Budapest (5)
Trobada amb Gábor Gyulai, membre del Comitè Helsinki, hereu de l’històric moviment pels drets humans que agrupava els dissidents al règim soviètic. Ara treballen molt, sobretot, en temes de refugiats polítics dels balcans, emigrants, etcètera.
Gábor parla un català molt decent malgrat que no ha viscut mai ací. Ha passat diverses vacances al nostre país i sent un gran interès per la nostra llengua, cosa que demostra que les coses no tenen perquè ser tan difícils.
Parlem sobre l’augment del racisme al seu país, amb l’emergència d’una extrema dreta potent que ha entrat al parlament. El racisme tradicional a Hongria va contra el poble rom, però ara creix una por sorprenent als ‘estrangers’. Sorprenent perquè aquest representen un percentatge ínfim de la població del país.
I com a mostra de l’absurditat de la situació Gyulai m’explica que en una enquesta dos terços de la població va respondre afirmativament quan se li va preguntar sobre si havien arribat massa piresins en els últims anys. El detall és que els piresins no existeixen sinó que eren una nacionalitat inventada a efectes de control estadístics.
Si eixim ací al carrer a preguntar pels piresins, segur que també bona part de la gent arrufava el nas. Segur.
Això em recorda quan èrem xiquets i anàvem d’acampada. La primera nit sempre hi havia algú que havia d’anar a caçar gambusins. Oh! Què divertit!
Aquesta era i és una activitat especialment dedicada als que veníem per primera vegada, als més innocents, als més ignorants…
Mira que s’aprenien coses en aquelles excursions a les muntanyes!
Sí, realment fa molta gràcia aquesta expressió de xenofòbia, però no ens oblidem del que assenyala aquest dit que fa riure. Jo em pregunto sovint si moltes vegades -no sempre- la immigració és utilitzada com esquirols (les deslocalitzacions també en serien una altra forma on qui es desplaça, “emigra”, és la producció de l’empresa). Possiblement aquesta sigui la causa -junt amb la ideologia del multiculturalisme bonista- que molts votants de les classes populars siguin fàcilment atrets per les ideologies feixistoides que embolcallen l’explotació laboral i part dels seus beneficis amb l’adscripció a un territori i una cultura.
Resumint, quan hom està molt espantat -i hi ha motius per estar-hi mirant l’horitzó immediat- és fàcil que quan et toquen amb el dit petit t’esclafis al sostre d’un bot. Com combatre aquestes pors a perdre el poc que s’havia aconseguit? Riure és una bona teràpia momentània, però insuficient.