Mails per a Hipàtia

L’ex-president Pujol explica a Catalunya Ràdio que ha votat aquest matí en la consulta del 10A i que ha votat que sí a la independència. Jo passege a prop de VilaWeb, en un barri amb una forta presència paquistaní i em trobe en moltes botigues cartells com aquest en urdú i anglès cridant a anar a votar.

Tot això no passa perquè sí. Passa perquè hi ha voluntaris que han esmerçat moltes hores en fer la feina, en parlar amb la gent, en explicar-los com i perquè es vota. Comence a ensumar que tot això anirà bé. No cal esperar que vote un milió de barcelonins, que això no passa ni quan hi ha eleccions. Però votarà un gruix suficient i més que notable.

Ara cal apretar i això és feina de tots. Ens queden deu dies per a donar la campanada. En català, en urdú i en qualsevol llengua que es pose pel mig…

Els Obrint Pas han ensenyat avui la poteta del nou disc. I han decidit fer-ho amb ‘Seguirem’, la cançó dedicada a la Mavi.

Els ha quedat fresca i optimista, com era la Mavi i això m’agrada molt. Me la puc imaginar al seu xalet de Bétera fent aquell ball seu destotrolat però tan divertit…

És un bon homenatge al qual la veu del Miquel li afegeix aquell punt de dolor que no podem amagar encara avui.

Conta Jean Daniel un sopar on el meu admirat Raymond Aron li diu a Kissinger ‘Henry, jo no hauria pogut ordenar el bombardeig de Cambotja i després anar-me’n a dormir com si res’. A la qual cosa l’ex-secretari d’estat respon ‘estimat Raymond a ningú no se li hauria ocorregut encomanar-li a vosté una missió com aquella’.

El tal Kissinger és un gran filldeputa. Però té nivell… 

Els de La Vanguardia segueixen la seua ronda de presentacions. Ahir a Arenys de Mar. Està bé l’entusiasme pel producte nou, pel canvi de llengua. I fan bé d’aprofitar l’ocasió per a intentar reescriure la història del diari. 

Només que alguna vegada rellisquen. Com ahir. Ahir a Arenys van dir que Ferran de Pol i Fèlix Cucurull serien feliços d’escriure a La Vanguardia. Home, que la facen en català ara no la neteja del passat. No ens confonguem tampoc. Benvinguda sia però Ferran de Pol va viure un exili bèstia mentre el diari, en una més de les seues giragonses, esdevenia ‘La Vanguardia Española’ i Cucurull va lluitar per l’Avui, precisament per a fugir del paper del comte de Godó.

Escriurien ara? No ho sé. Depèn de moltes coses. Jo també hi he treballat i durant anys vaig escriure a les seues pàgines d’opinió, entre altres coses perquè allà em deixaven escriure i en els diaris en català i catalanistes no. Però no m’atreviria mai a usar Cucurull i de Pol com a bandera a favor d’un diari que durant dècades va representar exactament el contrari del que ells volien.

El meu article a la contraportada de l’Avui, d’avui. Una reflexió sobre el significat del Cas Vilaró per a la professió i el país.

‘Els periodistes mai no som notícia però a voltes els altres ens obliguen a ser-ho. Quan això passa no tenim més remei que explicar-nos.

Com el lector que haja seguit el tema sap, dimarts vinent jo era cridat a un judici per una querella de l’Ajuntament de Barcelona en relació amb les informacions publicades sobre l’afer Vilaró. No entraré en detalls: dimecres el consistori la va retirar i va acceptar que la nostra informació, que com és lògic mantenim, siga analitzada i discutida en el si del Consell de la Informació de Catalunya. Aquest és un organisme independent d’autoregulació professional on nosaltres som feliços d’acudir-hi perquè aquest és el model imperant a Europa: les discrepàncies sobre fets públics mai no es contesten per la via penal sinó a través de l’empara d’entitats professionals de prestigi, que dictaminen si la praxi periodística ha estat la correcta.

A darrere de tota aquesta polèmica, però, hi ha una diversitat de conceptes sobre quin és el paper del periodisme. Per a definir-ho, els anglosaxons usen aquella metàfora del whistle blower, (el qui fa sonar el xiulet). Segons això l’obligació dels mitjans és avisar a la societat, fent sonar el xiulet, quan alguna cosa no està clara. I contribuir que s’aclarisca el cas, aportant dades i informacions que poden ser incòmodes però que sempre tenen com a única aspiració fiscalitzar els poders públics. El periodisme d’investigació (n’hi ha d’altre?) sempre és de risc perquè furga allà on hi ha qui no vol que arribes. No pot ser altrament.

Contra això, cada vegada se’ns posen més traves i dificultats, als periodistes i als mitjans, i no només al nostre país. Però també a favor d’això cada vegada hi ha més veus que s’alcen, especialment a Europa, recordant que un periodisme emmordassat i callat és un perill per a la democràcia mentre que un periodisme combatiu, sempre des de l’honradesa i el respecte a les formes, no només és positiu per a les llibertats civils, sinó que fins i tot fa més fortes les institucions.’

Per canviar de ritme, una mica de ritme. I una de les cançons més boniques sobre Barcelona…

Acabe d’arribar a casa. Tal i com explica la notícia de VilaWeb l’ajuntament de Barcelona i el cap de la Guàrdia Urbana han accedit a retirar la querella en contra del nostre dia. Ha estat el fruit d’intenses negociacions que han començat aquest matí i que han acabat per donar fruit a les 6.20 de la vesprada, quaranta minuts abans de l’inici del que havia de ser un acte en suport de VilaWeb i que ha esdevingut un acte d’anunci de l’acord i d’agraïment.

 En aquest vídeo trobareu el contingut complet de l’acte, que ha estat lògicament curt. El degà del Col·legi, Josep M. Martí ha tingut una participació excepcional en el part de l’acord i ha actuat amb una fermesa i una dignitat que vull ressaltar de forma molt especial.

Per la meua part només puc fer extensives les gràcies a tots vosaltres, als qui aquests anys i particularment les darreres setmanes ens heu animat a lluitar i a defensar la nostra informació i els nostres drets. Sense vosaltres no hauríem aconseguit aquesta victòria, que no és de VilaWeb només.  

Estic aclaparat per les mostres de suport que estem rebent pel cas Vilaró, tant les professionals com les ciutadanes. L’afecte no el puc pagar ni el podré pagar mai. El de tots, des del lector més desconegut per a mi als meus amics de la colla de Bétera, passant per professionals i companys periodistes del país i d’altres països d’Europa, pels músics i escriptors, pels representants de les associacions, grups i partits de tot arreu.

Sent una gran responsabilitat davant tot plegat i espere estar a l’alçada de tanta confiança que dipositeu en el nostre diari.

Ara fa una estona, però, he vist que els companys de Berria posaven com a primer article de la seua edició digital un tema relacionat amb la querella i el pròxim judici. I això m’ha superat. Perquè el nostre cas no és res comparat amb el que Martxelo Otamendi i la gent d’Egunkaria van haver d’aguantar en el seu moment. Ells sí que són un símbol de la llibertat de premsa i de tantes coses més… Eskerrik asko.

Els qui em llegiu de forma habitual ja sabeu que per a mi és un gran plaer mirar el futbol escoltant la retransmissió que Joaquim Maria Puyal fa dels partits del Barça a Catalunya Ràdio. Puyal fa de la retransmissió un gènere periodístic que supera de llarg el que seria el periodisme d’esports. Fa molt temps vaig fer un apunt arran una retransmissió històrica des d’Alcoi i crec que en algun paper he recordat que el dia que va morir el Pare Batllori Puyal va saber convertir una retransmissió de futbol en el primer i imprescindible homenatge a un dels grans savis del país.

Així que avui m’he aponat al sofà, he engegat la ràdio i he començat a escoltar la prèvia del partit tan tranquil i de sobte m’escolte en Puyal defensat VilaWeb pel cas Vilaró. Immediatment he enviat un tweet a LaTdP definint-me ‘emocionat’. Que és com estic encara ara. I mira que Bojan acaba de marcar…

Arribe un pèl tard a aquesta iniciativa del dia de la poesia catalana a Facebook. Hi afegisc aquest poema bandera de Vicent Andrés Estellés gravat a VilaWeb el passat mes de setembre en ocasió del primer Sopar Estellés

Dia molt complicat avui. Hi ha hagut aquest matí la sessió de l’ajuntament de Barcelona on PP, CiU, ERC i ICV han demanat a l’alcalde que retire la querella en la meua contra i en la de VilaWeb pel cas Vilaró. Agraisc molt l’esforç que han fet tots els grups per a fer-la possible. 

Jo, però, anava pel País Basc. Avui tenia aparaulat fer una conferència a la Universitat del País Basc al matí i finalment hi he anat. El mòbil no ha parat de sonar però com a mínim he pogut parlar l’hora llarga que em tocava amb una certa tranquil·litat mentre a Barcelona votaven.

En total no he estat ni dotze hores al País Basc, cosa que representa tot un rècord per a mi. Me n’he adonat minuts abans d’embarcar mentre mirava els avions rodant a la pista sota una pluja intensa i aquell cel tan tancat que acostuma a haver en aquell país.

Quan vam començar a fer El Temps, parle de fa molts anys, Joan Fuster era una mena de conseller en l’ombra dels que el fabricàvem en aquell pis de Baró de Càrcer a València. L’Eliseu ja ha explicat diverses vegades que el seu escepticisme sobre el projecte el portava a fer boutades com aquella d’aportar una pesseta, literal, al capital social de l’empresa. Però dit això després escrivia puntualment cada setmana i mai deia que no a res del que se li demanava.

I se li va demanar qui havia d’escriure en aquella revista. I El nom que li va eixir més ràpid va ser el de Ramon Barnils –l’únic valencià del Principat, va dir. I un gran periodista, va afegir. Ja estava tot dit. I Barnils va escriure des del dia zero fins el dia de la seua mort, avui fa deu anys. 

Els diaris creen la seua reputació molt lentament. Però el treball dia dia durant molts anys acaba sempre per ser reconegut, sobretot si els periodistes són bons. I el Quim Ibarz era un dels millors.

La Vanguardia tenia una secció d’internacional insuperable. La té molt bona encara però l’equip que formava gent com l’Ibarz o l’Alcoverro, el Ramos i a Barcelona el Foix o el Baquero era simplement un luxe, un autèntic dream team.
Eren periodistes insuperables en el seu coneiximent de la terra on treballaven. En el cas de l’Ibarz l’Amèrica Llatina.

Ho eren perquè portaven segles allà i ho sabien tot i estimaven aquella gent. Però també perquè seguien la seua consciència sempre. A voltes els entenies i a voltes no. Però quan era així podies pensar tranquil.lament que devia ser culpa teua: ell sempre sabia més i sempre era més lliure.

Per desgràcia els corresponsals avui han passat a ser una altra cosa. Ara hi ha aquesta mania de canviar-los de lloc constantment que va imposar El País amb l’argument que s’enamoraven tant del seu lloc de residència que ‘perdien la perspectiva’. El de Prisa, com en tantes altres coses, s’equivoquen de cap a cap: Alcoverro, resistint a Beirut contra tot i contra tots, o Ibarz volant de Mèxic a on fora de l’Amèrica Llatina són dos grans exemples de com precisament l’amor a la gent que t’envolta fa millor el periodista. 

Impressionat per les imatges del terratrèmol i el posterior tsunami. La devastació és colossal fins i tot en un país tan acostumat i preparat com el Japó. Les imatges que arriben retraten la incredulitat de molta gent mentre passava. M’ha sobtat que una xicota comentara que normalment un terratrèmol no es nota al carrer però que el d’avui ha estat claríssim. 

Puc imaginar-me l’impacte. De terratrèmols n’he viscut ben pocs jo però sempre m’han impressionat. Un el vaig passar a Barcelona. Recorde perfectament que era a l’habitació de la meua major, que aleshores donava a un patí on hi havia una barana. No vaig sentir massa l’oscilació però sí que recorde perfectament que la barana va començar a moure’s com si fora de goma, una imatge hipnòtica que no vaig entendre en un primer moment.

Els dos més grossos però els he passat a Califòrnia. Sobretot un que em va pillar dormir i em vaig despertar estranyat no sé ben bé perquè -supose que el cos nota aquestes coses. Només em va donar temps de posar un peu fora del llit a terra i vaig tenir la sensació que em desmaiava perquè es movia tot. Però no era jo sinó el planeta el que es movia. Vaig encendre la llum alarmat i la lampada del sostre anava de banda a banda. Tot va parar de seguida però el més curiós és que no van sonar alarmes ni ningú no es va assomar al carrer. Després van dir que no era gran cosa per als seus estàndars però a mi em va fer una por tal que ja no vaig dormir. 

L’Institut d’Estudis Catalans publica una sèrie que es diu Clàssics de la Ciència. Són volums, en porten deu, que inclouen textos fonamentals, de Descartes a Maxwell, d’Einstein a Copèrnic.

Ara acaben d’aparèixer els dos més nous i un és ‘L’estructura i la filosofia dels àtoms’, un conjunt de textos apssionants de Niels Bohr. O siga que ja tinc un dels llibres per a llegir aquest estiu -no em veig amb cor d’acarar-m’hi durant el curs…

És curiós que Bohr siga, malgrat l’enormitat de la seua obra tan poc conegut. Einstein el va tapar, segurament, però intentar entendre-lo és posar-se a la punta del coneixement humà, fins i tot ara.

(Ei, i era jugador de futbol. Va arribar a la selecció danesa i tot. Fent de porter)