Desconec amb profunditat quina és la significació que té i ha tingut el plegat de paper en la nostra cultura mediterrània, i concretament al nostre país. Però diria que el típic ocell de paper (la pajarita) i l’avió clàssic s’han associat sempre a la pèrdua de temps i a la banalitat. Per això m’ha seduït enormement viure la passió pedagògica que desprenen els apassionats d’aquest art, d’aquesta tècnica.
Amb en Joan Sallas com a referent en l’aspecte de recerca històrica i de catalitzador de les trobades internacionals, aquest cap de setmana he descobert tot un món entre els plecs de paper que, al plegar-se, es converteix en un univers de formes, coneixements i valors. (segueix)
Coneixia més o menys les aplicacions de la pairoflèxia en GEOMETRIA, i la seva funció lúdico recreativa més o menys lligada al desenvolupament de la “psicomotricitat fina”. Coneixia els espectaculars invents d’en Joan Sallas (els barrets són realment originals) i les seves investigacions i recerques amb la derivació cap al plegat de tovallons. M’era proper el minimalisme precís i preciós dels orientals (tant del Japó com de Xina) sobretot ara que tinc al meu voltant tants alumnes xinesos. També coneixia la part més funcional, amb les edicions Fet a Mà i la minuciositat de la Tess. Fins i tot havia tastat aquest singular valor intergeneracional que sembla portar implícit, en el si familiar, i l’aspecte comunitari amb els típics tallers al carrer i festes d’esplais (memorable la sessió de papiroflèxia al carrer del Carme, en una de les edicions de la festa veïnal).
Però amb tot, mai havia sentit ni copsat plenament que plegar
paper és poesia, màgia, joc, funcionalitat, pedagogia, història,
geometria, art, teràpia, interculturalitat, investigació, enginy,
creativitat, innovació, habilitat, precisió, diversió, intercanvi,
cooperació, intergeneracionalitat, construcció, expressió, relaxació... cultura!
M’ha calgut viatjar a Freiburg i passar uns dies immersa en el 6.Internationale tagug zur DIDAKTIK DES PAPIERFALTENS 2011 (MÉS INFORMACIÓ AQUÍ) per descobrir-ho. Per descobrir-ho amb el cap, el cor, la vista i la pell.
Estic segura que al nostre país això no ens ho prenem de la mateixa forma. No he vist mai aquesta passió popular per intercanviar figures, per discutir plecs, per escollir els papers adients, per millorar processos, per inventar noves formes. Ni l’aplicació didàctica tan potent a les escoles o en altres àmbits educatius o de dinamització… potser existeix i no ho conec. Però segur que no és el mateix: només cal veure la importància que els principals museus de moltes ciutats (fins i tot el Metropolitan de New York) han donat a l’exposició de tovallons plegats d’en Joan. O la quantitat d’esdeveniments que es programen on la pairoflèxia és un element central. Aquí ens ho agafem d’una altra manera.
Jo, que mai he estat molt traçuda en això de la motricitat fina i mai m’ha volat cap avió de paper, me n’he sortit força bé. M’hi he posat, i he aconseguit aprendre alguna cosa. He tastat el valor de la cooperació – tothom està disposat a ensenyar-te – i la importància del rigor i la precisió. He descobert la projecció històrica, el lligam del desenvolupament de la papiroflèxia amb aspectes socials i polítics, culturals, fins i tot bèl·lics; el seu ús funcional com a joguina i entreteniment econòmic i accessible i, sobretot, de fabricació pròpia per part de la mateixa canalla; la seva aplicació en el món de l’expressió teatral i en la pedagogia social i/o terapèutica; la seva utilitat pedagògica per a coneixements més acadèmics, especialment matemàtics, geomètrics, plàstics, artístics, però també d’expressió lingüística; el seu poder comunitari i de relacions interpersonals – malgrat aparentment podria semblar una activitat molt individual, solitària – i la seva capacitat de motivar, engrescar… L’Eugènia Barbu, que hi intervingués com a responsable del Centre d’Origami de Romania, va parlar diverses vegades, en la seva fantàstica intervenció, de la màgia. Hi estic d’acord.
Sé que en aquests països centre europeus – i en d’altres – sovint es contracten sessions de papiroflèxia per a executius, com a teràpia anti estres. No m’estranya. Jo, que vaig arribar a Freiburg carregada d’angoixes i tensions, vaig comprovar com plec a plec es diluien. Ja estic rumiant de quina manera la puc fer entrar amb sentit a la meva vida, de quina manera li puc trobar bones aplicacions…
