Mails per a Hipàtia

Dijous a primera hora del matí ja se sabia que el tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià era inevitable. Era, per als que fem VilaWeb, un dia curiós. Biel Mesquida exercia de director amb una creativitat insuperable i un entusiasme contagiosós. Com cada dia la redacció era un bullir de gent però molt especial. Hi havia Txelui Moreno i Jone Goirizelaia, portaveu de l’esquerra abertzale de pas per Barcelona. Hi havia l’actriu Pepa López i també el nou president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno. El garbuix era més que notable i contrastava amb la tristesa i la ràbia que tots sentíem per la imminent agressió que s’anava a produir.

Vaig proposar, no sé com, tancar el diari. Reconec que ho vaig amb una miqueta de por. A mi mateix em semblava complicat i tenia por que els lectors no ho entengueren. Vam decidir fer-ho com una manera de visualitzar arreu del país el sentiment que molts valencians anàvem a viure en el punt que s’acabaren les emissions. Això volia dir perdre moltes visites segurament, perdre molts diners en anuncis i unes quantes complicacions més però jo crec que un diari com el nostre no és només un negoci. Així que després de xerrar-ho amb l’Assumpció, consultar el director, el Biel, i comentar-ho amb la redacció vam prendre la decisió: tancaríem tant bon punt com tancaren els repetidors de TV3 i estaríem tancats 24 hores.

Tindríem tancada la web 24 hores però de seguida, crec que va ser la Bel qui ho va proposar, va sorgir la idea de mantenir la informació via twitter. Ja havíem fet una cosa semblant quan la vaga general. La pregunta immediata va ser com ho fèiem, quin hashtag gastaríem i com el promocionaríem. En vam parlar sobre diversos. No podia ser un de VilaWeb perquè no creiem correcte capitalitzar un fet com aquest, que en tot cas podrien capitalitzar Acció Cultural o TV3. Però què posàvem?

Mentrestant anàvem preparant la portada negra que alguna cosa havia de dir. El Jordi em va preguntar què hi posava i em va eixir ‘posa Sense Senyal’ pensant, lògicament, en equiparar el senyal televisiu amb el senyal d’internet.

 Com que les converses es creuaven a la redacció vaig proposar si #sensesenyal seria una bona proposta de hashtag, a la qual cosa tots van respondre que no estava mal. I així vam quedar entesos. Quan acabara l’emissió de TV3 posaríem en marxa la pàgina negra i el twitter #sensesenyal. Vaig cridar a Acció Cultural i els vam anunciar que aquesta seria la nostra forma concreta de solidaritat. 

Del que ha passat després només puc dir que ha estat una gran lliçó i una alegria com feia anys que no sentia. El més divertit de la vida és aprendre i tot el que ha seguit al tancament dels repetidors ha sigut tan excitant i extraordinari en aquest sentit…

A VilaWeb fa mesos que anem de bòlit amb un canvi de ritme. Estem convençuts que els mòbils i les xarxes socials són la clau del periodisme dels pròxims anys. Però no en sabem prou i tenim la sensació que el món corre molt més que nosaltres. Del que vam fer ahir, però, n’estic per primer vegada molt content. Crec que vam ser capaços de canalitzar la ràbia creada i de transformar-la en informació i fins i tot en acció. No des de la pàgina web, negra i tancada, sinó des de les xarxes socials.

I vam aprendre. Tot el dia va ser un dia fascinant on vam veure com els lectors s’apoderaven del nostre Facebook a una velocitat tremenda. Després de setmanes preguntant-nos què havíem de fer allà i com, de sobte començava a funcionar ell sol. Nosaltres hi érem a damunt però anava sol i aquella sensació era colpidora.

I el twitter? Això del twitter va superar tot el que podíem imaginar. Trendtopic a mig món, el preciós mapa que ensenya el país sencer cridant #sensesenyal, les reaccions que ens arribaven de tot arreu… 

Encara no he paït això que va passar. De matinada vaig parlar amb l’Eliseu i vam coincidir que havia nascut alguna cosa nova, molt poderosa. Que havia estat una gran lliçó i que havíem de mirar com anava prenent cos allò, un allò que no pots dirigir ni controlar, que va sol i que plama el país que volem, que hem volgut durant tantes dècades. 

 Sempre he defensat que els periodistes hem de ser molt humils i escoltar molt la nostra societat. Que xerrem massa i hem d’escoltar més. Ahir, amb el diari tancat, poca cosa podíem fer més que escoltar la gent. I va ser una enorme lliçó que espere saber aprofitar com cal.

Ah! i moltes gràcies per tot el que ens heu ensenyat en aquestes hores.