23 F desconnectat
Aquest cap de setmana he publicat aquest article a Presència, en el marc d’un especial on diverses persones recordàvem el 23 F.
Desconnectat
El 23F, quan tot va començar, era a casa de l’Ernest i la Rosa, a davant mateix del Mercat de Colon, en ple centre de València. Rosa va entrar cridant que ETA havia assaltat el parlament. L’Ernest tenia un ràdio important, que normalment emetia música clàssica. Ens hi vam abocar tots tres i de seguida vam entendre que la primera impressió, Rosa deia que li ho havia explicat el porter de la finca, no havia estat la correcta. A la casa hi havia un televisor però no se’ns va ocórrer d’encendre’l. El transistor era la font d’informació.
Al cap d’uns minuts però totes les emissores van callar i va sonar una veu nasal que afirmava que l’exèrcit havia pres el poder. Posaven successions d’aquelles de notes que els experts qualifiquen com a música militar. I avisaven de la imminència d’un toc de queda. Vaig decidir anar-me’n a casa. Al carrer la gent feia créixer més i més els rumors i ja hi havia qui afirmava que els soldats dispararien de seguida. Em vaig atansar al Parterre intentant trobar un autobús que m’acostara a casa però era impossible. La histèria era total, la manca de notícies certes absoluta i la gent fugia com podia d’aquell centre que aviat veuria passar els tancs. Vaig optar per caminar, doncs.
Jo vivia aleshores a Molinell amb Alboraia, en una finca neutra l’única característica destacable de la qual era ser la darrera abans de les vies del trenet. De camí cap al pis em vaig aturar en una cabina de telèfons. Vaig telefonar a Sari que s’havia quedat estudiant a Bétera. D’allà, del nostre poble, eixirien els tancs en pocs minuts. Vaig penjar el telèfon sense saber si baixaven ja. A casa no tenia telèfon així que vaig assumir que no ho sabria. Que ja me’ls trobaria dins la ciutat. Vaig pujar al pus i per a la meua sorpresa estava sol. Era un pis d’estudiants i un d’ells era un dirigent més o menys conegut de la troskista LCR. Supose que va decidir no ser un blanc fàcil. Jo no havia ni pensat que podia ser-ho.
Així que vaig encendre un altre transistor. No hi havia res més. Ara tindríem càmeres ensenyant més o menys en directe per on eren els tancs i el twitter informant a velocitat supersònica. Ara ens enganxaríem a internet per saber-ho tot i algú hauria creat un mashup de llocs on amagar-se, on concentrar-se, on fer alguna cosa. Però aquell febrer del 1981 només tenia una ràdio. I totes les emissores sonaven igual. Marxa militar, llista de coses prohibides, marxa militar.
Vaig començar a fer-me una truita mentre en un paper anava escrivint totes les prohibicions que dictava el ban de Millans. I les envoltava de quatrebarres, falçs-i-martells, lletres a encerclades, símbols anti-nuclears i qualsevol cosa que servís d’antídot.
Tranquil encara, innocent, em vaig asomar al balcó i de sobte em vaig espantar en veure un jeep militar just a la meua porta amb uns soldats armats que parlaven en veu baixa. Vaig apagar la llum i vaig tornar a dins. Només tenia el transistor i la meua vista. No sabia què passava fora del cantó de Molinell amb Alboraia i no tenia manera de saber-ho. Aquella meua realitat puntual era tota la informació que tenia i tota la que podria aconseguir. Ho hauria donat tot aleshores per tenir el meu telèfon mòbil i la meua connexió a internet, els meus comptes de correu i la meua adsl. Aquell dia, però, no sabia ni que això existiria. Jo només sabia que tenia uns soldats a la porta.
Van marxar un moment i no sé com vaig decidir córrer com un boig Alboraia amunt fins el pis d’un meu cosí de Benicàssim que feia dret. Junts vam veure passar els tancs, vam viure el silenci espantat de València i vam gaudir d’un film de pirates que feien a la televisió única. Junts però desconnectats. Ignorants en definitiva.