miozz mirades

Feia temps, ara, que un tema badaloní no esdevenia tan popular – popular de carrer, no només de xarxes 2.0 – com el del desproporcionat arbre blau que han plantat a la Plaça de la Vila. La gent que jo he sentit opinar troba l’arbre lleig, horrible. M’hi incloc. Sobretot les llargues hores del dia en què els seus “estels” de llum estan apagats. L’impacte visual d’aquell gran con d’un blau elèctric, desestabilitza l’harmonia d’una Plaça de la Vila que per Nadal més aviat semblava una delicada capsa de bombons: menuda, tancada, polida. Però el que més escandalitza a molta gent és que sigui blau – ho han fet perquè és el color del PP?! – i que hagi desplaçat el típic pessebre. Això enceta converses a l’autobús, al mercat i al carrer, improvisant tertúlies entre opinadors que no sempre es coneixen d’abans. Aquí segueixen quatre idees al respecte: (segueix)

– Opinar des de baix: Me n’han parlat a l’autobús persones que no conec de res, i en sento parlar a les botigues on la gent, mentre espera, la fa petar. N’he sentit parlar a gent gran i a gent petita, a gent que viu a una punta de la ciutat i a la que viu a l’altra, a persones que han nascut aquí i a persones que hi han vingut a viure…sembla que realment aquest tema ha motivat. Fa uns dies aquesta capacitat de “no deixar indiferent” que té l’arbre la va recollir El Punt -Avui. Una bullida des de sota que soprèn. Potser a molta gent els és més fàcil prendre partit i fer-se fort en arguments de valoració davant coses tangibles i en certa manera funcionals i qüotidianes, i és a partir d’aquí que es pot fer el pont a temes de més profunditat política i social. Un aspecte a tenir en compte alhora de treballar per una conscienciació i participació política d’ampli abast social. 

– Innovar, i innovar en temps de crisi: suposo que els calia per marcar terreny, però no em sembla una bona lliçó d’austeritat. No és un bon exemple en temps de retallades de drets bàsics, almenys en aparença. D’altra banda innovar sempre és arriscat, hi ha gent refrectària als canvis per sistema. No em vull apuntar al carro de la crítica per la crítica, però sí al carro de la crítica als canvis que no donen resposta a cap necessitat. I a la que em suggereix una anàlisi feta segons les meves percepcions i les que he captat.

– La Plaça de la Vila: posats a fer un canvi radical en els costums de la ciutat pel que fa a l’ambientació de Nadal, sobta que el cop d’efecte es limiti a la Plaça de la Vila, es perd l’oportunitat de simbolitzar un canvi de prioritats en la mirada territorial (podrien haver florit uns quants arbres iguals a tota la ciutat, per exemple a tots els eixos comercials). Com a acció única, i que per tant vol reforçar el valor simbòlic comú de la Plaça de la Vila, el canvi radical fa perdre qualitat interactiva i intergeneracional, i trenca un costum que ja era referència per a tota la ciutat: venir a veure el pessebre gegant, admirar-ne les figures i comentar els detalls era un dels rituals que fan ciutat. Si almenys fos un arbre on poder penjar desitjos…

– El pessebre: superats els prejudicis laicistes sobre un costum de clar origen religiós i buidat d’aquest contingut – està clar que per als cristians catòlics el pessebre té aquest valor, però per a persones d’altres creences aquest costum ja forma part d’un llegat tradicional referent – no deixa de ser sorprenent que sigui precisament un govern del PP – declaradament catòlic – el qui desterri el pessebre que, en canvi, van recolçar els governs declaradament laics. Si més no sorprèn.

– La desmesura: Potser en una superfície gran i oberta l’arbre tindria una repercussió estètita adequada. En les petites i encaixonades dimensions de la Plaça de la Vila és un atemptat al bon gust i al sentit comú. Gairebé una agressió. L’arbre ens parla de l’alcalde més del que sembla. Tenim un alcalde amant de les desmesures, de fer-la sonada, d’acaparar càmeres i provocar crides d’atenció. Un alcalde que basa la seva política en magnificar les petites accions i en matar mosques a canonades. Per ell les proporcions no compten. Sempre escull el broc gros.

– L’Arbre de Nadal, un avet nòrdic: sé que aquest símbol està integrat en la cultura familiar i social de la majoria, des de fa temps, que ja es considera “nostre”, però jo no me l’he fet mai meu. Per mi és com el Pare Noël. La seva vinculació al consumisme mel’s tenyeixen de negatitivitat, i tot i que sé que tenen un rerefons ple de valors i significats, com passa amb tots els referents culturals – especialment l’arbre, que té una literatura preciosa – no els incorporo. Em sorprèn  la facilitat amb què la majoria de gent els ha acceptat, malgrat ser foranis. Sobretot tenint en compte com els costa a alguns tolerar tot el que ve d’altres cultures. Aquest canvi radical on un costum nòrdic fa fora un costum llatí en l’espai simbòlic de la plaça comuna, perpetrat per un govern que estima poc la diversitat cultural, posa en evidència que els punts cardinals marquen diferències. No és el mateix que el costum forani arribi del Sud que del Nord, de l’Est que de l’Oest…

– El blau del PP: una discreta forma d’encetar conversa política amb desconeguts. En el comentari a aquest detall hi ha tempteig del terreny per obrir el camí a les ganes de dir altres coses, expressar què se sent per viure en una ciutat governada pel PP, per l’Albiol, com es veu l’onada blava que pretén tenyir-ho tot del mateix color. Gent que potser mai havia parlat obertament de política, i menys amb desconeguts. I com a fet en si, és un detall que alerta, malgrat també és blau el color de les agrupacions de comerciants. Intencionat o no, és evident que a la majoria ens transmet una falta de capteniment que fa tuf de prepotència.

– L’excusa del cavall regalat: Un dels primers aprenentatges que ha de fet qualsevol que pren decisions en el terreny públic és estar-ne convençut abans de prendre-les, i saber valorar i encaixar les crítiques sense precipitació. Saber defensar les decisions amb criteri, o admetre els errors, si n’hi ha. En tot cas, escoltar sense perdre la calma i assumir responsabilitats. I no oblidar mai que es faci el que es faci sempre hi haurà crítica per molts costats, i que la crítica cal saber-la posar al seu lloc i valorar-la ponderadament . Això val per a tot i per a tothom. Però el que no es pot fer és amagar-se sota l’estratègia de donar la culpa a un altre, excusar-se passant la responsabilitat a un tercer. De totes maneres, que la decisió sobre un fet comunitari hagi estat a les mans d’un privat no deixa de tenir un punt alarmant…

He dit quatre i en són vuit. Potser la meva anàlisi també pateix de desmesura!