En la mort de Quim Ibarz
Deixa un comentariEls diaris creen la seua reputació molt lentament. Però el treball dia dia durant molts anys acaba sempre per ser reconegut, sobretot si els periodistes són bons. I el Quim Ibarz era un dels millors.
La Vanguardia tenia una secció d’internacional insuperable. La té molt bona encara però l’equip que formava gent com l’Ibarz o l’Alcoverro, el Ramos i a Barcelona el Foix o el Baquero era simplement un luxe, un autèntic dream team.
Eren periodistes insuperables en el seu coneiximent de la terra on treballaven. En el cas de l’Ibarz l’Amèrica Llatina.
Ho eren perquè portaven segles allà i ho sabien tot i estimaven aquella gent. Però també perquè seguien la seua consciència sempre. A voltes els entenies i a voltes no. Però quan era així podies pensar tranquil.lament que devia ser culpa teua: ell sempre sabia més i sempre era més lliure.
Per desgràcia els corresponsals avui han passat a ser una altra cosa. Ara hi ha aquesta mania de canviar-los de lloc constantment que va imposar El País amb l’argument que s’enamoraven tant del seu lloc de residència que ‘perdien la perspectiva’. El de Prisa, com en tantes altres coses, s’equivoquen de cap a cap: Alcoverro, resistint a Beirut contra tot i contra tots, o Ibarz volant de Mèxic a on fora de l’Amèrica Llatina són dos grans exemples de com precisament l’amor a la gent que t’envolta fa millor el periodista.
Tan de bo les generacions que encapçaleu el periodisme ara, i les que ens tocarà fer-ho demà sapigam estimar-nos tant l’ofici i mantindre el compromís necessari.
Em sap greu però sobre l’Ibarz no hi estic gaire d’acord.
No he seguit tota la seva trajectòria al detall, però sí els últims deu – dotze anys he anat llegint la seva feina de forma força regular. Crec que, sobretot en els darrers temps, s’havia escorat en una dinàmica antiesquerranosa que l’havia dut a desacreditar per desacreditar, sobretot en el cas de Veneçuela, Bolívia, etc. Els seus articles estaven farcits de declaracions de suposats “experts”, “analistes”… òbviament sempre crítics amb els governs de la regió. I estaven molt poc contrastats. Gairebé mai hi havia veus de l’esquerra transformadora llatinoamericana, o directament, de l’esquerra en general. Puc entendre perfectament que sigués crític amb aquests processos polítics, però crec que hauria d’haver estat una mica més equànime.
Comparteixo, això sí, l’anàlisi sobre el drama de la manca de corresponsals.
salut,