miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

fent lloc

De vegades cal fer lloc. Lloc perquè s’assereni el rellotge i deixi temps per tenir temps. Lloc a les pauses que improvisen l’agenda. Lloc al caminar pausat, al badar acompanyat, a l’escolta sense cap impaciència. De vegades cal fer lloc a les visites sense pressa als nostres grans que sen’s fan vells. I emmalalteixen. O als amics  que t’importen i fa massa que no veus o que no hi xerres fins al moll. Lloc per reomplir, amb les essències que perfumen el cor i et desvetllen quant estimes. Lloc per sentir que tries què vols fer, i prioritzes. Temps per fer lloc, lloc per donar al temps. (segueix)

Hi ha tantes coses per fer i tantes ganes de fer-les, que a poc a poc l’agenda se salta les barreres de seguretat. I et marca un ritme. Un ritme que no sempre controles. Te n’adones quan creixen les tensions entre responsabilitats. I sents que ets molt poc lliure. Això de la conciliació laboral-associativa-familiar funciona fins que es desequilibra. De vegades sorgeixen canvis imprevistos que modifiquen els contextos, i cal ressituar les prioritats. I llavors cal aturar el Dragon Kan, i baixar-ne. 

petites coses solidàries

De part de la Teresa Català…

“A  casa sembla un poc ca el drapaire! Avui amb la meva amiga Roser ho comentava… una de les meves vocacions trobades és aquesta! Recollir i donar nou ús… fer de drapaire! Tinc vena d’artista i vena de drapaire. Crear i reciclar. És tan gratificant! Fer de nou i refer… donar un ús nou és com tornar a crear en certa manera… (segueix)


S’acosta desembre i amb ell el mes de les grans despeses i voràgine consumista. Ve el Nadal i els Reis. I les festes de regals obligats.,.. i també de regals del cor, però d’això ara no us en parlo!

Volia dir-vos unes coses “solidàries”, aprofitant l’època que se’ns acosta on els bons sentiments floreixen…

. no llenceu res que es pugui aprofitar!

Hi ha coses (de tot: roba, bolsos, moneders, llibres, Cd, Vídeos, corbates, anells, collarets, arracades, joguines, peluix, objectes de decoració, etc.)que poden servir per al mercat solidari que fem un cop l’any per les missioneres.

Hi ha medicaments que poden anar a Cuba ( a les farmàcies ara els destrueixen tots… no es reciclen  ni es porten a cap ONG). Allà fan molta falta. Ni que sigui mitja caixa d’un antibiòtic! … no el llenceu!Doneu-lo per qui el necessita… Els podeu dur als carmelites o si me’ls feu arribar a mi ja els passaré, no hi patiu.

Hi ha menges  o licors que no us agraden que poden anar a la panera solidària de Nadal que fem per recollir fons per les activitats de les missioneres amb famílie si joves. T’han regalat una ampolla que envellirà a un armari? Doncs… cap a la panera! I tens unes llaunes que no usaràs?… doncs el mateix!

.recordeu-vos de guardar-me potets de vidre petits, dels de iogurt, per a fer llumeneres pel pessebre vivent (el  que fem amb les missioneres a Cerdanyola).   Jo els decoro i queden preciosso encesos, fent camí, al jardí!

. us volia recordar que Quart Món dels Carmelites recull menjar tot l’any… i dóna menjar a moltes famílies cada setmana! Cada setmana… no només per Nadal! Però sembla que sigui quan vénen aquestes dates quan ens sentim més solidaris amb els qui no tenen… per què el cor s’eixampla o per què tant consumisme ens fa adonar dels necessitats? Compassió (patir amb) o culpabilitat?. El que el cor us digui, però la necessitat hi és. Podeu dur arròs, llet, oli, llegums en paquet, galetes, cacau, etc.  Directament als carmelites … serà ben distribuït, no hi patiu! Si us és més fàcil dur.-m’ho a mi, cap problema!

. ah! I si voleu comandes del meu treball en vidre de cara a regals… no espereu al darrer moment, que hi ha coses que després no es troben. I si les tinc bé, però si no…. ui! anem malament!

Aquest cap de setmana estaré de fira! Mercat medieval a Cerdanyola. Tots els guanys aniran per les missioneres i la seva tasca. Espero vendre molt…

Apa.  Ja està tot dit.

Un petó, un  somriure i una abraçada!

Teresa Català, 9 de novembre 2011″

entre els plecs del paper plegat

Desconec amb profunditat quina és la significació que té i ha tingut el plegat de paper en la nostra cultura mediterrània, i concretament al nostre país. Però diria que el típic ocell de paper (la pajarita) i l’avió clàssic s’han associat sempre a la pèrdua de temps i a la banalitat. Per això m’ha seduït enormement viure la passió pedagògica que desprenen els apassionats d’aquest art, d’aquesta tècnica.
Amb en Joan Sallas com a referent en l’aspecte de recerca històrica i de catalitzador de les trobades internacionals, aquest cap de setmana he descobert tot un món entre els plecs de paper que, al plegar-se, es converteix en un univers de formes, coneixements i valors. (segueix)

Coneixia més o menys les aplicacions de la pairoflèxia en GEOMETRIA, i la seva funció lúdico recreativa més o menys lligada al desenvolupament de la “psicomotricitat fina”. Coneixia els espectaculars invents d’en Joan Sallas (els barrets són realment originals) i les seves investigacions i recerques amb la derivació cap al plegat de tovallons. M’era proper el minimalisme precís i preciós dels orientals (tant del Japó com de Xina) sobretot ara que tinc al meu voltant tants alumnes xinesos. També coneixia la part més funcional, amb les edicions Fet a Mà i la minuciositat de la Tess. Fins i tot havia tastat aquest singular valor intergeneracional que sembla portar implícit, en el si familiar, i l’aspecte comunitari  amb els típics tallers al carrer i festes d’esplais (memorable la sessió de papiroflèxia al carrer del Carme, en una de les edicions de la festa veïnal).

Però amb tot, mai havia sentit ni copsat plenament que plegar
paper és poesia, màgia, joc, funcionalitat, pedagogia, història,
geometria, art, teràpia, interculturalitat, investigació, enginy,
creativitat, innovació, habilitat, precisió, diversió, intercanvi,
cooperació, intergeneracionalitat, construcció, expressió, relaxació..
. cultura!

M’ha calgut viatjar a Freiburg i passar uns dies immersa en el 6.Internationale tagug zur DIDAKTIK DES PAPIERFALTENS 2011 (MÉS INFORMACIÓ AQUÍ) per descobrir-ho. Per descobrir-ho amb el cap, el cor, la vista i la pell.

Estic segura que al nostre país això no ens ho prenem de la mateixa forma. No he vist mai aquesta passió popular per intercanviar figures, per discutir plecs, per escollir els papers adients, per millorar processos, per inventar noves formes. Ni l’aplicació didàctica tan potent a les escoles o en altres àmbits educatius o de dinamització… potser existeix i no ho conec. Però segur que no és el mateix: només cal veure la importància que els principals museus de moltes ciutats (fins i tot el Metropolitan de New York) han donat a l’exposició de tovallons plegats d’en Joan. O la quantitat d’esdeveniments que es programen on la pairoflèxia és un element central. Aquí ens ho agafem d’una altra manera.

Jo, que mai he estat molt traçuda en això de la motricitat fina i mai m’ha volat cap avió de paper, me n’he sortit força bé. M’hi he posat, i he aconseguit aprendre alguna cosa. He tastat el valor de la cooperació – tothom està disposat a ensenyar-te – i la importància del rigor i la precisió. He descobert la projecció històrica, el lligam del desenvolupament de la papiroflèxia amb aspectes socials i polítics, culturals, fins i tot bèl·lics; el seu ús funcional com a joguina i entreteniment econòmic i accessible i, sobretot, de fabricació pròpia per part de la mateixa canalla; la seva aplicació en el món de l’expressió teatral i en la pedagogia social i/o terapèutica; la seva utilitat pedagògica per a coneixements més acadèmics, especialment matemàtics, geomètrics, plàstics, artístics, però també d’expressió lingüística; el seu poder comunitari i de relacions interpersonals – malgrat aparentment podria semblar una activitat molt individual, solitària – i la seva capacitat de motivar, engrescar… L’Eugènia Barbu, que hi intervingués com a responsable del Centre d’Origami de Romania, va parlar diverses vegades, en la seva fantàstica intervenció, de la màgia. Hi estic d’acord.

Sé que en aquests països centre europeus – i en d’altres – sovint es contracten sessions de papiroflèxia per a executius, com a teràpia anti estres. No m’estranya. Jo, que vaig arribar a Freiburg carregada d’angoixes i tensions, vaig comprovar com plec a plec es diluien. Ja estic rumiant de quina manera la puc fer entrar amb sentit a la meva vida, de quina manera li puc trobar bones aplicacions…

el tot setmana del 7 de novembre, ningú sense menjar ni habitatge

NINGÚ SENSE MENJAR NI HABITATGE (segueix)

El Col·lectiu de Capellans Obrers dels Països Catalans, reunits a la Selva del Camp en la seva 34ª trobada anual el passat 6 de novembre, ha fet pública una nota de premsa per posicionar-se davant les conseqüències de la crisi damunt la població, amb l’augment de la  pobresa, denunciant la pèrdua de drets socials, i lamentant que la jerarquia de l’Església no faci el mateix, en comptes de fer declaracions com les de la Conferència Episcopal, que a sobre condemna l’exercici d’alguns dels drets democràtics que ja tenim reconeguts.

L’Església catòlica té aquesta gran contradicció: d’una banda la pastoral obrera, la teologia de l’alliberament, l’església del poble que aplica el missatge cristià en la seva vessant més estricte i, per tant, més revolucionària, basat en la igualtat i fraternitat dels éssers humans (justícia social, solidaritat, drets igualitaris), i de l’altra la jerarquia, que sovint perverteix els seus principis sotmetent-se als interessos polítics i econòmics.

La vinculació de l’Església amb la resistència cultural i política durant el franquisme és una evidència a tot Catalunya, com ho és al País Basc, paral·lelament a la seva complicitat i col·laboració amb la dictadura i en la pitjor cara del Nacional Catolicisme. En ciutats com Badalona l’església es va singularitzar també pel compromís en donar resposta i reivindicar drets en la vessant humanitària i social, i podem trobar molts exemples de l’església compromesa amb els problemes i les lluites socials als barris.

Ara, aquesta declaració no només lamenta el gran sofriment quotidià de les persones més afectades per la crisi, i denuncia les retallades dels drets socials, sinó que reclama responsabilitats i insisteix en allò que és més evident però que sembla no immutar als qui prenen les grans decisions econòmiques i polítiques: que la crisi l’estan pagant els més pobres, i que mentrestant no es prenen mesures ni contra el frau fiscal, ni contra les grans fortunes ni contra els sous abusius o les pensions vitalícies per als càrrecs d’entitats financeres.

S’aprofita la crisi per retallar drets socials i es comença “per baix”, i no s’aprofita la crisi per fer canvis estructurals cap a una societat més justa i equitativa. Les crisis són oportunitats, i en la solució d’aquesta hi ha d’haver un gran canvi en l’ordre mundial encaminat a eradicar la pobresa i les desigualtats. Sinó no haurà servit de res. No sé si el posicionament del clero serà una referència que serveixi per conscienciar i estimular alguns esperits adormits o conformats que haurien de reaccionar. Esperem que així sigui.

 

l’assemblea de catalunya fa quaranta anys

Si no hi hagut retard fa sis minuts que ha començat l’acte, i jo voldria tenir ara mateix un teletransportador per arribar-m’hi. L’acte d’avui és dels que m’atrau s’hi faci el que s’hi faci, només per ser el que és. Perquè recupera memòria sobre l’Assemblea i el seu paper en la resistència i l’articulació de la societat catalana, i perquè enllaça el seu llegat reivindicatiu i vertebrador de la societat civil amb l’actualitat. Passat i present es troben en un mateix node, per afrontar el futur immediat.
(segueix)

els més llegits de la setmana

El dia 31 no vaig tenir l’oportunitat de publicar la llista dels apunts més llegits del mes, i com que aquesta és una informació volàtil i ja no hi tinc accés, publico les de final de setmana: no és pas el mateix, però sí una manera de remarcar apunts exitosos. Per cert que aquesta setmana hi ha hagut 777 visites a la portada i 3305 visites a les entrades. Moltes gràcies!!!!

origami didaktik

No es tracta d’anar a aprendre a fer papiroflèxia,  es tracta d’aprendre a ensenyar-ne. Organitzat des de l’any 2006 pel mestre Joan Sallas, la trobada mundial d’ensenyants de papiroflèxia ORIGAMIDIDAKTIK reunirà el proper cap de setmana a Freiburg més de 100 experts dels cinc continents, i tindrà com a països convidats Romania i Hongria. (segueix)

És l’única cita mundial d’aquest estil. La formació de formadors d’origami no és gaire – gens – freqüent, els experts més aviat són autodidactes. Aquí rau el seu valor principal. L’aportació que en Joan Sallas està fent a aquest món de plegats infinits no és doncs, només, de creació pròpia sobre roba i paper. Ho és sobretot per la innovació, per la investigació i recerca (tasca que li ha aportat premis importants), i també per aquesta funció catalitzadora del món plegaire, creant oportunitats com aquesta.

En algunes edicions hi ha convidats especials, aquest són paisos, Romania i Hongria. Aquí podeu consultar tota la informació referent a la convocatòria d’aqiest 2011 (11, 12 i 13 de novembre) i aquí podeu consultar les edicions dels anys anteriors, amb fotografies espectaculars:

la del 2010 amb Alemanya, Suïssa i Àustria com a països convidats
la del 2009 amb Polònia com a país convidat
la del 2008
la del 2007 amb Francisco Javier Coboblanco i Claudine Pisasale com a convidats especials
la del 2006, la primera.

Fan venir moltes ganes d’anar-hi!!!

(sí, ja he comprovat que malgrat la intenció, els anllaços dirigeixen sempre a la portada principal, podeu accedir-hi des d’allà, només cal clicar l’any)

cantant amb desaCORd

De vegades, inesperadament, en el pols d’un ritme enfeinat, podem prendre-li al dia moments màgics. Són aquestes vivències especials que traspassen el llindar i  pinten el toc de calidesa a accions més o menys habituals, dotant-les d’una certa intimitat i trascendència. Va passar ahir a la Plaça de l’Amistat.
(segueix)


Enmig del brogit de la canalla jugant o pintant, fent-se espai entre el
moviment que generaven els tallers a l’aire lliure, en suport al Cercle
Artístic de Llefià,
captant l’atenció d’incondicionals i badocs, els
acords i les veus de desaCORd
van conferir a l’acte un d’aquells moments suggerents que m’agrada
col·leccionar. Cantar plegats sempre cohesiona, sobretot si les cançons
que es canten són referents de resistència, lluita i clam, i/o formen
part d’un patrimoni compartit. Però no és el més habitual en un acte
polític. Aquí hi ha la gràcia de la cosa. Érem al mig d’aquella plaça al
cor de LLefià, gent diversa que sovint compartim espais i taules per al
debat, l’organització o la mobilització, però no moments de distenció
com aquell. Cantar plegats l’Estaca,  Abril del 74 , We shall overcome o Ai Carmela
i escoltar les altres tonades i lletres (moltes del repertori popular
dels Països Catalans però també del País Basc i altres terres) va ser
realment singular. Per a desaCORd (per cert, un nom molt ben trobat) va
ser la primera actuació en públic. Per a l’acte a favor del Cercle
Artístic de Llefià va ser un suport atractiu, sumat a tots els altres
(batucada…). Per als qui en vam gaudir, una oportunitat de les que es
recorden.
I per a mi particularment va ser una descoberta
interessant, i també en clau vivencial. Per uns moments, mentre mirava el
nom de la plaça escrit en lletres grans, retallant-se darrera els
cantaires (PLAÇA DE L’ A M I S T A T) i cantava per mi la lletra de
We shall overcome en català (l’emblemàtic tots junts vencerem)
perquè en anglès no sabia seguir-la, em vaig sentir transportada a una
d’aquelles trobades de monitores i monitors dels Esplais de Badalona, fa
trenta anys, on desenes de joves de tota la ciutat ens formàvem i féiem
pinya per a la transformació social dels barris, de Badalona, del país i del món
mundial (com ho va ser per exemple la del 1883 al casal de Joves de Dalt de la Vila, que vam fer amb el Xesco Boix, però no només, cantàvem sempre!
aquí, la recordo,)

Ahir el toc final el posà l’estrena, la versió local d’una tonada
valenciana, per denunciar que l’Albiol ara que és alcalde fa el que vol.
Amb gestualitat mímica inclosa, com havíem fet sempre a l’esplai,
jugant amb els ritmes, el gest i els mots. I amb contingut de denúncia.

Em mirava els que
érem (i els que no érem), i pensava que si la força cohesionadora i
transformadora de les cançons entrés a la vida social i política de
la ciutat potser alguna cosa canviaria.

Em mirava el rètol de la
plaça i pensava que la capacitat d’engrescar-se cantant, plegats, i de
fer broma – sana ironia – i jugar amb el gest en un marc d’amistat no hauria de ser
patrimoni exclusiu dels esplais. Ni tan sols dels infants. És un
patrimoni intergeneracional, popular, que els adults hem de recuperar.
És l’autèntica cultura popular.
En van parlar molt d’això l’Arnella i
en Joan Soler, a Badalona, al voltant de l’aniversari de la mort de
Xesco Boix (aquí, Xesco amic meu). En aquella interessant taula rodona on a més dels records vius entorn vivències i petjades que deixà el seu pas per Badalona, vam aprofundir en els valors del cantar i la cançó, (aquí podeu llegir-ne un resum, la guitarra i les cançons són les armes) Vam comprovar-ne la
força en el debat glosat de la Festa Major Alternativa, l’any passat, en aquest cas amb el valor afegit de la improvisació, (aquí més sobre cançó improvisada). I en vam tastar
l’arrelament i la vigència en clau crítica i actualitat local al Vespre de Versets la primavera passada, (aquí un resum del Vespre de Versets). Sens dubte cantar en colla ens agrada i té força, carrega piles,només cal veure què passa als concerts on la gent s’ha fet seva la lletra. En clau local tenim l’exemple del poder de convocatòria del Lluís Platero, i la força d’algunes de les seves cançons fetes gairebé himmne (com la dedicada als objectors). Per cert que en LLuís Platero ha estat premiat recentment pels valors de les seves lletres! I tenim també l’exemple del Cor Nadal – Sopa de Pedres, que aconsegueix fer cantar una bona concentració de gent a l’escalf de la sopa solidària. (podeu comprovar-ho a escalfant la tarda més freda)

Improvisada o memoritzada, la cançó
popular cohesiona i dóna força, és una eina potent… que cal recuperar!

plou a les finestres

Ahir, al comiat de l’Anna, a Centelles, l’Elisenda – la seva germana – li dedicà aquestes paraules:  (segueix)
PLOU A LES FINESTRES, NEU GLAÇADA EN EL MEU COR.

ESTRELLES FREDES DE NEU GEBRADA,

LA BOCA ENTRE OBERTA, ESPESSA ALENADA.

ET SENS INGRÀVIDA, NO SENTS EL COS.

Entre ales blanques, movent els flancs, quatre àngels miren, quatre àngels t’esperen, te’n vols anar.

BUSQUES SILENCI, BUSQUES LA CALMA,

PLORES I RIUS JA VEUS LA LLUM,

VEUS L’ESPERANÇA, SENTS LA QUIETUD.

LA PAU DE LA IMATGE PERFECTAMENT SILENCIOSA, DE LES VOLVES DE NEU SANÇANT PER A TU.

Entre ales blanques, movent els flancs, quatre àngels miren, quatre àngels t’esperen, te’n vols anar.

SOROLLOSES LES ALES TRENQUEN EL SILENCI,

CEL AMUNT DANSES AMB ELS PEUS NUS.

CAP PARAULA A LA BOCA, UN SOMRIURE ALS LLAVIS,

BRILLANTS ALS CABELLS DEIXATS ANAR.

LLUM BLANCA.

JA ETS MOLT LLUNY.

Entre ales blanques, movent els flancs, quatre àngels miren, quatre àngels t’esperen, ja no hi ets, te n’has anat.

Elisenda Garriga, novembre 2011