Mails per a Hipàtia

I és clar que vist des del cosmos tot plegat és una broma arbitrària. Una pensada del papa Gregori que, per cert, es va menjar deu dies d’una sola tacada -això de Samoa és una broma doncs. La gregoriada, però, persisteix i heus-me ací fent l’apunt i sumant-me a la cerimònia i dient adéu i gràcies per l’any. A tots. Que el 2012 siga molt millor. Per favor. 

(El meu article d’avui a la contraportada d’El Punt-Avui)
 

Diumenge estrenem any i el 2012 per als valencians, per a una part dels valencians, serà un any de commemoració. Perquè farà cinquanta anys justos de la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, un llibre que, a més, va ser el primer d’Edicions 62.

Nosaltres, els valencians no és el millor llibre de Fuster. I vist tot el que hem après aquests cinquanta anys potser ni tan sols és un llibre bo. Fet en plena dictadura, Fuster va haver d’escriure’l poant la poca informació fiable de l’època, amb una minsa bibliografia històrica i refiant-se de la limitada llum que s’escapava d’entre els dits de la censura. Però, dit això, Nosaltres, els valencians és el llibre. Amb majúscules.

Val a dir que ell mateix n’era conscient i que sempre va reclamar una disputa intel·lectual que ningú va ser capaç de plantejar-li en termes seriosos. Ara Nosaltres, els valencians és una fita immensa, marca un abans i un després per als valencians i també per al conjunt dels catalans i inaugura un país sencer.

A voltes he dit que al País Valencià no és que hi haja “dos països”, com sol passar arreu del món, sinó que hi ha “dues civilitzacions”. Si m’accepten el concepte, i l’exageració, nosaltres els fusterians pertanyem a una estirp que té en el volum d’ara fa cinquanta anys la seua nissaga. Perquè ens retorna a l’univers català amb aquella frase segons la qual “dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans” però també perquè dibuixa una València racional, moderna, europea, oberta, culta, irònica, d’alçada, on algun dels nostres compatriotes no es podria reconèixer ni fent el més grans dels esforços de què és capaç.

Segurament en la profunditat del tall epistemològic que Fuster representa hi ha també la profunditat de l’abisme entre les dues civilitzacions valencianes. Però d’això qui menys culpa té és l’homenot de Sueca. Ell va fer la seua faena. La faena dels altres als altres ens pertany.

Espere, per això, que la celebració d’aquests cinquanta anys servisca per a eixir del túnel en què els valencians hem viscut durant dècades. És un desig. De cap d’any.

Supose que és una mena de síndrome local creada a imatge i semblança de Cesc, que va deixar el Barça quan encara era menor d’edat per anar-se’n a l’Arsenal i parlar-hi, lògicament, en anglès. Supose. 

No havia vist mai un vídeo de YouTube de tres hores de durada però m’ha agradat molt trobar-me aquest amb la cerimònia de comiat a Vaclav Havel. M’ha agradat perquè d’alguna manera m’ha fet tornar a passejar pels llocs que he conegut de Praga i he repetit, ni que siga virtualment, la sempre agradable pujada fins al castell, el lloc on passa la política en aquell bell país que avui ha enterrat el que pot considerar el seu pare fundador.

Només s’ha sobtat l’enorme presència militar en tot l’acte. Ja ho entenc que és un funeral d’estat, amb la màxima solemnitat possible. Però no he parat de pensar com es devia sentir el vell dissident envoltant de tantes armes i uniformes… 

‘Abans de posar-me a escriure he eixit a fer-me un cafè. El forn, situat a un pam del Macba, en la cantonada de Ferlandina i Joaquim Costa era, és normalment, un refugi plausible. Fan bon cafè, són amables i discrets. Però fa temps que tenen un problema, com tenim tots, amb un grup de rodamons severament alcoholitzats que han decidit fer-se els amos de la zona. Ells s’hi estaven, com sempre, barallant-se al mig del carrer.

La veritat és que els veïns ens hem hagut d’acostumar a la seua presència. Per desgràcia ningú no sembla interessat a resoldre el seu cas i hi viuen des de fa mesos tirats pel carrer, amb tot el que això comporta.

Avui a mig cafè les xicotes del forn s’han posat a cridar. Elles intenten que el grupet no agafe el seu bar com a centre d’operacions però no poden evitar que a vegades els alcoholitzats es posen per la part de fora a fer les seues coses. Que en aquest cas, i d’ací els crits, era preparar el consum de cocaïna. A les sis de la vesprada, a dos pams del Macba, en ple centre del Raval i a la vista de tothom.

Les del forn han cridat amb poca convicció, només per veure si com a mínim ells reaccionaven. Però no han fet ni cas. Han tret el material, se l’han repartit rient-se de tots els qui els miràvem, inclòs un astorat grup de xiquetes.

Fa mesos, no sé si anys i tot, que els veïns de la zona expliquem a cada responsable municipal que ens trobem com aquest nucli de deu persones està degradant de forma alarmant la convivència dels nostres carrers. Quan ve algú important a visitar el Macba apareix de sobte una brigada que els mou però tornen de seguida. La gent, bars, instituts, museus, van fortificant portes i finestres per a impedir que s’hi facen forts però ells es mouen uns metres per a dormir o pixar i tornen tot seguit. I els veïns ens quedem amb aquella cara d’idiota que se’t posa quan veus com van passant els mesos i ningú no es preocupa per dignificar la seua vida, que és un infern i que omple de petits inferns també la nostra.’

Malgrat l’elegància amb que ho expliquen és evident que el Nouvel Observateur ha comprat Rue89 o que Rue89 s’ha aixoplugat sota l’Obs. En qualsevol cas el patró de l’Obs s’ha quedat amb el cent per cent de les accions de Rue89.

És una operació que no em sembla malament des del punt de vista periodístic perquè les dues capçaleres se semblen molt. Però no crec que puguen conviure molt temps oferint per separat dos productes que són prou idèntics. I la sorpresa és que és el vell el qui compra el nou…

No recorde quan vaig sentir parlar d’ell per primer ve¡olta, però recorde bé un dia que parlava amb un dels càmeres que TVE solia llogar a l’Europa central, amb el qual vaig treballar en diverses ocasions i que era txec. Ho recorde perquè ell em va explicar que Havel, aquell personatge del qual se’n parlava ja tant, havia dit que el seu somni era conèixer Lou Reed. I això en l’Europa del teló d’acer encara, cridava molt l’atenció.

Després va començar la revolució, ell la va dirigir, va fer que guanyara i la va batejar ‘revolució de vellut’, per pacífica, per amable …però també per la Velvet Underground.

I allò em va agradar molt. Molt.

Vam entrar a Barcelona i això de Sant Boi no apareixia per enlloc. No hi havia mòbils des d’on cridar i érem un poc paranòics. Vam estar fent voltes per la perifèria barcelonina i això de Sant Boi que no ho sabíem trobar. Total que frustats, cansats i emprenyats vam tornar cap a València.

I allà algú ens va explicar que aquell Sant Boi que, rucs de nosaltres, no havíem trobat era en la toponímia oficial San Baudilio. Ah! caram. A Sant Baudilio sí que hi havíem estat però com anàvem a saber nosaltres que allò era Sant Boi?

L’anècdota m’ha vingut al cap avui, en veure les barbaritats que està fent el Google Maps avui. Una de les quals, precisament, la ressurrecció del San Baudilio franquista que a mi em va deixar fora de joc.

Rhodri ap Dyfrig ha penjat el vídeo de la meua conferència de la setmana passada a Cardiff. Agraït. El so és una mica escàs però comprensible encara. En el text on ho explica em qualifica de ‘llegenda’ del periodisme per a llengües minoritzades. Supose que m’hauria de posar content però he notat que m’han aparegut deu cabells blancs més només de llegir la seua frase. 🙂

Compre els diaris. No n’hi ha cap de propiament gal·lès que semble seriós. Un tabloide porta el drac a la portada en el logotip però no m’inspira cap confiança. Compre The Independent i The Guardian. Són els més seriosos i ataquen amb una enorme duresa Cameron pel veto d’ahir a la unió financera. Els titulars dels tabloides, tanmateix, són bons per al primer ministre. Ací passa una mica com tot arreu, que segons els diaris que lliges el país sembla que en siga un altre. De fet bona part del fracàs de la cimera té a veure amb la mala sang creada pels tabloides contra Europa.

A Paddington canvie de via i cap a Heatrow. A temps per veure el Barça-Madrid des de casa… 

Hi he defensat que la revolució dels mòbils té unes implicacions que no som capaços d’entendre encara però que van a canviar de socarrel la nostra relació amb els mitjans. I quan un company de la televisió finlandesa m’ha demanat concreció sobre el tema de les xarxes socials i el seu impacte futur en la manera de fer televisió no he pogut evitar explicar que la possibilitat de que els mitjans, tots, desapareguem o passem a ser irrellevants a mi em sembla que en cap cas l’hauríem de descartar.

Durant el dinar he tingut l’oportunitat de parlar amb el meu amic Tom Morin, professor de la universitat d’Helsinki i una de les persones més clarividents que conec en aquestes qüestions. Ell comparteix la sensació que les coses s’estan accelerant i molt.

A l’hora de marxar, per cert, els escocesos, que n’hi havia un grapat, estaven realment preocupats per si podrien arribar a casa, vista la tronada enorma que ha caigut al seu país. I Cameron i la seua espantà, per supost, en totes les converses.

En aquest tipus de congressos de vegades aquests sopars oficials són la pitjor part. No va ser el cas. Ens van servir plats raonables i vam tenir una bona sessió de música popular gal·lesa primer i popular a seques després. Fins i tot amb un ingeniós animador local, profundament anti-monàrquic per cert, que va tenir la malapensada de fer-me eixir a l’escenari, a mi i altres. Espere que a ningú no se li ocurrisca penjar a YouTube l’escena…

A l’eixida vam optar per tornar caminant a l’hotel i em va sorprendre la quantitat de gent enorme que hi havia pel carrer, malgrat el fred que hi fa. Supose que tot és acostumar-se és clar…

Per cert al castell he vist la primera bandera britànica des de que estic ací. De gal·leses hi ha pertot. Moltes australianes també i alguna anglesa i escocesa. Però la Union Jack no l’havia vist encara. 

Avui hem parlat sobretot de televisió tradicional, reserven per demà el temps i les intervencions sobre internet. Inevitablement però la xarxa ha sobrevolat tot el temps de les intervencions dels ponents perquè efectivament la tele està canviant tan ràpid que és impossible no parlar-ne.

A l’hora de dinar una dona jove ensenyava materials en una llengua que no em sonava. M’hi he acostat i era còrnic, la llengua celta parlada a Cornualles, un petit país situat al sud de Gal·les, a pocs quilòmetres de Caerdydd, de fet. El seu nom és Elizabeth Stewart i la seua història m’ha impressionat.

Elizabeth treballa fent Tamm ha Tamm, el primer programa de televisió, mai, fet en còrnic. Però la història va més enllà perquè ella és una de les primeres parlants ‘natives’ del còrnic, després de la seua ressurecció.

El còrnic va ser parlat fins les primeries del segle XX per una petita comunitat, geogràficament allunyada, al final de l’illa gran. Hom pensa que la darrera parlant ‘nativa’ de la llengua va morir el 1777. Des d’aleshores petits grups d’estudiosos l’han anat mantenint fins que als anys seixanta del segle passat i vinculat a la recuperació de la llengua gal·lesa un grup de famílies va començar a parlar-la en casa, de forma absolutament artificial però conscient. L’Elisabeth és filla d’una d’aquestes famílies així que des de xicoteta ha parlat i li han parlat còrnic, una llengua desapareguda fa tres-cents anys. 

Així que supose que ella es pot considerar la primera nativa, des de la mort de la darrera parlant nativa. Cosa que dóna a la paraula ‘nativa’ un significat ben esquiu…