Mails per a Hipàtia

Columna Edicions publica Tot és possible, una novel·la d’Antoni Pladevall, amb el rerafons de la consulta sobiranista d’Osona. A la contraportada llisc, espantat, que ‘el relat entrellaça lliurement personatges ficticis amb personalitats destacades de l’actualitat política i cultural com Alfons López Tena, Vicent Partal, Joan Laporta o Toni Albà.’

Ep! Què vol dir? Que em fan personatge d’una novel·la? aquesta em faltava… Aprofite el matí de diumenge, doncs, per a buscar-me. Reconec que primer he anat directe a vore què feia jo -o el jo meu que fa de personatge. M’he tranquil·litzat perquè és versemblant, de fet és real. Això que diu que faig ho vaig fer no sé si en la literalitat però aproximadament segur que sí. I ja tranquil·litzat me la llisc, és clar. I està bé. Reflexa bé l’ambient que vaig veure i viure en tants llocs durant les consultes i fa de bon llegir. Que és del que es tracta quan fan una novel·la. No? 

I que conste que aquesta és l’opinió d’un dels personatges. 😉

Dues entrevistes recents que m’han fet. A Catalunya Ràdio amb el Joan Barril i una en italià: ‘Catalani per cultura, non per etnia‘. 

A l’Euromed seu al meu costat un home que identifique ràpid com un paquistaní. Vist molt elegant i porta una bosa de plàstic del duty free de Dubai. Imagine que és un home de negocis que acaba d’arribar del seu país a través de l’Orient mitjà. No sé com és que ix de València amb una bossa de Dubai però puc imaginar un parell de (llargues) rutes. Parla sense aturador per una blackberry. Tant i tant alt que fins i tot la xicota de davant es gira i li demana que modere el volum. El seu. De sobte treu uns papers mentre parla i hi ha un sobre de Comissions Obreres. I això em desconcerta. La tesi de l’empresari paquistanés era senzilla, vista l’apariència del subjecte. Però el logo de Comissions ja no m’encaixa gens. Acabe el viatge especulant amb la història del meu company de seient que mentre jo pense continua xerrant …fins esgotar-me.

Aquest cap de setmana he publicat aquest article a Presència, en el marc d’un especial on diverses persones recordàvem el 23 F. 

Desconnectat

El 23F, quan tot va començar, era a casa de l’Ernest i la Rosa, a davant mateix del Mercat de Colon, en ple centre de València. Rosa va entrar cridant que ETA havia assaltat el parlament. L’Ernest tenia un ràdio important, que normalment emetia música clàssica. Ens hi vam abocar tots tres i de seguida vam entendre que la primera impressió, Rosa deia que li ho havia explicat el porter de la finca, no havia estat la correcta. A la casa hi havia un televisor però no se’ns va ocórrer d’encendre’l. El transistor era la font d’informació.

Al cap d’uns minuts però totes les emissores van callar i va sonar una veu nasal que afirmava que l’exèrcit havia pres el poder. Posaven successions d’aquelles de notes que els experts qualifiquen com a música militar. I avisaven de la imminència d’un toc de queda. Vaig decidir anar-me’n a casa. Al carrer la gent feia créixer més i més els rumors i ja hi havia qui afirmava que els soldats dispararien de seguida. Em vaig atansar al Parterre intentant trobar un autobús que m’acostara a casa però era impossible. La histèria era total, la manca de notícies certes absoluta i la gent fugia com podia d’aquell centre que aviat veuria passar els tancs. Vaig optar per caminar, doncs.

Jo vivia aleshores a Molinell amb Alboraia, en una finca neutra l’única característica destacable de la qual era ser la darrera abans de les vies del trenet. De camí cap al pis em vaig aturar en una cabina de telèfons. Vaig telefonar a Sari que s’havia quedat estudiant a Bétera. D’allà, del nostre poble, eixirien els tancs en pocs minuts. Vaig penjar el telèfon sense saber si baixaven ja. A casa no tenia telèfon així que vaig assumir que no ho sabria. Que ja me’ls trobaria dins la ciutat. Vaig pujar al pus i per a la meua sorpresa estava sol. Era un pis d’estudiants i un d’ells era un dirigent més o menys conegut de la troskista LCR. Supose que va decidir no ser un blanc fàcil. Jo no havia ni pensat que podia ser-ho.

Així que vaig encendre un altre transistor. No hi havia res més. Ara tindríem càmeres ensenyant més o menys en directe per on eren els tancs i el twitter informant a velocitat supersònica. Ara ens enganxaríem a internet per saber-ho tot i algú hauria creat un mashup de llocs on amagar-se, on concentrar-se, on fer alguna cosa. Però aquell febrer del 1981 només tenia una ràdio. I totes les emissores sonaven igual. Marxa militar, llista de coses prohibides, marxa militar.

Vaig començar a fer-me una truita mentre en un paper anava escrivint totes les prohibicions que dictava el ban de Millans. I les envoltava de quatrebarres, falçs-i-martells, lletres a encerclades, símbols anti-nuclears i qualsevol cosa que servís d’antídot.

Tranquil encara, innocent, em vaig asomar al balcó i de sobte em vaig espantar en veure un jeep militar just a la meua porta amb uns soldats armats que parlaven en veu baixa. Vaig apagar la llum i vaig tornar a dins. Només tenia el transistor i la meua vista. No sabia què passava fora del cantó de Molinell amb Alboraia i no tenia manera de saber-ho. Aquella meua realitat puntual era tota la informació que tenia i tota la que podria aconseguir. Ho hauria donat tot aleshores per tenir el meu telèfon mòbil i la meua connexió a internet, els meus comptes de correu i la meua adsl. Aquell dia, però, no sabia ni que això existiria. Jo només sabia que tenia uns soldats a la porta. 

Van marxar un moment i no sé com vaig decidir córrer com un boig Alboraia amunt fins el pis d’un meu cosí de Benicàssim que feia dret. Junts vam veure passar els tancs, vam viure el silenci espantat de València i vam gaudir d’un film de pirates que feien a la televisió única. Junts però desconnectats. Ignorants en definitiva.

Llarga conversa aquest matí amb Pérez Benlloch, el millor dels periodistes valencians. JJ era el 23 F el director del Diario de València i va saber plantar cara als militars que ocuparen també la redacció del diari –mentre Xelo Reina anava a oferir Las Provincias a capitania general, per al que calguera.

Hem gravat amb ell una llarga conversa sobre el que va viure aquella nit, sobre el que va passar, sobre les moltes coses que seguim sense saber i sobre com influeix tot això en l’actual realitat valenciana. Ho publicarem demà a VilaWeb TV. (Ací hi ha l’enllaç)

M’ha fet molta il·lusió retrobar-me amb ell. Parlar una estona amb ell és un regal sempre, per l’agudesa de la seua visió. Ha estat al peu del canó (i la frase és literal) durant dècades, sempre pensant i treballant pel bon periodisme, per la democràcia, pel país. Hi ha qui el considera conflictiu, com hi havia qui considerava conflictiu Ramon Barnils. A mi no m’ho ha semblat mai i personalment el veig com un mestre del qual, encara que s’haja jubilat i se senta superat per internet, encara tinc moltes coses a aprendre.

Un goig de matí.

Pere Meroño ha escrit un llibre, que m’acaba d’arribar, sobre el setmanari Canigó. El llegiré amb ganes però sense haver-lo ni llegit ja he dir que em sembla una idea excel·lent.

Canigó va ser un setmanari que Xavier Dalfó i Isabel-Clara Simó van saber convertir en un altaveu dels Països Catalans i de les lluites democràtiques, en un moment particularment difícil. En vaig ser lector fins la seua desaparació el 1983 i per a mi va ser una alenada d’aire fresc amb articles inoblidables i un munt de signatures i personatges que vaig descobrir gràcies a ell.

La referència: Canigó, Setmanari independent dels Països Catalans. Per Pere Meroño. Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2011. 

Dijous a primera hora del matí ja se sabia que el tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià era inevitable. Era, per als que fem VilaWeb, un dia curiós. Biel Mesquida exercia de director amb una creativitat insuperable i un entusiasme contagiosós. Com cada dia la redacció era un bullir de gent però molt especial. Hi havia Txelui Moreno i Jone Goirizelaia, portaveu de l’esquerra abertzale de pas per Barcelona. Hi havia l’actriu Pepa López i també el nou president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno. El garbuix era més que notable i contrastava amb la tristesa i la ràbia que tots sentíem per la imminent agressió que s’anava a produir.

Vaig proposar, no sé com, tancar el diari. Reconec que ho vaig amb una miqueta de por. A mi mateix em semblava complicat i tenia por que els lectors no ho entengueren. Vam decidir fer-ho com una manera de visualitzar arreu del país el sentiment que molts valencians anàvem a viure en el punt que s’acabaren les emissions. Això volia dir perdre moltes visites segurament, perdre molts diners en anuncis i unes quantes complicacions més però jo crec que un diari com el nostre no és només un negoci. Així que després de xerrar-ho amb l’Assumpció, consultar el director, el Biel, i comentar-ho amb la redacció vam prendre la decisió: tancaríem tant bon punt com tancaren els repetidors de TV3 i estaríem tancats 24 hores.

Tindríem tancada la web 24 hores però de seguida, crec que va ser la Bel qui ho va proposar, va sorgir la idea de mantenir la informació via twitter. Ja havíem fet una cosa semblant quan la vaga general. La pregunta immediata va ser com ho fèiem, quin hashtag gastaríem i com el promocionaríem. En vam parlar sobre diversos. No podia ser un de VilaWeb perquè no creiem correcte capitalitzar un fet com aquest, que en tot cas podrien capitalitzar Acció Cultural o TV3. Però què posàvem?

Mentrestant anàvem preparant la portada negra que alguna cosa havia de dir. El Jordi em va preguntar què hi posava i em va eixir ‘posa Sense Senyal’ pensant, lògicament, en equiparar el senyal televisiu amb el senyal d’internet.

 Com que les converses es creuaven a la redacció vaig proposar si #sensesenyal seria una bona proposta de hashtag, a la qual cosa tots van respondre que no estava mal. I així vam quedar entesos. Quan acabara l’emissió de TV3 posaríem en marxa la pàgina negra i el twitter #sensesenyal. Vaig cridar a Acció Cultural i els vam anunciar que aquesta seria la nostra forma concreta de solidaritat. 

Del que ha passat després només puc dir que ha estat una gran lliçó i una alegria com feia anys que no sentia. El més divertit de la vida és aprendre i tot el que ha seguit al tancament dels repetidors ha sigut tan excitant i extraordinari en aquest sentit…

A VilaWeb fa mesos que anem de bòlit amb un canvi de ritme. Estem convençuts que els mòbils i les xarxes socials són la clau del periodisme dels pròxims anys. Però no en sabem prou i tenim la sensació que el món corre molt més que nosaltres. Del que vam fer ahir, però, n’estic per primer vegada molt content. Crec que vam ser capaços de canalitzar la ràbia creada i de transformar-la en informació i fins i tot en acció. No des de la pàgina web, negra i tancada, sinó des de les xarxes socials.

I vam aprendre. Tot el dia va ser un dia fascinant on vam veure com els lectors s’apoderaven del nostre Facebook a una velocitat tremenda. Després de setmanes preguntant-nos què havíem de fer allà i com, de sobte començava a funcionar ell sol. Nosaltres hi érem a damunt però anava sol i aquella sensació era colpidora.

I el twitter? Això del twitter va superar tot el que podíem imaginar. Trendtopic a mig món, el preciós mapa que ensenya el país sencer cridant #sensesenyal, les reaccions que ens arribaven de tot arreu… 

Encara no he paït això que va passar. De matinada vaig parlar amb l’Eliseu i vam coincidir que havia nascut alguna cosa nova, molt poderosa. Que havia estat una gran lliçó i que havíem de mirar com anava prenent cos allò, un allò que no pots dirigir ni controlar, que va sol i que plama el país que volem, que hem volgut durant tantes dècades. 

 Sempre he defensat que els periodistes hem de ser molt humils i escoltar molt la nostra societat. Que xerrem massa i hem d’escoltar més. Ahir, amb el diari tancat, poca cosa podíem fer més que escoltar la gent. I va ser una enorme lliçó que espere saber aprofitar com cal.

Ah! i moltes gràcies per tot el que ens heu ensenyat en aquestes hores.  

Aquest és el mapa dels termes més usats avui a twitter. I dibuixa el país amb tanta claredat que emociona. És un mapa de Trendsmap, que en absolut és una cosa relacionada ni llunyament amb el país. Són les dades fredes. La imatge de la revolta que ha quallat a internet des d’ahir. Hem treballat molts anys per a aconseguir això. I ara ho tenim ni que siga com a resposta al tancament d’una cadena de televisió. Segur que vol dir moltes més coses…

Segurament les portades més tristes que podia imaginar.

Arribe a la redacció, en acabant de dinar i em rep la notícia de la mort de Santi Santamaria. He quedat glaçat. Només amb cinquanta-tres anys se’n va un dels cuiners més importants del país, de viatge a l’Àsia, com Vázquez Montalbán.

Jo no sóc massa de cuines. Els bons restaurants no solen entrar en el meu radar excepte quan una ocasió social m’hi porta però guarde un record magnífic de Santamaria i del Racó de Can Fabes.

Només hi he estat una vegada. Era en ocasió d’un acte en el qual vaig participar amb altra gent, juraria que hi havia en Xirinacs també. En acabar ens van portar a sopar-hi i Santi Santamaria ens feu sopar a la cuina amb ell. Em va sorprendre, perquè no ho sabia, el seu compromís independentista des de feia anys i la conversa, de la qual no recorde els detalls concrets, es va fer llarga. O jo com a tal la recorde. 

Després crec que no vam tornar a coincidir mai però vam compartir signatura en molts manifestos, el darrer el de les consultes per la independència.

Sap greu. No està el país per a anar prescindint de gent com ell.

Barcelona va aquests dies plena de gent que ha vingut de tot el món al Mobile World Congress. Segons les xifres dels mateixos organitzadors la majoria dels visitants són asiàtics i americans, per davant dels europeus. En canvi quatre ciutats es disputen l’organització de l’esdeveniment i totes quatre són europees: Barcelona, que té assegurat l’any vinent, Milà, Munich i París.

Sobta que siguen només ciutats europees les candidates. La fabricació de materials, de telèfons i de tot plegat cada dia està més a l’Àsia. El disseny i la creativitat és concentrada a Califòrnia però els uns i els altres prefereixen venir a Europa a l’hora de passar junts cinc dies. Ara que Nokia sembla que caurà en l’òrbita de Microsoft deixant Europa òrfena de tecnologia emergeix quin és el nostre rol. Els americans dissenyen i inventen, els asiàtics fabriquen i els europeus posem el bar. Per dir-ho així… 

Fa anys deien que en un dia els humans d’avui consumim tanta informació com consumia un ésser humà en tota la seua vida durant l’Edat Mitjana. El professor Martin Hilbert li ha posat ara data a això en un article de Science, tot i que sembla que anem encara molt més ràpids…

Així cada dia rebem cinc voltes la informació que rebíem en un dia de 1986. Per exemple cada dia produïm, escrivim, passem, fer circular, cadascú de nosaltres l’equivalent a sis diaris de 85 pàgines. O tenim en els nostres ordinadors, telèfons, etcètera l’equivalent a 600.000 llibres

La xifra que m’ha impressionat però és el càlcul de quanta informació circula pel nostre món, que ha estat comptabilitzada en 295 exabytes, o siga 29,500,000,000,000,000,000,000 peces d’informació, que per tal que ens situem equival a 315 vegades tots els grans de sorra que hi ha a la Terra.

Trobada amb Gábor Gyulai, membre del Comitè Helsinki, hereu de l’històric moviment pels drets humans que agrupava els dissidents al règim soviètic. Ara treballen molt, sobretot, en temes de refugiats polítics dels balcans, emigrants, etcètera.

Gábor parla un català molt decent malgrat que no ha viscut mai ací. Ha passat diverses vacances al nostre país i sent un gran interès per la nostra llengua, cosa que demostra que les coses no tenen perquè ser tan difícils. 

Parlem sobre l’augment del racisme al seu país, amb l’emergència d’una extrema dreta potent que ha entrat al parlament. El racisme tradicional a Hongria va contra el poble rom, però ara creix una por sorprenent als ‘estrangers’. Sorprenent perquè aquest representen un percentatge ínfim de la població del país.

I com a mostra de l’absurditat de la situació Gyulai m’explica que en una enquesta dos terços de la població va respondre afirmativament quan se li va  preguntar sobre si havien arribat massa piresins en els últims anys. El detall és que els piresins no existeixen sinó que eren una nacionalitat inventada a efectes de control estadístics.

Conversa amb Tamás Sz?cs, representant de la Comissió Europea a Hongria. No puc evitar preguntar-li si és família de Jéno Sz?cs, l’historiador autor de ‘Les tres europeus’ un enlluernador volum que a primers dels vuitanta em va obrir els ulls a la realitat profunda de l’europa central. Tamás riu. Diu que el cognom Sz?cs és molt popular a Hongria, que a ell ja li agradaria ser família de l’historiador però que malauradament no ho és. 

M’he endut al viatge el volum que va encetar la meua relació amb aquest deixeble oriental de l’escola dels Annales ‘Les trois Europes’, una traducció francesa d’un volum que si bé no és el més important en termes professionals de l’autor, sens dubte és el més celebrat. Escrit sota l’estalinisme el llibre situa la societat hongaresa com un producte històric vinculat sempre al llarg de la seua història a l’Europa occidental i que només pot trobar el seu encaix vinculada a ella.

Té ecos de ‘Notícia de Catalunya’ o àdhuc de ‘Nosaltres els Valencians’. És un d’aquells llibres on la intencionalitat entre les línies és tan vibrant que resulta difícil escapolir-se’n. Quan és difícil dir les coses pel seu nom a voltes el recurs a la història serveix per a marcar les gran línies del futur, que és el que va fer el llibre escrit pel no-familiar del representat de la Comissió a Budapest.

Passem el pont de les cadenes i Buda ens rep amb una senyera imponent. Costa de no fixar-s’hi: al costat de la tricolor hongaresa hi ha les quatre barres …vermelles. De les barres grogues s’han perdut les dues exteriors però la mutilació no elimina l’essència. I la pregunta ve sola: què fa la senyera en la meitat muntanyenca de Budapest?

La resposta cal anar-la a cercar al 1686 quan una companyia catalana, perduda entre la guerra dels segadors i Almansa, es va dedicar a fer fora els turcs d’aquest indret. En agraiment sembla que Buda sempre ha fet onejar la senyera, detall que podria obrir llargues disquisicions sobre tot allò dels emblemes protonacionals.

Siga com siga els carrers o els cotxes van plens de senyeres, ací a tocar del Danubi. Ho ignore tot sobre la resta de la història. No sé per exemple si aquests soldats eren aquells que van fundar Nova Barcelona en territori que avui seria serbi, per exemple. Si és que la van arribar a fundar. Però la senyera ací està. I això és una evidència.