El 2003 les esquerres d’aquest país van arribar al govern com a conseqüència d’un acord que s’havia estat gestant ja des dels anys 90. Els qui volíem la independència vam considerar que podíem fer un tram en comú amb els qui volien una Espanya federal. Ara, però, aquell camí ha resultat una frustració. Ara toca tornar a plantejar un nou projecte d’esquerres, però centrat en la consecució d’un estat propi. I ara toca que els federalistes siguin generosos i honestos i que sumin amb nosaltres per aconseguir l’estat.
Dimarts passat escrivia a l’apunt “
Un estat dins d’una Espanya federal“: “Arribats a aquest punt, qui cregui de debò en un projecte tan ambiciós
com convertir Espanya en un estat federal sap perfectament que la millor
manera de sacsejar Espanya és, primer, fer que Catalunya sigui un estat
independent. Només des d’aquesta posició, tractant-nos amb Espanya de
tu a tu, podrem parlar després de confederar-nos en allò que considerem
oportú i sempre que la majoria ho vulgui.”
Hi ha, doncs, un federalisme sense projecte, sense full de ruta, que només ho és com a actitud política i pedagògica, que és crític amb el centralisme espanyol, però que no hi troba més resposta que esperar que algun dia Espanya es vulgui adonar que seria millor si fos federal. I si no se n’adona mai…, paciència. I hi ha un altre federalisme, el pragmàtic, amb voluntat de reformar Espanya, que entén que només ho podrà fer si Catalunya esdevé estat. Ara toca que aquests darrers siguin honestos i ens tornin el cop de mà. Construïm junts el full de ruta de l’estat propi, unim esforços per ser estat. I quan ho siguem, si la majoria vol fer alguna proposta de confederació a Espanya i si allà hi ha algú disposat a escoltar, en parlem de tu a tu. I si no, veïns a la Unió Europea i tal dia farà un any.
La veritat és que Esquerra ha tingu la sort de fruir d’una sèrie de tontos útils que li han disfressat el seu vertader objectiu. I el pitjor és que es creuen que no sabem que Esquerra no tenia altra cosa que un projecte de partit.
Quan un cec guia un altre cec els dos cauen pel barranc. Però si esteu en caiguda lliure! No es cap retret, eh! Però que no sabeu obrir els ulls? Tots dos heu de fer una renovació de nassos i sobre tot pair amb tranquil.litat la que us ha caigut a sobre. Durant més de 20 anys ERC ha estat el meu partit. Ara he trobat una altra formació amb l’estil que esperava haver trobat a ERC i no ha estat així. Has vist per exemple la fórmula de Solidaritat per prometre el càrrec de diputat? Això sí que és ser un partit “seriós”, és a dir que es pren seriosament la independència! Les altres seriositats consistents a copiar els defectes dels partits autonomistes només denoten desorientació i manca d’idees clares. Si us plau, centreu-vos a renovar-vos i oblideu els federalistes. Ni tan sols per a demanar-los una engruna d’agraïment o de contrapartida. Si us plau!
SEMPRE he cregut que els meus esforços han d’anar dirigits a aconseguir una Catalunya independent dintre d’una EUROPA federal… Ara sembla que estic equivocat…m’he d’esforçar per aconseguir una Catalunya independent(?) per reforçar una España federal….Ha, ha, ha, ha,… NO en volia sentir d’altra…
El PSC no és federalista, en absolut. Vol que Catalunya contiuïi essent una comunitat autònoma espanyola de règim comú. Punt i final amb els sociates. Només utilitza la paraula federalisme com a un concepte vacu per frenar l’independentisme. Res més.
ICV podrien formar part d’aquest federalisme de debò però, a l’hora de la veritat, els interessa molt l’esquerra i l’ecologisme (a mi també) però molt poc la sobirania i l’Estat Catalana (aquí discrepo profundament amb ells ).
Per tant, ¿ com aconsseguir que aquests federalistes “de debò” els localitzem, primer, i aconsseguim després que col·laborin amb nosaltres, els independentistes ?
Hola, em dic Joaquim i tinc 40 “tacos”.
Paraules molt boniques les del teu bloc. Escrius bé. Gairebé m’ho crec i tot.
Amb franquesa i sense anim d’ofendre a ningú: la decepció política més gran de la meva vida me l’he endut amb ERC.
Encara rceordo la il·lusió amb que vaig us vaig votar el 2003, i les esperances… Mans netes deien! Jo així ho creia llavors.
Després ja hem vist el que ha estat capaç de fer ERC, res per a la independència de Catalunya, més enllà d’especular amb una possible data de referèndum “vinculant” per allà als volts del 2014 (ara ja fa temps que no se n’ha tornat a sentir a parlar), i com s’ha apoltronat i apalancat a la trona del poder, mentre ha pogut.
Ha quedat ben clar que és lo veritablement important, en política…..
Sense parlar de la divisió interna, fugues a altres formacions polítiques, arraconament del Sr Carod Rovira (no estic a favor seu, però Deu ni do com l’han anul·lat) i un tarannà gaiebé tirannic, del Sr Puigcercós.
El pas següent per a mi: el vot en blanc, perquè no m’ha quedat cap altra cosa!
Si algun dia torno a tenir la sensació de que ERC, deixa de barallar-se, de fer gent fora del partit, o d’arraconar gent, d’especular amb possibles dates per a la independència, deixa d’apalancar-se al “poder” sense més bjectius, i deixa de tenir un líder tant egocèntric (sembla que així serà), i autoritari, ratllant la prepotència, m’ho pensaré de tornar-vos a votar.
Són les meves impressions: el que he vista durant
Joaquim