Mails per a Hipàtia

Arribe a la redacció, en acabant de dinar i em rep la notícia de la mort de Santi Santamaria. He quedat glaçat. Només amb cinquanta-tres anys se’n va un dels cuiners més importants del país, de viatge a l’Àsia, com Vázquez Montalbán.

Jo no sóc massa de cuines. Els bons restaurants no solen entrar en el meu radar excepte quan una ocasió social m’hi porta però guarde un record magnífic de Santamaria i del Racó de Can Fabes.

Només hi he estat una vegada. Era en ocasió d’un acte en el qual vaig participar amb altra gent, juraria que hi havia en Xirinacs també. En acabar ens van portar a sopar-hi i Santi Santamaria ens feu sopar a la cuina amb ell. Em va sorprendre, perquè no ho sabia, el seu compromís independentista des de feia anys i la conversa, de la qual no recorde els detalls concrets, es va fer llarga. O jo com a tal la recorde. 

Després crec que no vam tornar a coincidir mai però vam compartir signatura en molts manifestos, el darrer el de les consultes per la independència.

Sap greu. No està el país per a anar prescindint de gent com ell.