#jotincmes
Deixa un comentariAl meu article setmana de l’Avui responc a la polèmica sobre l’anunci aquest d’estrella damm (vegeu un parell o tres d’apunts més avall).
#jotincmes
El Quim, sobtadament, posa cara de dur i pregunta ‘què què tenim?’. Doncs mira: jo també tinc la Malva-rosa i els peus mullats la nit de Sant Joan i Perpinyà i el vi i l’oli de Queretes. I tinc una jota ballada a Sa Pobla entre foguerons i les joguines de Pascal Comelade. I els contes d’Enric Valor, els quadres de Miquel Barceló i el bloc de Biel Mesquida. I una muixaranga plantada ben amunt, ‘ball de valencians’, pare i mare dels castells.
I tinc un claustre a Prada, dalt del Canigó i el primer servidor web del país a la Universitat Jaume I. I Andorra tota, independent i lliure, amb bandera a l’ONU. I els cavalls de Ciutadella i l’Alcover-Moll, amb la llengua sencera tancada dins els seus rojos volums.
I tincs els Obrint Pas tocant a Tòquio i Joan Fuster llegit en alemany. Tinc Antònia Font i Nadal Batle engegant ordinadors mentre Bernat Sòria, averigua com funciona la vida. I tinc la gent de Mètode omplint el català de ciència. I bancs i supermercats que em diuen bon dia quan dic bon dia. I diputats i senadors: l’Enric, el Pere, el Biel, la Mònica i tots els batlles que s’agrupen per la Ramon Llull. Tinc Morella i Salses, amb les quatre barres marcant el pas de l’autopista i Maó i Guardamar, amb tots els escuts lluïts a la plaça, del nord i del sud, de terra endins i de mar enllà.
I tinc els vaixells de Baleària, que els diuen Martí Soler o Jaume II. I Carles Santos desfilant davant mil bandes de música. I els Castellers del Riberal, que són també patrimoni de la humanitat. I la Sibil·la! A Mallorca, a Ontinyent, a l’Alguer. I els poemes de Vicent Andrés Estellés i els de l’Ausiàs. I els nins de la Bressola i els xiquets d’Escola Valenciana. I els cafès de l’Obra amb Rafa Nadal i les balconades de l’Octubre, al bell mig de València. I els empressaris, farts, que diuen que el tren ha d’anar cap al nord. I Ràdio Arrels i les webs. I El Temps i el Diari de Balears. I el camí de Sirga i les creus de Sant Francesc, allà a Formentera. I els de la Penya Tòtil del Llevant i totes les senyeres cridant per l’USAP. I la paella dels diumenges a casa dels pares. I la Intersindical Valenciana.
Diu l’anunci que les platges van d’Alcanar a Portbou. Alguns, molts, en tenim més.
Un article fantàstic, com sempre, Vicent.
Salut i endavant!
Des que vaig veure l’anunci a la TV3, vaig tenir clar que CiU manava un altre cop a la seu regional. Aquest pensament tan regional, l’enumeració de moltes cosetes que, sumades, haurien d’esdevenir un tot orgànic, és propi de la recerca del lloc petit, del més exòtic (o aparentment més exòtic), que al llarg del XIX va omplir volums i volums arreu d’Europa. La resposta a l’article anivella una miqueta l’abast regional, allargassa les fronteres i mira de ser resposta al que es diu, però no al que es pensa. Jo ho veig d’una altra manera. No som el que tenim, som la diferència entre el que sabem i el que ens deixen ser… totes i cadascuna de les manifestacions culturals poden ser llegides amb ulls diferents amb objectius diferents… la majoria dels partíceps en el Misteri d’Elx, per exemple, són castellanoparlants i senten el Misteri com un fet terriblement espanyol; molts dels pares dels enxenetes miren cap a amunt i no veuen més que el seu xiquet o xiqueta que farà cim, sense més transcendència… els ous del museu Dalí, són una metàfora de l’espanyolitat de l’autor, com els del toro que presideix les carreteres espanyoles. No m’apunte a allargar al suma de fets, activitats, edificis i espais particularitzants, sinó a assumir sense més qui som. No vull sumar anècdotes, vull sumar milers de veus que responen convençuts a una altra pregunta: “Que què som?”, i responen amb una senzillesa meridiana: “Som catalans i volem seguir sent-ho!”.
Des del Matarranya, gràcies!