CANTAMANIA, cridava l’atenció que en cada població que s’anava, fos de l’interior, del sud o del nord, o de l’àrea metropolitana, sempre, sempre, la proporció de cançons escollides per ser cantades en català era molt inferior a les escollides per cantar en castellà, o en anglès. Segurament que molta gent va atribuir aquest fet a la normalitat lingüística del país, però es tractava un cop més d’aquesta normalitat imposada. Com la del cinema…. Aprofitant que van venir a Badalona i que la meva filla hi va concursar, vaig investigar-ho per mi mateixa, demanant el llistat total de temes que els concursants podien escollir: més de mil. D’un conjunt de més de mil temes, les opcions per cantar en català eren 8, o 10, no ho recordo exactament perquè no tinc a mà la carta de queixa pública que vaig escriure llavors. Llavors vaig veure clarament que mentre la Normalització Lingüística no entrés en el  terreny de l’oci on la gent s’apropia de les coses per convertir-les en populars, sempre estarem estancats allà mateix i no aconseguirem mai l’autèntica normalitat.

Normalitat com la que vaig viure la setmana passada a Gràcia, quan els novells canaris El Faro, en la seva curta gira pel Principat català, (portats per dimelorápido, aquí tota la informació del grup)  van incloure al seu repertori el tema “Magradria ser un Lemur” de l’Estanislau Verdet, cantant-la en català amb tota naturalitat.

I anormalitat que no hauríem de permetre que es convertís en normalitat, com la que vaig viure a la classe de secundària, en un institut de Badalona, on un bon nombre d’alumnes van expressar escandalitzats el seu rebuig explícit en proposar-los que escoltéssin “Si hagés nascut a Roma”, dels Manel, per una tasca de Ciències Socials. Segons expliquen no suporten escoltar música en català, els fa fàstic només pensar-ho (tot i que no n’escolten mai).

Tenim molta, molta i molta feina si volem de debò construir una societat inclusiva arrelada al país, amb referents compartits. I en aquesta feinada tenir material per poder incorporar cançons catalanes a la pràctica del Karaoke és un gran què. Cal felicitar Joves d’Òmnium per la iniciativa i pel treball de recopilació de materials. Espero que l’activitat no quedi com un fet puntual, sinó que serveixi per crear adeptes.

No es tracta d’espoliar el bosc, que molts ocells en deuen viure, però collir cireres d’arboç – de pastor – és d’aquells plaers de tardor que per escàs més aprecio. I no només per escàs: la recol·lectora nata que porto dins es desvetlla amb passió davant la bellesa d’aquest fràgil fruit de tardor penjat de l’arbust que creix, desendreçat, per les vores del bosc. M’enamora! Fer camins boscans i collir cireres d’arboç  per menjar-les a l’instant o per acumular-ne un grapat vistós hauria de ser, per mi, d’aquelles activitats de repetició obligada que cal prioritzar. Però que massa sovint passen de llarg. És tan fugaç la temporada, i tan vulnerable a les condicions d’humitat i solana, que gairebé sempre faig tard. I això que les necessito per al meu ritual nadalenc! Però aquesta vegada l’he encertat, i una sortida a Vilanna per animar la convalescència del pare me n’ha donat l’oportunitat. Ja tinc les cireres d’arboç preparades per quan expliqui el conte, perquè la canalla les toqui i les tasti. Pel conte d’en Tasi i els fanalets de reis. Que ja hi som altre vegada, que s’apropa Nadal i s’enceta la roda de rituals!!! Una roda, un cicle, que acostuma a fer-se notar molt al bloc (aquí, de l’any passat, tancant el cicle, nadal al bloc quin empatx!) i que inevitablement parla dels costums de Badalona, especialment per allò de cridar els reis. Ara que torna Nadal i Reis,. Per cert que per als curiosos que m’heu preguntat si és cert que a Badalona és costum que els reis facin una cosa ben especial, aquesta és una lectura altament recomenada!

Ahir, deu de desembre, era el dia dels drets… humans.

Aquesta és una Declaració que m’agrada rellegir sovint: L’Assemblea General proclama aquesta Declaració Universal dels Drets Humans com l’ideal comú que tots els pobles i totes les nacions han d’assolir a fi que totes les persones i òrgans de la societat, tenint aquesta Declaració sempre present a l’esperit, s’esforcin a promoure el respecte d’aquests drets i d’aquestes llibertats mitjançant l’ensenyament i l’educació, i assegurar amb mesures progressives d’ordre nacional i internacional llur reconeixement i aplicació universals i efectius, tant per part dels estats membres com dels territoris que jurídicament en depenen…. (segueix)

El preàmbul també m’agrada recuperar-lo:

Considerant que el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món;

Considerant que del desconeixement i menyspreu dels drets humans, n’han derivat actes de barbàrie que revolten la consciència de la humanitat, i que l’adveniment en el futur d’un món on les persones alliberades del terror i de la misèria tinguin dret a parlar i a creure lliurement ha esdevingut la més alta aspiració humana;

Considerant cosa essencial de protegir els drets humans amb un règim de dret a fi que l’ésser humà no es vegi obligat al capdavall a rebel·lar-se contra la tirania i l’opressió;

Considerant que és també essencial de fomentar l’establiment de relacions amistoses entre les nacions;

Considerant que en la Carta de les Nacions Unides els pobles han proclamat llur fe en els drets fonamentals de l’ésser humà, en la dignitat i en la vàlua de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones, i que s’han demostrat disposats a afavorir el progrés social i a instaurar unes millors condicions de vida dins d’una més gran llibertat;

Considerant que els estats membres s’han compromès a assegurar, en cooperació amb l’Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans, de les llibertats fonamentals;

Considerant que una concepció comuna d’aquests drets i d’aquestes llibertats és de la més gran importància amb vista al ple acompliment d’aquest compromís,

Però sobretot m’agrada ressaltar sempre l’article 30:

Article 30
Cap disposició d’aquesta declaració no pot ésser interpretada en el sentit que un estat, un grup o un individu tinguin dret a lliurar-se a una activitat o a cometre un acte encaminat a la destrucció dels drets i les llibertats que s’hi enuncien.

Sovit penso en la gran sort que els nostres avantpassats, fa 63 anys, tinguessin la lucidesa d’impulsar aquesta Declaració, i en la gran desgràcia que comporta que aquests plantejaments continuïn essent bandejats per la majoria. Ara, sense dubte la declaració va obrir un camí de no retorn, i malgrat els incompliments flagrants, és un camí que tenim la responsabilitat d’obligar a fer seguir.

Per cert, val la pana repassar OBSERVATORIS. Aquí un de força complet .

Què té la monarquia que fins i tot sembla que el 15M la respecta? On és el crit indignat en contra d’aquesta institució anacrònica que manté a costa dels nostres impostos privilegis i desigualtats en nom de costums gens democràtics? Tímidament, després de proposar-ho a la plaça en diverses assemblees locals, la incorporació dels privilegis monàrquics a la llista dels privilegis a combatre va formar part, de forma no destacada, d’alguns manifestos i documents del moviment indignat. Però no ha arribat a formar part – com tampoc la reducció de despesa militar – del document que funciona actualment com a full de ruta, el de les demandes de mínims.  Document que, en canvi, aporta propostes molt concretes i coherentsi en contra les desigualtats. El tema causa controvèrsia dins el propi moviment, com s’expressava des del portal indignado.org  el juny passat, La Casa Real no indigna a nadie (segueix)

“Porque no es justo que la clase política mantenga semejante ritmo de vida a costa del pueblo. Que gracias a la falsa democracia imperante en nuestro país hayan establecido su chiringuito sin que nadie pueda hacer nada para remediarlo. Pero me llama poderosamente la atención que dentro de la vorágine mediática ocasionada apenas se haya hecho mención a la institución que indiscutiblemente lidera esta práctica parásita consistente en vivir a cuerpo de rey con el dinero de los contribuyentes. Me refiero, cómo no, a La Casa Real.”  Hi estic totalment d’acord. Sobta que la contundència que es fa servir contra els privilegis dels polítics i els banquers (en aquest cas contundència verbal, si més no) no s’extengui als de la monarquia. Aquest tema sembla que segueix rodejat d’un cert tuf a tabú fins i tot en cercles des d’on s’empenyen canvis i transformacions socials totalment incompatibles amb un règim monàrquic!

M’indigna la monarquia i m’indigna que la monarquia no indigni a tothom qui creu amb la necessitat d’eliminar privilegis per aconseguir la igualtat de drets i d’oportunitats, m’indigna que no indigni  a tothom qui creu amb la democràcia real (veritable), i m’indigna que no indigni a tothom qui defensa una persecussió ferotge de privilegis i fraus en el món polític. M’indigna la monarquia i aquesta mena de protecció còmplice que els regala la societat. Una protecció que no sempre és pueril: actualment les anàlisis d’experts de per què cal “salvar” la monarquia enfront l’extrema dreta, com a garant de la democràcia em desconcerten…

L’Arcadi Oliverars, persona respectada pels seus coneixements i radicalitat de plantejaments socials i polítics, ha parlat sovint contra la monarquia, ha  posat l’accent en la corrupció i els negocis bruts de la monarquia, pagats pels ciutadans, i la il·legitimat de la institució monàrquica tant utilitzant arguments democràtics com des de l’argumentació monàrquica, que tampoc dona la legitimitat a l’actual monarquia espanyola. Partint de la deslegitimització de tota institució monàrquica, Arcadi Oliveras arriba a posar exemples de monarquies, com la noruega, que tenen un comportament més decent i humil vers la societat, rebutjant privilegis reials com el de viure al palau reial o el de desplaçar-se amb cotxe oficial (per viure en un pis i desplaçar-se amb metro). Però no sé trobar la contundència de les seves conferències reflectida en els objectius de la  lluita indignada. I se’m fa estrany. I aquest detall, i el de com va costar poder parlar del Dret Universal de l’Autodeterminació dels Pobles, i de la dificultat per incloure la critica a la despesa militar com a eix rellevant, són detalls que m’han obert escletxes en la confiança plena en aquesta nova forma de lluita que, no ens enganyem, ha estat un esclat d’esperaça molt transformador. Jo segueixo pensant que cal sumar indignacions, i per mi la indignació contra la monarquia és perfectament sumable! M’indigna la monarquia i m’indigna que no indigni a la majoria d’indignats!

Finalment, un record inevitable. Fa anys, quan el rei va venir a Badalona a inaugurar el Teatre Zorrilla i jo hi estava convidada per ser presidenta de l’AV Centre de Badalona, i em vaig negar a anar-hi, em vaig sentir dir de tot. Recordo l’orgull i la satisfacció dels veïns, dels comerciants, dels altres presidents d’entitats… tots (o la majoria) estaven cofois i és aquesta complicitat complaent amb la monarquia el que crec que forma part d’un substrat molt arrelat, contra el que cal lluitar. Passa com amb el masclisme: massa gent l’accepta com si fos natural!

Donar suport, ser el suport, suportar o ser insuportable, vet aquí un joc d’expressions derivades del significat polièdric del verb suportar:Rebre (el pes, l’esforç, d’una cosa) sense cedir, sense ésser-ne damnejat. Tenir
(una cosa) damunt seu impedint que caigui o s’enfonsi. I en sentit figurat, tolerar, sofrir amb resignació.
Avui per mi serà un dels dies més laborables d’aquesta setmana, no he d’anar a treballar però dedicarè unes 10 hores a la feina: ja se sap, els mestres tenim un compromís laboral que ens obliga a fer una part de les hores al centre educatiu i una altra part a casa, combinades com ens convingui. En tinc necessitat per la proximitat de les avaluacions, i em ve molt de gust: no hi ha res millor que tenir una bona excusa per no haver de gaudir de l’avantatge d’un festiu estatal que celebra un marc legal que tant ens fot i ens perjudica. Perquè està més que demostrat que el marc constitucional que suporta (aguanta, impedeix que s’enfonsi…) Espanya és insuportable (ja no es pot tolerar més). L’estat espanyol necessita una nova constitució on tingui cabuda el Dret Universal d’Autodeterminació dels Pobles, perquè cap Constitució autènticament democràtica hauria d’obviar aquest dret. (segueix)

Així que avui treballo, no reconec aquesta festa, però no vull enganyar ningú, altres vegades l’he aprofitat com a festiu, quan m’ha convingut, com aprofito – i no sóc pas sola – els documemts administratius estatals que em permeten funcionar: més enllà d’alternatives simbòliques entrenyables però inefectives, viatjo amb un passaport, circulo amb un permís i voto o trec diners amb un DNI que són obligatoris i imprescindibles dins aquest estat on la meva nació no és reconeguda ni respectada, i on el meu poble no té dret d’autodeterminació,  pateix maltractament fiscal i un tracte discriminatori. Són imprescindibles i jo…ho accepto?

Perquè no he fet mai desobediència civil real i efectiva a aquesta imposició documental. Només vaig desobeir, fa temps, el jurament dels funcionaris (jurar obediència al rei? no, gràcies!) però no en vaig patir cap conseqüència. De vegades hi penso en això. Per independentista que se sigui, renunciar als drets legals a què dóna accés ser dins l’ estat – encara que s’hi estigui de forma forçada – ens comportaria problemes molt greus de funcionament i dret ciutadà, però el cas és que mai (que jo ho conegui) s’ha orquestrat, mai s’ha plantejat, des de cap opció política ni cívica, per independentista que sigui, una campanya d’ampli abast de desobediència civil al marc que dóna suport documental i administratiu a la nostra vida, el marc que ho suporta  i que ens permet viatjar pel món, conduir vehicles, tenir serveis i funcionar com a ciutadans de dret. Exercir, en definitiva, drets que ens reconeix una constitució que patim, critiquem, no volem reconèixer… però acatem encara que sigui per imperatiu legal. Hi penso en això, i sé que és un terreny molt complicat. Fa poc la sola idea d’aplicar l’Objecció Fiscal com a eina de lluita contra l’expoli fiscal a què ens té sotmesos l’estat ja va generar molta controvèrsia, pensant en com n’és de difícil tirar endavant opcions que comportin sacrificis reals, opcions que perjudiquin a la curta els drets o les economies familiars. Però no deixa de ser un fil de pensament que vull tenir obert. Pel punt de contradicció ideològica que em comporta, per com parla dels riscos que no estem disposats afrontar i per com se’m converteix en un repte alhora de defensar la desobediència civil com a eina de lluita realment eficaç i factible (jo que sempre la defenso, quina alternativa m’ofereix, realment en aquest cas? puc formular propostes que ho concretin o es queda tot en un núvol dispers que no s’arriba a dibuixar?)

Avui en aquestes hores laborals que faré des de casa, m’afrontaré com altres dies a les estratègies didàctiques que intenten desvetllar en 120 adolescents el gust per aprendre, el desig de conèixer, la capacitat de ser crític i tenir opinió. I de donar-los eines per fer créixer les seves competències per entendre i relacionar-se amb el món, per vincular-se a l’entorn immediat i desenvolupar sentit de pertinença al barri, a la ciutat, al país. És una feina apassionant que de vegades topa amb problemes pràctics. Suposo que com deu passar a molts altres indrets del Principat, però almenys aquí segur que passa, els meus alumnes (de Badalona) no han sentit a parlar mai de cap altra explicació geogràfica-política que no sigui la de que Espanya és un país, una nació, dividida administrativament en Comunitats Autònomes i que Catalunya (on viuen ells) és una Comunitat Autònoma com tantes altres. I ni molt menys cap idea de vinculació històrica o de sentiment de poble amb altres Comunidades Autònomas…i del concepte Païasos Catalans ni tan sols la imatge del mapa del temps. Ni en el marc familiar, ni en l’escolar ni en l’univers social i  televisiu que viuen i freqüenten ha existit fins ara cap altre missatge que aquest. Per no tenir, no tenen ni tan sols estima per la llengua pròpia d’aquestes terres, que se senten molt poc seva. Parlo de majories, no de totalitat. Però de majoria significativa. Una realitat fruit de l’ambigüetat constitucional reflectida als marcs curriculars promoguts cada cop més per editorials que en nom de la neutralitat  obvien informació bàsica. Cada cop són menys les interpretacions constitucionals que informen que existeixen nacions sense estat, i que l’estat espanyol inclou nacions que no són l’espanyola. I si això no s’aprèn com un fet natural, vestit de normalitat constitucional, s’està educant ciutadans que difícilment podran elaborar un discurs propi que no comporti sentiment d’intolerància i de confrontació.

I respecte la Constitució Espanyola, que fa temps que ha caducat sense que s’admeti, que serveix quan cal de suport als plantejaments espanyolistes més anacrònics i propers al franquisme i es defensa inamovible, però que quan convé com ha passat ara per imperatiu europeu és modificada sense ni tan sols consultar al poble, considero que arriba l’hora de modificar-la totalment, i que encara que no sigui la nostra constitució, ens involucra aquest canvi. No només perquè mentre estiguem dins l’estat els seus efectes interfereixen la nostra vida i desenvolupament com a poble que vol ser lliure, sinó també per respecte a la ciutadania espanyola que mereix una Constitució millor, i sobretot mereix educar-se en l’acceptació del dret a decidir del pobles, i en l’acceptació d’una lectura de la història i la realitat més ajustades a la veritat.

El marc constitucional que suporta (aguanta) Espanya és insuportable (no es pot acceptar de cap manera). L’estat espanyol necessita una nova constitució que no es fonamenti en “la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols” i  ha de ser en aquest nou marc on tingui cabuda el Dret Universal d’Autodeterminació dels Pobles, i on es defineixin les coses pel seu autèntic nom. Segurament que reconèixer aquest dret no serà el que ha de permetre als Països Catalans o al País Basc fer la seva via i caminar i assolir si es vol, i sense cap impediment, la total independència, ho sabem. Possiblement això passarà abans, i per altres fets,  sense necessitat d’esperar el canvi constitucional. Però que el canvi constitucional cal és ineludible.

Per això aquesta Constitució no em mereix cap respecte, malgrat com a marc legal vigent que garanteix drets ciutadans, la tinc com a referència alhora de reivindicar drets. I d’exercir-los. Pot semblar contradictori, però no hi sé trobar, ara com ara, un altre camí: per molt que em pesi,  si me’l roben, corro a renovar-me el DNI, i per molt que em resulti insuportable, quan viatjo i cal, porto amb mi el passaport…

Potser em faig pesada repetint la meva crítica als dies de dedicats a causes que haurien de ser motiu d’atenció cada dia o que ja haurien de desaparèixer per ser reptes superats, i em reitero en allò de dir que de totes maneres de vegades van bé els dies dedicats a perquè ajuden a fer conèixer, sensibilitzar, reivindicar i actuar. Hi ha 365 dies a l’any per lluitar pels drets i la dignitat de les persones que tenen alguna discapacitat (ara l’expressió més adequada és persones amb algun tiopus de diversitat funcional), però ahir, dia 3, era el dia internacionalment dedicat a fer-ho de forma especial, d’ençà que la ONU així ho va decidir, l’any 1992, amb l’objectiu que fos un dia dedicat a sensibilitzar l’opinió pública sobre els temes relacionats amb la discapacitat i promoure la presa de consciència pel que fa als beneficis que generaria la integració de les persones amb discapacitat en tots els aspectes de la vida política, social, econòmica i cultural (segueix)

El lògic seria que aquesta reivindicació de drets i dignitat i aquesta sensibilització es fes des de fòrums plurals i transversals, no pas des de moviments restringits a les persones o familiars de les persones que tenen diversitat funcional. En aquest sentit m’alegra constatar una novetat destacada respecte als darrers anys, i és el fet que el moviment social i polític del 15M hagi inclòs i assumit una reflexió al respecte. Tot i que el sentit reivindicatiu d’aquest dia ha existit sempre, i mai s’ha considerat una celebració de la discapacitat com a tal, el lema “res a celebrar” posa èmfasi de forma contundent en aquesta càrrega reivindicativa emplaçant a la data del 10 de desembre (Dia Internacional dels Drets Humans) la inclusió d’aquestes reivindicacions.

Al manifest del 15M hi ha una aportació intererassant sobre la pròpia definició de discapacitat  que us convido a tenir present, segur que us farà pensar: En l’anomenat “Dia internacional de les persones amb discapacitat” el Moviment del 15-M vol manifestar que la discapacitat no existeix, que la discapacitat és un constructe social que estableix relacions de desigualtat i dominació basades en la manca de respecte per les diferències humanes i en el mite de “l’individu autònom” que no necessita dels altres.

Aquesta altra part del manifest m’agrada i m’entristeix a l’hora. M’agrada que es formuli, m’entristeix veure que malgrat el molt que s’ha avançat respecte a com s’estava durant el franquisme, en realitat s’estan repetint les mateixes proclames que formulàvem a finals dels setanta: Hem de desplaçar l’eix de reflexió de les capacitats a la dignitat, de la productivitat a la ciutadania, de la discapacitat a la diversitat funcional, de la caritat als drets humans, de l’assistencialisme graciable als drets universals, de facilitar la dependència a garantir la vida independent. Han passat 30 anys de quan cridàvem coses semblants (No volem caritat, volem justícia, Drets humans per a tothom, Tots som ciutadans, etc etc) i en molts aspectes no s’ha evolucionat. En massa mesura s’han confós els drets universals amb els drets assistencials (dret a ser atès) i s’ha canviat ben poc el constructe profund, la mentalitat respecte el dret a viure la pròpia diversitat.

Pel que fa a mi, que ahir no publiqués res no té a veure només amb el fet que estés lluny d’ordinadors i connexions (perquè si m’hagués interessat segurament hauria trobat una solució) sinó amb les ganes de no escriure res justament aquest dia per remarcar que cal tenir-ho present tot l’any.

Així que us convido a entrar al meu calaix Discapac…Què?

Feia temps, ara, que un tema badaloní no esdevenia tan popular – popular de carrer, no només de xarxes 2.0 – com el del desproporcionat arbre blau que han plantat a la Plaça de la Vila. La gent que jo he sentit opinar troba l’arbre lleig, horrible. M’hi incloc. Sobretot les llargues hores del dia en què els seus “estels” de llum estan apagats. L’impacte visual d’aquell gran con d’un blau elèctric, desestabilitza l’harmonia d’una Plaça de la Vila que per Nadal més aviat semblava una delicada capsa de bombons: menuda, tancada, polida. Però el que més escandalitza a molta gent és que sigui blau – ho han fet perquè és el color del PP?! – i que hagi desplaçat el típic pessebre. Això enceta converses a l’autobús, al mercat i al carrer, improvisant tertúlies entre opinadors que no sempre es coneixen d’abans. Aquí segueixen quatre idees al respecte: (segueix)

– Opinar des de baix: Me n’han parlat a l’autobús persones que no conec de res, i en sento parlar a les botigues on la gent, mentre espera, la fa petar. N’he sentit parlar a gent gran i a gent petita, a gent que viu a una punta de la ciutat i a la que viu a l’altra, a persones que han nascut aquí i a persones que hi han vingut a viure…sembla que realment aquest tema ha motivat. Fa uns dies aquesta capacitat de “no deixar indiferent” que té l’arbre la va recollir El Punt -Avui. Una bullida des de sota que soprèn. Potser a molta gent els és més fàcil prendre partit i fer-se fort en arguments de valoració davant coses tangibles i en certa manera funcionals i qüotidianes, i és a partir d’aquí que es pot fer el pont a temes de més profunditat política i social. Un aspecte a tenir en compte alhora de treballar per una conscienciació i participació política d’ampli abast social. 

– Innovar, i innovar en temps de crisi: suposo que els calia per marcar terreny, però no em sembla una bona lliçó d’austeritat. No és un bon exemple en temps de retallades de drets bàsics, almenys en aparença. D’altra banda innovar sempre és arriscat, hi ha gent refrectària als canvis per sistema. No em vull apuntar al carro de la crítica per la crítica, però sí al carro de la crítica als canvis que no donen resposta a cap necessitat. I a la que em suggereix una anàlisi feta segons les meves percepcions i les que he captat.

– La Plaça de la Vila: posats a fer un canvi radical en els costums de la ciutat pel que fa a l’ambientació de Nadal, sobta que el cop d’efecte es limiti a la Plaça de la Vila, es perd l’oportunitat de simbolitzar un canvi de prioritats en la mirada territorial (podrien haver florit uns quants arbres iguals a tota la ciutat, per exemple a tots els eixos comercials). Com a acció única, i que per tant vol reforçar el valor simbòlic comú de la Plaça de la Vila, el canvi radical fa perdre qualitat interactiva i intergeneracional, i trenca un costum que ja era referència per a tota la ciutat: venir a veure el pessebre gegant, admirar-ne les figures i comentar els detalls era un dels rituals que fan ciutat. Si almenys fos un arbre on poder penjar desitjos…

– El pessebre: superats els prejudicis laicistes sobre un costum de clar origen religiós i buidat d’aquest contingut – està clar que per als cristians catòlics el pessebre té aquest valor, però per a persones d’altres creences aquest costum ja forma part d’un llegat tradicional referent – no deixa de ser sorprenent que sigui precisament un govern del PP – declaradament catòlic – el qui desterri el pessebre que, en canvi, van recolçar els governs declaradament laics. Si més no sorprèn.

– La desmesura: Potser en una superfície gran i oberta l’arbre tindria una repercussió estètita adequada. En les petites i encaixonades dimensions de la Plaça de la Vila és un atemptat al bon gust i al sentit comú. Gairebé una agressió. L’arbre ens parla de l’alcalde més del que sembla. Tenim un alcalde amant de les desmesures, de fer-la sonada, d’acaparar càmeres i provocar crides d’atenció. Un alcalde que basa la seva política en magnificar les petites accions i en matar mosques a canonades. Per ell les proporcions no compten. Sempre escull el broc gros.

– L’Arbre de Nadal, un avet nòrdic: sé que aquest símbol està integrat en la cultura familiar i social de la majoria, des de fa temps, que ja es considera “nostre”, però jo no me l’he fet mai meu. Per mi és com el Pare Noël. La seva vinculació al consumisme mel’s tenyeixen de negatitivitat, i tot i que sé que tenen un rerefons ple de valors i significats, com passa amb tots els referents culturals – especialment l’arbre, que té una literatura preciosa – no els incorporo. Em sorprèn  la facilitat amb què la majoria de gent els ha acceptat, malgrat ser foranis. Sobretot tenint en compte com els costa a alguns tolerar tot el que ve d’altres cultures. Aquest canvi radical on un costum nòrdic fa fora un costum llatí en l’espai simbòlic de la plaça comuna, perpetrat per un govern que estima poc la diversitat cultural, posa en evidència que els punts cardinals marquen diferències. No és el mateix que el costum forani arribi del Sud que del Nord, de l’Est que de l’Oest…

– El blau del PP: una discreta forma d’encetar conversa política amb desconeguts. En el comentari a aquest detall hi ha tempteig del terreny per obrir el camí a les ganes de dir altres coses, expressar què se sent per viure en una ciutat governada pel PP, per l’Albiol, com es veu l’onada blava que pretén tenyir-ho tot del mateix color. Gent que potser mai havia parlat obertament de política, i menys amb desconeguts. I com a fet en si, és un detall que alerta, malgrat també és blau el color de les agrupacions de comerciants. Intencionat o no, és evident que a la majoria ens transmet una falta de capteniment que fa tuf de prepotència.

– L’excusa del cavall regalat: Un dels primers aprenentatges que ha de fet qualsevol que pren decisions en el terreny públic és estar-ne convençut abans de prendre-les, i saber valorar i encaixar les crítiques sense precipitació. Saber defensar les decisions amb criteri, o admetre els errors, si n’hi ha. En tot cas, escoltar sense perdre la calma i assumir responsabilitats. I no oblidar mai que es faci el que es faci sempre hi haurà crítica per molts costats, i que la crítica cal saber-la posar al seu lloc i valorar-la ponderadament . Això val per a tot i per a tothom. Però el que no es pot fer és amagar-se sota l’estratègia de donar la culpa a un altre, excusar-se passant la responsabilitat a un tercer. De totes maneres, que la decisió sobre un fet comunitari hagi estat a les mans d’un privat no deixa de tenir un punt alarmant…

He dit quatre i en són vuit. Potser la meva anàlisi també pateix de desmesura!

Hi ha economistes que diuen que hi ha alternatives… a qui interessa no escoltar-los, i que aquestes alternatives no es difonguin?

Transmeto la informació que m’arriba sobre el llibre HAY ALTERNATIVAS, i també el pròleg de Noam Chomsky, després de fer-ne una traducció ràpida.
El llibre, que ha tingut dificultats per ser editat amb normalitat, és dels economistes  Vicenç Navarro, Juan Torres López i Alberto Garzón Espinosa.
De moment només exieteix en versió castellana, no n’he trobat cap traducció a altres idiomes.
(segueix)

“Fa un parell de mesos, l’Editorial Aguilar, va mostrar el seu interès per publicar
el nostre llibre HI HA ALTERNATIVES. Propostes per crear ocupació i benestar a
Espanya, que ens va prologar Noam Chomsky.

Quan ja s’havia concretat com a data de publicació el llibre el 19 d’octubre
i s’havia començat la seva promoció en la web d’Aguilar i en
llibreries, els editors ens van comunicar que l’empresa desitjava retardar-la
sense una altra explicació pel mig, la qual cosa ens va obligar lamentablement a
desestimar la seva publicació en aquesta editorial. Es confirmava així el difícil
que resulta difondre a Espanya, en els moments en què són més necessàries
que mai -com ara en període pre-electoral-, idees alternatives al
pensament únic que predomina en el debat polític i social.

Per solucionar aquesta situació hem optat per oferir la nostra obra
gratuïtament en format pdf a través de la xarxa i en una nova edició
impresa en Edicions Sequitur que, amb la col·laboració de ATTAC Espanya, s’ha
arriscat a publicar ràpidament aquest llibre que estarà en llibreries
al preu de 10 euros a partir del 31d’octubre.

Tenim la ferma convicció que solament fent que la ciutadania sàpiga
el que de debò està succeint en la nostra economia i divulgant les
alternatives que existeixen a aquesta aguda crisi del capitalisme podrem sortir
d’ella amb més ocupació i benestar social, com vam demostrar en aquest llibre.

Per això cridem a divulgar aquesta versió en pdf, a estudiar-la i difondre
les seves propostes i demanem a tots els lectors que es converteixin ells i
elles mateixes en distribuïdors del llibre una vegada que es trobi imprès.

Contra la censura dels grans oligopolis i el pensament únic que
imposen els poders econòmics, financers i mediàtics defensem la
pluralitat i la llibertat de pensament coneixent i difonent el
pensament crític.

Pots descarregar el llibre gratuïtament aquí
Web d’Editorial Sequitur

El pròleg de NOAM CHOMSKY

El 1978 el president del sindicat més poderós dels
Estats Units, Douglas Fraser, de la federació dels treballadors
de la indústria de l’automòbil United Auto Workers
(UAW) va condemnar els “dirigents de la comunitat empresarial”
per haver “escollit seguir en aquest país la via de la guerra de classes
(Class war) unilateral, una guerra de classes en contra de la
classe treballadora, dels aturats, dels pobres, de les
minories, dels joves i dels ancians, i fins i tot dels sectors
de les classes mitjanes de la nostra societat “. Fraser també
els va condemnar per haver “trencat i descartat el fràgil pacte no
escrit entre el món empresarial i el món del treball, que
havia existit prèviament durant el període de creixement i
progrés “en el període posterior a la Segona Guerra Mundial
conegut comunament com l’ “edat daurada” del capitalisme
(D’Estat).
El reconeixement de la realitat per part de Fraser va ser
encertat encara que tardà. La veritat és que els dirigents empresarials
i els seus associats en altres sectors de les elits dominants
estaven constantment dedicats a una sempre present
guerra de classes, que es va convertir en unilateral, només en una
direcció, quan les seves víctimes van abandonar tal lluita.
Mentre Fraser es lamentava el conflicte de classes s’anava agreujant,
i des de llavors ha anat assolint uns enormes
nivells de crueltat i salvatgisme als Estats Units que, en ser
el país més ric i poderós del món i amb major poder
hegemònic des de la Segona Guerra Mundial, s’ha convertit
en una il · lustració significativa d’una tendència global.

Durant els últims trenta anys el creixement econòmic
ha continuat-encara que no al nivell de l’ “època daurada” -, però
per a la gran majoria de la població la renda disponible ha estat
estancada mentre que la riquesa s’ha anat concentrant,
a un nivell aclaparador, en una facció de l’1 per cent
de la població, la majoria dels executius de les grans corporacions,
d’empreses financeres i d’alt risc, i els seus associats.
Aquest fenomen s’ha anat repetint d’una manera o
una altra a nivell mundial. Xina, per exemple, té una de les desigualtats
més accentuades del món.
Es parla molt, avui en dia, que pel fet que
“Estats Units estigui en declivi” hi ha un canvi en les relacions
de poder a nivell global. Això és parcialment cert, encara que
no vol dir que altres poders no puguin assumir el rol i la
supremacia que ara tenen els Estats Units.
El món s’està convertint així en un lloc més divers
en alguns aspectes, però més uniforme en altres. Però en tots
ells hi ha un canvi real de poder: hi ha un desplaçament del
poder del poble treballador de les diferents parts del món
cap a una enorme concentració de poder i riquesa. La literatura
econòmica del món empresarial i les consultories als
inversors súper rics assenyalen que el sistema mundial s’està
dividint en dos blocs: la plutocràcia, un grup molt
important, amb enormes riqueses, i la resta, en una societat
global en la qual el creixement-que en una gran part és destructiu
i està molt desaprofitat-beneficia a una minoria de
persones extraordinàriament riques, que dirigeixen el consum d’
aquests recursos. I d’altra banda existeixen els “no rics”, l’enorme
majoria, referida en ocasions com el “precariat” global, la
força laboral que viu de manera precària, entre la qual
s’inclou mil milions de persones que gairebé no arriben a sobreviure.
Aquests desenvolupaments no es deuen a lleis de la naturalesa o
lleis econòmiques o altres forces impersonals, sinó al resultat
de decisions específiques dins d’estructures institucionals
que els afavoreixen. Això continuarà, tret que aquestes
decisions i plans es reverteixin mitjançant l’acció i mobilitzacions
populars amb compromisos dedicats a programes que
abastin des remeis factibles a curt termini fins a altres
propostes a més llarg termini que qüestionin l’autoritat il · legítima
i les institucions opressives entre les quals resideix el poder.

És important, per tant, accentuar que hi ha alternatives.
Les mobilitzacions del 15M són una il · lustració inspiradora
que mostra què és el que pot i s’ha de fer per no continuar
la marxa que ens està portant a un abisme, a un món
que hauria d’horroritzar a totes les persones decents, que serà
fins i tot més opressiu que la realitat existent avui en dia.
NOAM CHOMSKY
Boston, agost 2011

Cada vegada que passo unes hores seguides a Can Ruti (al Centre per a persones amb discapacitat “profunda”) com ara fa poc que celebràvem la castanyada, o ahir, que hi vaig fer una xerrada sobre si podem preparar-nos per a la mort dels nostres éssers estimats, cada vegada que em submergeixo en aquell menjador carregat de petits grups familiars – autèntics universos – abocant amor incondicional (de l’incondicional de debò, sovint dut a l’extrem) entorn d’uns fills o germans cada cop més grans i més discapacitats, formant un cabdell d’enxarxaments i vincles profundament simbiòtics… o quan enganxo l’hora de tornada a casa dels nois i noïes del Centre de Dia i observo aquell estol de Quiets concentrats al vestíbul esperant ser recollits pel transport especial… em va al cap la idea de ser i formar part d’ un submón, un submón desconegut per la majoria de la societat (segueix)

Un submón que hauria d’estar al carrer, a la vista, als espais públics, barrejat i inclós amb i en la nomalitat de la vida diària. No només de la familiar, que ja ho està i sovint massa que ho està. De la ciutadana. Dels carrers i places i parcs, de les escoles i transports públics, de les botigues i supernecats, de les sales d’espera dels CAP, dels cinemes, dels museus, dels centres cívics, dels esplais…

La societat necessita conviure amb tota la seva diversitat per fer-se més humana i més capaç de donar resposta, més capaç de respectar drets de minories actualment excloses del conjunt. Encara que sigui amb inclusió passiva, encara que només sigui per saber que hi són i que compartim dignitat humana. Per tenir l’oportunitat d’aprendre a relacionar-nos-hi i a incorporar-los com a companys de viatge en aquest conjunt complex que és la nostra societat.

De vegades aquesta concentració tancada en aquell ampli i lluminós menjador amb precioses vistes, en certa forma aïllat enmig de la muntanya de Can Ruti – accessible, aprop de l’Hospital, el Tanatori i la Guttman… però veí de cap vida social! –  és una concentració que em colpeix. Cada família un drama, un dolor arrossegat com el caminar de la majoria de pares, que han envellit al costat d’aquests fills que mai assoleixen els beneficis de la majoria d’edat.

De vegades l’actitud alegre, tendra, positiva, atent i professional dels educadors i cuidadors, que desprèn aquell vincle afectiu que erròniament alguns creuen patrimoni exclusiu dels familiars, és una actitud que em reconforta. Em reconforta i m’espanta els fantasmes, fantasmes universals en aquest submón de famílies “afectades”: no hi ha res pitjor que el dubte sobre com serà tractat per unes mans que no són les teves, en les hores en què no el veus.

De vegades el conjunt plàstic de l’escena, amb ornaments estacionals inclosos, em fa sentir una profunda punxada de fracàs: aquella inclusió anel·lada, aquella normalització per la que tant vam lluitar – pisos assistits i petites llars residència al nucli urbà, esplais integradors, inclusió escolar i laboral fins a l’extrem – ha quedat en això.

De vegades el conjunt assistencial tan impecable, l’atenció correcta i tan humana dels professionals, el clima familiar, l’extrema confiança, la seguretat transmesa i els beneficis que el servei atorga a les famílies em fa sospirar amb satisfacció: hem tingut molta, molta sort. Coneixent el món assistencial de les residències – especialment ara que conec més d’aprop el de la gent gran – no em puc estar de respirar tranquil·la per gaudir dels beneficis públics de la feina ben feta.

Nosaltres no som de quedar-nos allà el dia de visita. Però em va bé que algun dimecres de Frederic no sigui dels d’emportar-me’l a casa. Romandre en aquell edifici copsant tot el que emana em recorda que només estem a mig camí dels drets conquerits. I que encara calen mans i caps per posar-se en aquesta feina.