Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

16 de desembre de 2010
1 comentari

La ceba d’Esquerra

Faig servir el símil de la ceba i no el de la castanya o altres perquè no em refereixo a l’impacte que és passar de 21 a 10 diputats, sinó a les capes d’electors que caldria identificar. Igual que ens diuen a vegades que ens hem d’anar abrigant i desabrigant com les capes d’una ceba, Esquerra no ha passat de la nit al dia de 23 diputats i 540.000 vots a 10 diputats i 218.000 vots.
Josep-Lluís Carod-Rovira representa una capa molt gruixuda i molt consistent d’aquesta ceba, en el sentit que amb la claredat de la seva visió política i amb la seva brillant oratòria va concentrar una gran capacitat de lideratge que va permetre a Esquerra passar dels 270.000 el 1999 a 542.000 el 2003. Com que allò va coincidir amb la pèrdua de vots dels aleshores grans partits (150.000 cadascun d’ells), amb raó es podia dir que Esquerra tenia la clau. I aleshores, lògicament, es va decidir per l’esquerra. Per pura higiene democràtica i, és clar, senzillament perquè Esquerra, a més d’independentista, és d’esquerres. Aquell és, gairebé, el punt de màxima ufanor de la ceba, quan les capes són més gruixudes i més abundants i la seva és més apetitosa.

Dic “gairebé”, però, i en aquest punt ja podríem introduir els dos primers elements que toca posar damunt la taula d’anàlisi per ordre cronològic. Hi ha qui diu que el primer tripartit ja va ser un error. Òbviament ho diu aquella gent de CiU que continua pensant que aquests set anys han estat una anomalia i que finalment les coses han tornat al seu estat “natural”, però els resultats de les eleccions espanyoles de març de 2004, en què Esquerra va obtenir 636.000 vots, demostren que l’electorat no tenia ganes de castigar el partit per haver fet Maragall president ni de castigar Carod per haver intentat convèncer ETA perquè apostés per la via política.

El cert és, però, que a les eleccions del Parlament del 2006 Esquerra va recular fins a 414.000 vots. Primera capa de la ceba que cau. Pot haver-hi molts factors, però segurament hi va tenir a veure l’evolució del culebrot de l’Estatut, la famosa metàfora del Dragon Khan i les primeres dissidències internes, que alguns mitjans van saber esprémer.

Segurament una segona capa va caure quan es va decidir fer el segon govern d’esquerres, amb Montilla de president. Aleshores aquest bloc ja estava actiu (va començar el febrer de 2006) i podeu llegir-hi mostres del rebuig que va crear aquella decisió a través d’alguns comentaris que em van deixar als apunts perquè hi donava suport.

La tercera capa devia caure el juny de 2008, amb el congrés. Abans, a les eleccions municipals de 2007, la pèrdua de suport també s’havia notat, però no era tan acusada encara com ho seria després. Els 332.000 vots rebuts suposaven quedar-se a mig camí dels 410.000 de 2003 i els 222.000 de 1999. Si ho extrapoléssim al Parlament, no serien els 23 escons de 2003, però tampoc els 12 de 1999. Per tant, el desgast del segon govern hi era, però no era tan acusat com finalment  ho ha estat. En canvi, entre les municipals de 2007 i les europees de 2009 sí que hi ha una diferència notable. En el segon cas, tot i tenir un candidat excel·lent com és Oriol Junqueras, el vot de càstig al partit es va fer sentir: els 180.000 vots eren molt més a prop dels 174.000 de 1999 que no dels 248.000 de 2004.

Segurament la quarta capa també havia caigut entre aquelles dues dates. Ho devia fer ara fa dos anys, quan Esquerra va esdevenir còmplice de la submissió del PSC al PSOE arran del tema del finançament, del qual he estat parlant els darrers dies. Ja m’he referit a la dificultat de la nova disjuntiva en altres apunts.

Ara bé, els resultats obtinguts el 28-N, 218.000 vots, se situen per sota dels obtinguts el 1999 i fins el 1995. Per tant, sembla lògic pensar que la cinquena capa de votants ha caigut els darrers mesos, arran de diverses qüestions que ja vaig apuntar, del tot subjectivament, el 29 de novembre. No sabria dir, per exemple, quina quantitat de vots es van perdre en vigílies de la jornada electoral, quan Joan Puigcercós va dir que, passés el que passés, ell continuaria al capdavant del partit, inamovible.

I ara, què? Doncs ara cal tornar a posar capes a la ceba. Esbrinar per què van caure, admetre alguns arguments i rebutjar-ne d’altres. Tenim dues feines i cal fer el debat que ens permeti encarar-les amb les màximes garanties possibles. Esquerra no ha de triar entre independència o esquerres. Ha d’intentar sumar complicitats per fer créixer més encara el suport social a la independència i ha d’intentar, com proposa Carod, fer que l’independentisme sigui hegemònic a les esquerres. Fins ara ho ha fet des del govern i ara toca fer-ho des de l’oposició per poder tornar a governar.

  1. La primera causa (no l’única ) de la debacle d’Esquerra ha estat la pèssima gestió de Puicercós de la pluralitat interna del partit que ha portat a tantes dissidències, discrepàncies, disputes i ganivetades del més baix estil. Potser tinguin raó els que titllen Puigcercós de leninista pel que fa a aquest assumpte.
    Recordem que un dels mals endèmics d’Esquerra ha estat, des de sempre, el seu caïnisme, i això, és clar, passa factura electoral. Molta pena m’ha fet Esquerra en veure el mal rotllo que hi ha entre els seus dirigents.
    Per això, cal una profunda renovació a Esquerra. Carod continua essent, de llarg, la ment més brillant i el més intel·ligent del partit. Puigcercós no li arriva ni a les soles de les sabates.
    Com que no tinc cap confiança en que el PSC s’atraveixi a trencar amb el PSOE ni que ICV doni tanta o més importància a la NACIÓ CATALANA que a l’esquerra o l’ecologia, és evident que la refundació de les esquerres sobiranistes tindràn que venir d’ERC que també s’haurà de refundar, fer foc nou i començar a sumar complicitats.
    El 2011 Esquerra farà el Congrés extraordinari en el que Puigcercós i companyia hauràn de plegar i donar pas a les noves generacions i hauran de liderar la renovació profunda del partit. Es molt bona la idea de Carod (una vegada més, Carod l’encerta) d’escollir entre els 200 alcaldes que té el partit, el nou lider del partit. La nova direcció haurà de ser jove (entre 30 i 40 anys ), molt més competent, amb molta més habilitat i generositat per gestionar la pluralitat interna del partit, oberts, renovadors, disposats a sumar complicitats i que facin recuperar a Esquerra l’aire fresc i l’esperit renovador que tenia per que l’esquerra independentista torni a ser un projecte atractiu i ensisador per a una majoria de catalans.
    I Carod hauria de ser una mena de president honorari o quelcom semblant. Sitiuat en segona fila perquè ja està molt cremat però que que pugues influïr la nova direcció amb les seves idees de manera semblant al que encara fa Jordi Pujol a CiU. Esquerra necessita Carod, el que passa que l’ha de ressituar en un lloc més convenient.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!