Què té la monarquia que fins i tot sembla que el 15M la respecta? On és el crit indignat en contra d'aquesta institució anacrònica que manté a costa dels nostres impostos privilegis i desigualtats en nom de costums gens democràtics? Tímidament, després de proposar-ho a la plaça en diverses assemblees locals, la incorporació dels privilegis monàrquics a la llista dels privilegis a combatre va formar part, de forma no destacada, d'alguns manifestos i documents del moviment indignat. Però no ha arribat a formar part - com tampoc la reducció de despesa militar - del document que funciona actualment com a full de ruta, el de les demandes de mínims. Document que, en canvi, aporta propostes molt concretes i coherentsi en contra les desigualtats. El tema causa controvèrsia dins el propi moviment, com s'expressava des del portal indignado.org el juny passat, La Casa Real no indigna a nadie (segueix)
"Porque no es justo que la clase política mantenga semejante ritmo de vida a costa del pueblo. Que gracias a la falsa democracia imperante en nuestro país hayan establecido su chiringuito sin que nadie pueda hacer nada para remediarlo. Pero me llama poderosamente la atención que dentro de la vorágine mediática ocasionada apenas se haya hecho mención a la institución que indiscutiblemente lidera esta práctica parásita consistente en vivir a cuerpo de rey con el dinero de los contribuyentes. Me refiero, cómo no, a La Casa Real." Hi estic totalment d'acord. Sobta que la contundència que es fa servir contra els privilegis dels polítics i els banquers (en aquest cas contundència verbal, si més no) no s'extengui als de la monarquia. Aquest tema sembla que segueix rodejat d'un cert tuf a tabú fins i tot en cercles des d'on s'empenyen canvis i transformacions socials totalment incompatibles amb un règim monàrquic!
M'indigna la monarquia i m'indigna que la monarquia no indigni a tothom qui creu amb la necessitat d'eliminar privilegis per aconseguir la igualtat de drets i d'oportunitats, m'indigna que no indigni a tothom qui creu amb la democràcia real (veritable), i m'indigna que no indigni a tothom qui defensa una persecussió ferotge de privilegis i fraus en el món polític. M'indigna la monarquia i aquesta mena de protecció còmplice que els regala la societat. Una protecció que no sempre és pueril: actualment les anàlisis d'experts de per què cal "salvar" la monarquia enfront l'extrema dreta, com a garant de la democràcia em desconcerten...
L'Arcadi Oliverars, persona respectada pels seus coneixements i radicalitat de plantejaments socials i polítics, ha parlat sovint contra la monarquia, ha posat l’accent en la corrupció i els negocis bruts de la monarquia, pagats pels ciutadans, i la il·legitimat de la institució monàrquica tant utilitzant arguments democràtics com des de l’argumentació monàrquica, que tampoc dona la legitimitat a l’actual monarquia espanyola. Partint de la deslegitimització de tota institució monàrquica, Arcadi Oliveras arriba a posar exemples de monarquies, com la noruega, que tenen un comportament més decent i humil vers la societat, rebutjant privilegis reials com el de viure al palau reial o el de desplaçar-se amb cotxe oficial (per viure en un pis i desplaçar-se amb metro). Però no sé trobar la contundència de les seves conferències reflectida en els objectius de la lluita indignada. I se'm fa estrany. I aquest detall, i el de com va costar poder parlar del Dret Universal de l'Autodeterminació dels Pobles, i de la dificultat per incloure la critica a la despesa militar com a eix rellevant, són detalls que m'han obert escletxes en la confiança plena en aquesta nova forma de lluita que, no ens enganyem, ha estat un esclat d'esperaça molt transformador. Jo segueixo pensant que cal sumar indignacions, i per mi la indignació contra la monarquia és perfectament sumable! M'indigna la monarquia i m'indigna que no indigni a la majoria d'indignats!
Finalment, un record inevitable. Fa anys, quan el rei va venir a Badalona a inaugurar el Teatre Zorrilla i jo hi estava convidada per ser presidenta de l'AV Centre de Badalona, i em vaig negar a anar-hi, em vaig sentir dir de tot. Recordo l'orgull i la satisfacció dels veïns, dels comerciants, dels altres presidents d'entitats... tots (o la majoria) estaven cofois i és aquesta complicitat complaent amb la monarquia el que crec que forma part d'un substrat molt arrelat, contra el que cal lluitar. Passa com amb el masclisme: massa gent l'accepta com si fos natural!
M'indigna la monarquia i m'indigna que la monarquia no indigni a tothom qui creu amb la necessitat d'eliminar privilegis per aconseguir la igualtat de drets i d'oportunitats, m'indigna que no indigni a tothom qui creu amb la democràcia real (veritable), i m'indigna que no indigni a tothom qui defensa una persecussió ferotge de privilegis i fraus en el món polític. M'indigna la monarquia i aquesta mena de protecció còmplice que els regala la societat. Una protecció que no sempre és pueril: actualment les anàlisis d'experts de per què cal "salvar" la monarquia enfront l'extrema dreta, com a garant de la democràcia em desconcerten...
L'Arcadi Oliverars, persona respectada pels seus coneixements i radicalitat de plantejaments socials i polítics, ha parlat sovint contra la monarquia, ha posat l’accent en la corrupció i els negocis bruts de la monarquia, pagats pels ciutadans, i la il·legitimat de la institució monàrquica tant utilitzant arguments democràtics com des de l’argumentació monàrquica, que tampoc dona la legitimitat a l’actual monarquia espanyola. Partint de la deslegitimització de tota institució monàrquica, Arcadi Oliveras arriba a posar exemples de monarquies, com la noruega, que tenen un comportament més decent i humil vers la societat, rebutjant privilegis reials com el de viure al palau reial o el de desplaçar-se amb cotxe oficial (per viure en un pis i desplaçar-se amb metro). Però no sé trobar la contundència de les seves conferències reflectida en els objectius de la lluita indignada. I se'm fa estrany. I aquest detall, i el de com va costar poder parlar del Dret Universal de l'Autodeterminació dels Pobles, i de la dificultat per incloure la critica a la despesa militar com a eix rellevant, són detalls que m'han obert escletxes en la confiança plena en aquesta nova forma de lluita que, no ens enganyem, ha estat un esclat d'esperaça molt transformador. Jo segueixo pensant que cal sumar indignacions, i per mi la indignació contra la monarquia és perfectament sumable! M'indigna la monarquia i m'indigna que no indigni a la majoria d'indignats!
Finalment, un record inevitable. Fa anys, quan el rei va venir a Badalona a inaugurar el Teatre Zorrilla i jo hi estava convidada per ser presidenta de l'AV Centre de Badalona, i em vaig negar a anar-hi, em vaig sentir dir de tot. Recordo l'orgull i la satisfacció dels veïns, dels comerciants, dels altres presidents d'entitats... tots (o la majoria) estaven cofois i és aquesta complicitat complaent amb la monarquia el que crec que forma part d'un substrat molt arrelat, contra el que cal lluitar. Passa com amb el masclisme: massa gent l'accepta com si fos natural!
De què et bé de nou ara?
Apa...!
Crec que a l'article queda definit que el que em sorprèn és el fet que en l'històric moment actual on hi ha un moviment que aglutina la indignació (i denuncia i lluita en contra de) per una sèrie de fets abusius encoberts per la "falsa" democràcia, i on hi ha més consciència popular contra aquests abusos de poder, no s' inclogui la casa real a les seves denúncies públiques, de forma inequívoca.
A més hi ha una inflacció i bombolla esportiva. I s'en fa un ús i abús i la utilització de l'esport, tanmateix per banda de la monarquia i molt pitjor encara que els països de l'extinta unió soviètica.
Farts de fútbol espanyol -Real Madrid i la madriditis inclosa- i de seleccions espanyoles. I de la borraxera esportiva en que s'ha convertit l'Estat espanyol.
I si els del R. Madrid entrant en el peu per davant algun jugador seu es fa mal, sense voler, damunt li piten falta a favor R. Madrid.
I si el contrari es preocupa pel mal que s'ha fet el Madrid, aprofiten per treure ràpid per fer el gol.
Un club molt caballero.
Hi ha una dita espanyola que vé ni que pintada als espanyols. Dime de que presumes i te diré de que careces.
Si algun dia algun moviment fa seus la lluita pels drets de l'home i de la dona tal com van ser redactats durant la revolució francesa, aleshores m'els escoltarè amb un xic més d'interès.
En cap cas aquest comentari vol tenir com a principal subjecte de crítica a l'Església catòlica romana: aquesta fa la seva feina, com ho fa la monarquia... i mentre ningú digui o faci res, els parasits viuen com si res passessi al voltant seu. La crítica major la tindria de tenir els governs i els servs.
Atentament, i feliç dissabte
Pel que conec jo, persones a sou de l'església en el moviment d'indignats no n'hi ha gaires, (diria que gens) crec que les persones vinculades a l'església que es mouen en aquests nivells de compromís social i luites són gent que es guanyen les garrofes treballant en professions diverses, però tampoc ho conec a fons, potser tu et refereixes a algú en concret de qui tens informació i jo parlo només del que jo conec.
Penso que la gran aportació del moviment d'indignats és la capacitat de mobilitzar a persones que fins ara no s'havien compromès a cap moviment de transformació social, la capacitat de fer despertar conscieències pensant que sí que es poden canviar les coses. Però potser per la seva mateixa naturalesa organitzativa és complex que aconsegueixi un ampli consens en tot el que caldria que l'aconseguís. Hi ha qui diu que hores d'ara tot ja està dominat i manipulat políticament, - partidistament - encara que de forma encoberta, no ho sé, però en tot cas és cert que certes omissions fan pensar...