Ramon Barnils i Joan Fuster
Deixa un comentariQuan vam començar a fer El Temps, parle de fa molts anys, Joan Fuster era una mena de conseller en l’ombra dels que el fabricàvem en aquell pis de Baró de Càrcer a València. L’Eliseu ja ha explicat diverses vegades que el seu escepticisme sobre el projecte el portava a fer boutades com aquella d’aportar una pesseta, literal, al capital social de l’empresa. Però dit això després escrivia puntualment cada setmana i mai deia que no a res del que se li demanava.
I se li va demanar qui havia d’escriure en aquella revista. I El nom que li va eixir més ràpid va ser el de Ramon Barnils –l’únic valencià del Principat, va dir. I un gran periodista, va afegir. Ja estava tot dit. I Barnils va escriure des del dia zero fins el dia de la seua mort, avui fa deu anys.
Dinaven junts Fuster, Ramon i algú més, no recorde si paella o un all-i-pebre, i l’ama del local s’adreçà al Ramon, i li fiu:
“m’agraden els espanyols com ‘nosatros’, no els ‘gallegos’ forasters que no els entenc.”
PS: hi ha algun catedràtic de grec de la Jaume I de Castelló, que s’emprenya cada volta que apareixen les enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas (Español, of course), al voltant de l’adscripció ‘nacional’ dels valencians. Igual si entenguera l’anècdota no estaria tan emprenyat.