miozz mirades

Fa temps que els meus dissabtes no són aquell matí destinat a la vida familiar i les tasques domèstiques, que inclou un esmorzar relativament relaxat. L’activisme associatiu, cultural i participatiu de Badalona – i d’àmbit país sovint també – s’ha apoderat dels dissabtes. Del seu matí, de la seva tarda, o de tot el dia sencer.
Avui en tenim un bon exemple:

– a les 10h, MOVIMENTS GLOCALS  al Festival Filments, al Teatre Zorrilla (més informació de la seva presentació a Badalona, aquí. )

– a les 11h Vine i Pinta contra la cacicada cultural, a la Plaça de l’Amistat

– a les 5h de la tarda i fins les 8 del vespre, Teixint Cultures, dins els Colors de la Tardor, al Passeig de La Salut

I això per anomenar, només, les que tenen un caràcter global i que aporten una mirada amb contingut ideològic explícitament transformador. N’hi ha moltes més, avui mateix, a Badalona. Sota la pluja o a cobert. Així que, BON DIA, i en marxa, que tot està per fer i tot és possible!

Ens passem part de la nostra vida lluitant contra la mort. La pròpia, la dels propers, la dels llunyans. Lluitar contra la mort dels qui estimem acostuma a ser molt compromès, laboriós, i dolorós. Lluitar-hi quan la mort és voluntària és demolidor. Altre cop el suïcidi treu el cap ben a prop meu, i m’esquitxa l’ànima. Actiu o passiu, el suïcidi és el mateix. Però l’actiu és com el terratrèmol que allarga el seu impacte devastador amb llargs tentacles perdurables. Vull escriure sobre això, tinc coses a dir. Coses que potser poden ajudar a patir menys, com em van ajudar a mi la primera vegada. Però avui encara no puc. Avui només puc recordar el somriure vital de l’Anna, i plorar. Avui només puc pensar en els seus fills i la seva mare. En les seves germanes i els amics. I en nosaltres, els familiars del voltant. La gent que l’estimava i que ella estimava. I fer l’esforç per respectar la serva darrera decisió, la seva voluntat inapel·lable. Em fonc en la nostra darrera abraçada i intento conservar-ne el caliu. De la mort voluntària, del plegar de viure, en parlaré una altra vegada. Avui només puc plorar i fer viva l’Anna en la meva mirada. (he publicat al calaix de les paraules triades el poema que li ha dedicat l’Elisensa, la seva germana, plou a les finestres)

;

;

Només va contestar “no, no en tinc, no fumo”, i el xicot que feia uns segons li havia demanat “tienes tabaco?'” li etzibà “y me lo tienes que decir en catalan?”… i li ventà un cop de puny, trencant-li el nas. No es tractava de cap personatge amb funcions administratives d’aquells que de vegades enyoren les maneres de la dictadura. Només era un jove de la ciutat que sortia de la discoteca. (segueix)

Potser aquest intolerant estava enterbolit per haver begut, o potser no.
En tot cas escoltar la nostra parla li activà l’immediata resposta
d’agressió gratuïta. La notícia m’arribà ràpidament ho saps? a n’en XXXX li han trencat el nas per parlar en català!!!!, portada per altres joves, tot just quan feia només una estona havia vist penjat al facebook el vídeo de l’acte “llengua i cultura eines de cohesió social“, una gravació que TVBadalona va emetre al butlletí de Notícies la setmana passada (i que podeu veure aquí) 
Allà el jove Bilal i l’adult Diego expliquen com mantenen les llengües
d’orígen (àrab, argentí) i com han adoptat el català com a llengua
pròpia i d’ús social ja que viuen a Catalunya. I la importància d’aquesta
opció.

El contrast d’actituds se m’emportà cap a intents
d’argumentació sociolingüística, i vaig posar en valor el comentari que
m’havia fet un alumne dilluns passat a l’hora de tutoria: treballàvem
sobre les coses que ens molesten i ell va expressar que el molesta molt sentir com els negres parlen en el seu idioma.
Fa uns trenta anys, en un viatge amb el Club Llevant a Portugal, aturats en un bar de
Galícia, una senyora ens va venir a renyar perquè entre nosaltres
parlàvem en català. Reclamava el seu dret a entendre la nostra conversa
privada, i la nostra “obligació” de fer-ho possible ja que érem en una
terra d’Espanya. Dubto molt que hagués fet res semblant si haguéssim
parlat alemany. Per aquella mateixa època em van apedregar el
cotxe i increpar violentament, mentre jo feia córrer per Badalona uns altaveus que anunciaven –
en català i en castellà – un acte organitzat pels esplais de la ciutat a
Llefià (el famós BAOBAB alternatiu al Saló de la Infància). Quan
l’altaveu parlava en català en plena pujada per un carrer del límit
entre La Colina, Salut Alta i Fondo, van sortir com a energúmens una
colla de senyors esfereïts pel fet que allò parlés en català…
D’aquelles anècdotes de fa trenta anys en vaig guardar la sensació que
hi ha persones a qui els molesten els altres idiomes, que no suporten
escoltar codis lingüístics diferents al seu. Ho volia explicar tot en termes de falta de cultura. Però hi ha alguna cosa més al
darrere. De moment que manifestin aquesta intolerància, he
conegut directament parlants de castellà i d’anglès. Persones normalment
monolingües d’idiomes que han estat idiomes colonitzadors,
imperialistes… Segur que n’hi ha també entre parlants d’altres llengües, i no necessàriament monolingües. Segur que sentir que el món
funciona al nostre voltant amb codis indesxifrables és quelcom
inquietant, tots ho hem experimentat alguna vegada. Això ens pot
estimular l’interès per apropar-nos i comprendre aquell codi, o el
rebuig que tanca ermèticament l’oïda.

Però també és segur que l’
inquietud d’alguns no té res a veure amb el neguit de no entendre una
conversa, sinó amb l’impotència que els genera comprovar que per més que
facin, hi ha llengües que perviuen. De comprovar que la llibertat individual i col·lectiva pot més que ells; adonar-se que hi ha gent amb capacitat per oferir resistència des de la seva vida qüotidiana o des de la societat organitzada, tant hi fa. El cas és que aquesta llibertat trenca els seus propòsits impositius. I és que és una voluntat de nassos!

(volia enllçar-vos el video que comentava a “les mentides del borbó” però veig que l’han retirat del youtube…)