Mails per a Hipàtia

Un problema important d’hongria és que el que en diríem estandars de discussió normal hi són absents. A l’imponent edifici del parlament, acabat de fer mesos abans que desapareguera l’imperi, pregunte a dos diputats sobre la imminent i preocupant reforma de la constitució. Gábor Harangozó, socialista i per tant en l’oposició, llegeix un parell de fragments que en la seua literalitat no sonen gens apropiats a un context europeu. A la mateixa taula Gergely Gulyás, del Fidesz i per tant del govern, nega que aquell text forme part del projecte. Gulyás és el vicepresident de la comissió redactora i el seu nom figura en el paper que Kovács m’ensenya i d’on ha tret les frases. Malgrat això nega que el que ell ha escrit siga escrit. I com que tot just si es parlen entre ells acabe per no treure l’aigua clara.

El resultat de tot plegat és que aquest abril Hongria tindrà una nova constitució, redactada només pel partit del govern i que serà aprovada pel parlament només en base a la majoria de dos terços de que disposa el Fidesz. Sense referèndum.
No val de res explicar que un document així si no és de consens és una bomba. Ni tampoc és una explicació recordar que els socialistes s’han enfonsat víctimes de la corrupció espectacular que els podria per dins i han deixat a la dreta el terreny abonat per a fer el que vulguen. Preocupant, molt preocupant.

Quedem a sopar al Dio amb Kalman Faluba, l’històric professor de català de la Universitat de Budapest i amb alguns amfitrions hongaresos. També amb l’actual lector de català de la universitat, valencià de Bonrepòs.
Tot just si hem dit quatre banalitats que ràpidament ix la ‘qüestió hongaresa’. András Gulyas, que havia estat cònsol del seu país a Barcelona, ho ressumeix de forma eficaç: ‘per a vosaltres la guerra civil és el passat però ací invoquem la I Guerra Mundial cada dia’. Com nosaltres Almansa, que li dic. La pervivència del passat més o menys remot la vivim totes les nacions incòmodes i totes les percebem comun fet únic.

Des del primer de gener els hongaresos han decidit oferir un passaport hongarès a qualsevol membre de les minories hongareses de Romania, Sèrbia, Eslovàquia, Txèquia, Àustria o Ucraïna que el reclame. Si sap parlar hongarès. És una perspectiva que no hauríem de perdre de vista. Al Tirol de Sud italià també negocien el passaport austríac com una forma de conciliar la nació cultural amb la realitat política. Potser és el futur immediat pels valencians…

El sopar arriba al cim amb Faluba narrant l’entrada de la reina Violant d’Hongria a Borriana. Volant per damunt dels segles i les fronteres.

Al meu article setmana de l’Avui responc a la polèmica sobre l’anunci aquest d’estrella damm (vegeu un parell o tres d’apunts més avall).

#jotincmes

El Quim, sobtadament, posa cara de dur i pregunta ‘què què tenim?’. Doncs mira: jo també tinc la Malva-rosa i els peus mullats la nit de Sant Joan i Perpinyà i el vi i l’oli de Queretes. I tinc una jota ballada a Sa Pobla entre foguerons i les joguines de Pascal Comelade. I els contes d’Enric Valor, els quadres de Miquel Barceló i el bloc de Biel Mesquida. I una muixaranga plantada ben amunt, ‘ball de valencians’, pare i mare dels castells.

I tinc un claustre a Prada, dalt del Canigó i el primer servidor web del país a la Universitat Jaume I. I Andorra tota, independent i lliure, amb bandera a l’ONU. I els cavalls de Ciutadella i l’Alcover-Moll, amb la llengua sencera tancada dins els seus rojos volums.

I tincs els Obrint Pas tocant a Tòquio i Joan Fuster llegit en alemany. Tinc Antònia Font i Nadal Batle engegant ordinadors mentre Bernat Sòria, averigua com funciona la vida. I tinc la gent de Mètode omplint el català de ciència. I bancs i supermercats que em diuen bon dia quan dic bon dia. I diputats i senadors: l’Enric, el Pere, el Biel, la Mònica i tots els batlles que s’agrupen per la Ramon Llull. Tinc Morella i Salses, amb les quatre barres marcant el pas de l’autopista i Maó i Guardamar, amb tots els escuts lluïts a la plaça, del nord i del sud, de terra endins i de mar enllà.

I tinc els vaixells de Baleària, que els diuen Martí Soler o Jaume II. I Carles Santos desfilant davant mil bandes de música. I els Castellers del Riberal, que són també patrimoni de la humanitat. I la Sibil·la! A Mallorca, a Ontinyent, a l’Alguer. I els poemes de Vicent Andrés Estellés i els de l’Ausiàs. I els nins de la Bressola i els xiquets d’Escola Valenciana. I els cafès de l’Obra amb Rafa Nadal i les balconades de l’Octubre, al bell mig de València. I els empressaris, farts, que diuen que el tren ha d’anar cap al nord. I Ràdio Arrels i les webs. I El Temps i el Diari de Balears. I el camí de Sirga i les creus de Sant Francesc, allà a Formentera. I els de la Penya Tòtil del Llevant i totes les senyeres cridant per l’USAP. I la paella dels diumenges a casa dels pares. I la Intersindical Valenciana.

Diu l’anunci que les platges van d’Alcanar a Portbou. Alguns, molts, en tenim més.

Diumenge me’n vaig a Hongria, un país que està molt d’actualitat per exercir la presidència de torn de la Unió, per les polèmiques lleis contra la premsa i per la concessió des del mes de passat del passaport hongarés a tots els hongaresos que viuen fora del territori oficial de l’estat, o siga als hongares de Romania, de Sèrbia, d’Ucraïna, etcètera.

Seran tres dies per intentar entendre de què va tot plegat. Però quan organitzes aquestes coses normalment no calcules la cosa del fred. I ara acabe de veure que tots els dies estaré per sota de zero. Brrrr…. 

El Queco Novell ha fet avui de director convidat de VilaWeb. Amb ell vaig coincidir treballant a la redacció de TVE a Sant Cugat a final dels anys vuitanta. Per això i per l’amistat que hem mantingut malgrat veure’ns poc m’ha fet una il·lusió especial tenir-lo avui a la redacció.

La seua recomanació principal ha estat, com si diguérem, ‘esponjar’ VilaWeb amb més fotografia i més imatge. Hem fet proves com un gràfic de la plaça Tarhir que sembla que ha agradat als lectors, pels correus que he rebut. Queco opina que tenim una web massa espesa, on hi ha massa coses i creu que posant imatges més grans i més treballades el diari millora molt -també hem posat per exemple una foto en blanc-i-negre de Maria Schneider, que s’ha mort avui, amb Bertolucci i Brando.

Jo ja estic d’acord però em pregunte encara si per als lectors no és excessiu. Em preocupa fer massa plaques horitzontals. Què en penseu?

Reunió per a validar, finalment, l’aplicació de VilaWeb per a telèfons i ordinadors amb el sistema operatiu Android. Tal i com es veu a la foto (on hi ha un iPhone i un htc amb les seues respectives versions) la de l’Android serà la mateixa aplicació que des de fa setmanes ja poden tenir en les seues butxaques els usuaris de l’iPhone. Amb les mateixes funcions i tan igual com és possible -tenint en compte però algunes diferències tècniques impossibles d’obviar.

Ara només queda donar-la d’alta a l’Android Market i esperar que tinga una rebuda tan bona com la que ha tingut l’aplicació per a l’iPhone.

Dubtes a partir d’ara: què més? Una aplicació per a BlackBerry seria necessària? O seria millor fer una web per a mòbils que poguera ser accessible per BB i també per Windows Mobile i pel que siga… Què n’opineu?