S’acaba el mes i s’acaba l’any. Un any més. Al desembre, el comptador suma 42.070 visites. Segurament heu vist que des del 24 m’estic prenent uns dies de descans. Amb el vostre permís, me’n prendré encara uns quants més. Potser fins al 9 o el 10. O potser més. Ja ho veurem. Bon any a
Escriu Pia Bosch: “és molt important per tot el país que els partits de l’esquerra que han patit un càstig electoral sever en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya siguin capaços d’entendre els motius de l’ensulsiada i sàpiguen reaccionar en conseqüència.” A banda de fer-se moltes preguntes, però, no he vist encara quin és
Deia ahir Vicent Partal al final de l’editorial i en referència a l’interlocutor del concert econòmic: “I és cert que, de moment, cal donar-li el benefici del dubte, atès que aquesta proposta figurava en el seu programa i una part molt important del electors va beneir-la amb el seu vot.” Certament, no tenim més remei
La nit de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’1 de novembre de 2006, en ple recompte de vots dues hores i mitja després que es tanquessin els col·legis i davant un escrutini que no feia pensar en cap gran daltabaix en el sentit que CiU no semblava que rendibilitzés gaire ni la campanya
El 5 de novembre de 2006, el dia que es va fer públic que Esquerra decidia tornar a apostar per un govern d’esquerres, escrivia en un apunt: “No és el mateix tendir a un bipartidisme CiU-PSC que tendir a un bipartidisme CiU-ERC.” El millor que li pot passar a aquest país nostre és que tingui
Amb el Consell Nacional d’ahir i la notícia, que he llegit fa una estona a Nació Digital gràcies a una piulada de Jordi Vilanova, que Xavier Vendrell també, com David Madí, abandona la política, Esquerra comença a reconstruir les capes de la ceba. És una bona notícia que s’hagi entès aquesta necessitat. La capa de
El 2003 les esquerres d’aquest país van arribar al govern com a conseqüència d’un acord que s’havia estat gestant ja des dels anys 90. Els qui volíem la independència vam considerar que podíem fer un tram en comú amb els qui volien una Espanya federal. Ara, però, aquell camí ha resultat una frustració. Ara toca
Faig servir el símil de la ceba i no el de la castanya o altres perquè no em refereixo a l’impacte que és passar de 21 a 10 diputats, sinó a les capes d’electors que caldria identificar. Igual que ens diuen a vegades que ens hem d’anar abrigant i desabrigant com les capes d’una ceba,
Isidre Molas, José Montilla, Manuela de Madre, Miquel Iceta, José Zaragoza, Jordi Hereu, Antoni Castells, Jaume Collboni, Joan Rangel, Maria Badia, Joan Ferran, Joaquim Nadal, Josep Maria Sala, Lídia Santos, Isabel Darder, Montserrat Tura, Laia Bonet, Carme Figueras, Marina Geli, Imma Moraleda, Jordi Terrades, Pere Navarro, Núria Parlon, Consol Prados, Josep Fèlix Ballesteros, Carme Chacón,
A l’Àgora d’aquest dilluns, i amb la capacitat oratòria que sempre l’ha caracteritzat, Josep-Lluís Carod-Rovira ha tornat a tocar el punt clau del futur de la política catalana i el desllorigador d’aquesta proposta pública que ha fet i que em continua interessant moltíssim: el federalisme. El fals federalisme tant de PSOE-C com d’ICV-EUiA, gosaria dir.
Avui fa dos anys que el PSOE passava del conseller Castells i es preparava, estúpidament, la seva pròpia tomba. En fa un que a Arenys de Mar, com a tants altres municipis de la primera onada, decidíem sobre la independència. I coindidint amb aquests dos fets que són clau per al final del govern d’esquerres
Aquests dies fa exactament dos anys dels fets que més bé expliquen la realitat actual de la política catalana. Tal dia com avui, 12 de desembre, un servidor publicava l’apunt “PSC: final de trajecte” en què em feia ressò del distanciament de Castells respecte dels seus companys socialistes. Antoni Castells deia que no comptessin amb
Aquest divendres el vicepresident Carod ha trencat el silenci, com diuen. La proposta que ha fet em sembla sensata, lògica i estimulant. Tenint en compte que jo mateix proposava començar a treballar per un segon període de govern d’esquerres tan bon punt tancaven els col·legis electorals, el que proposa Carod no em pot sonar sinó
Torno a referir-me al partit en qüestió com a PSC i no com a PSOE-C perquè els vull donar un vot de confiança. Aquests dies fa dos anys de la decisió que els va conduir, de manera irremeiable i previsible, a la sonada derrota del 28 de novembre. Ja vaig explicar el mateix 28 quin