miozz mirades

Potser em faig pesada repetint la meva crítica als dies de dedicats a causes que haurien de ser motiu d’atenció cada dia o que ja haurien de desaparèixer per ser reptes superats, i em reitero en allò de dir que de totes maneres de vegades van bé els dies dedicats a perquè ajuden a fer conèixer, sensibilitzar, reivindicar i actuar. Hi ha 365 dies a l’any per lluitar pels drets i la dignitat de les persones que tenen alguna discapacitat (ara l’expressió més adequada és persones amb algun tiopus de diversitat funcional), però ahir, dia 3, era el dia internacionalment dedicat a fer-ho de forma especial, d’ençà que la ONU així ho va decidir, l’any 1992, amb l’objectiu que fos un dia dedicat a sensibilitzar l’opinió pública sobre els temes relacionats amb la discapacitat i promoure la presa de consciència pel que fa als beneficis que generaria la integració de les persones amb discapacitat en tots els aspectes de la vida política, social, econòmica i cultural (segueix)

El lògic seria que aquesta reivindicació de drets i dignitat i aquesta sensibilització es fes des de fòrums plurals i transversals, no pas des de moviments restringits a les persones o familiars de les persones que tenen diversitat funcional. En aquest sentit m’alegra constatar una novetat destacada respecte als darrers anys, i és el fet que el moviment social i polític del 15M hagi inclòs i assumit una reflexió al respecte. Tot i que el sentit reivindicatiu d’aquest dia ha existit sempre, i mai s’ha considerat una celebració de la discapacitat com a tal, el lema “res a celebrar” posa èmfasi de forma contundent en aquesta càrrega reivindicativa emplaçant a la data del 10 de desembre (Dia Internacional dels Drets Humans) la inclusió d’aquestes reivindicacions.

Al manifest del 15M hi ha una aportació intererassant sobre la pròpia definició de discapacitat  que us convido a tenir present, segur que us farà pensar: En l’anomenat “Dia internacional de les persones amb discapacitat” el Moviment del 15-M vol manifestar que la discapacitat no existeix, que la discapacitat és un constructe social que estableix relacions de desigualtat i dominació basades en la manca de respecte per les diferències humanes i en el mite de “l’individu autònom” que no necessita dels altres.

Aquesta altra part del manifest m’agrada i m’entristeix a l’hora. M’agrada que es formuli, m’entristeix veure que malgrat el molt que s’ha avançat respecte a com s’estava durant el franquisme, en realitat s’estan repetint les mateixes proclames que formulàvem a finals dels setanta: Hem de desplaçar l’eix de reflexió de les capacitats a la dignitat, de la productivitat a la ciutadania, de la discapacitat a la diversitat funcional, de la caritat als drets humans, de l’assistencialisme graciable als drets universals, de facilitar la dependència a garantir la vida independent. Han passat 30 anys de quan cridàvem coses semblants (No volem caritat, volem justícia, Drets humans per a tothom, Tots som ciutadans, etc etc) i en molts aspectes no s’ha evolucionat. En massa mesura s’han confós els drets universals amb els drets assistencials (dret a ser atès) i s’ha canviat ben poc el constructe profund, la mentalitat respecte el dret a viure la pròpia diversitat.

Pel que fa a mi, que ahir no publiqués res no té a veure només amb el fet que estés lluny d’ordinadors i connexions (perquè si m’hagués interessat segurament hauria trobat una solució) sinó amb les ganes de no escriure res justament aquest dia per remarcar que cal tenir-ho present tot l’any.

Així que us convido a entrar al meu calaix Discapac…Què?