“Tenim 21 diputats i hem consolidat l’espai independentista d’esquerres. Si
al final es fa el tripartit de nou, cal treballar BÉ. Cal fer una bona
gestió d’esquerres. Cal guanyar complicitats entre els sectors
d’esquerres del país reacis a l’independentisme. Cal allunyar-se
del simbolisme i el nacionalisme carrincló. Prous Guifré el Pilós i
Morenetes. Més respecte pels catalans que opten pel castellà com a
llengua. Més bona gestió. Heu pensat que Ciutadans creix del PSC?
Heu pensat com veuran el sectors espanyolistes que el PSC pacti amb els
“separatistes-dimonis“? L’objectiu és la majoria absoluta d’ERC i el referèndum d’autodeterminació. S’ha de treballar amb les vistes posades al 2010 i al 2014.”
N’he subratllat alguns fragments que testimonien que alguns votants valoraven l’aposta d’Esquerra per reeditar l’acord de govern. Ho faig perquè crec que seria un error caure en el parany dels qui ens volen fer creure que la pèrdua de suport d’Esquerra ja ve d’aleshores. No és així. No nego que a alguns sectors de votants no els fes cap gràcia veure com fèiem Montilla president, però les possibilitats, aleshores, encara eren obertes. Hi havia un projecte, una estratègia i una batalla per fer veure els avantatges que podia tenir abocar-nos-hi.
Al costat d’això i al mateix apunt, hi havia qui deia que calia imposar Carod com a president de la Generalitat i, si això no s’acceptava, quedar-se a l’oposició. Una proposta ben poc realista, és clar. I també hi havia qui deia que Esquerra s’havia de revenjar de l’expulsió del govern anterior exigint més conselleries. Amb aquests plantejaments, és obvi que hi havia gent que quedava sentenciada a la frustració, però per unes exigències tan absurdes com injustes. Uns i altres convivíem en el debat, ves per on.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Obviament fer una bona gestió dóna prestigi i això HAGUES sumat complicitats i suports per la independència. Però Esquerra ha comés massa errors.
En primer lloc, la composició dels segón tripartit va estar molt mal negociada. No es tractava, és clar, d’exigir que Carod fos president de la Generalitat. Però si que tingués TOTES les competències del conseller primer o conseller en cap, que precisament preveu l’Estatut. En comptes d’això ha tingut una vicepresidència aigüalida, de pa sucat amb oli. I l’oposició ha sabut treuren el suc, enfotent-se dels viatjes d’en Carod. Això, sens dubte, ha desprestigiat Carod i, per extensió, tota Esquerra.
També ha estat una errada renunciar a la Conselleria d’Educació que tant bé havia portat Marta Cid. En canvi, avui, no hi ha ni un sol mestre content amb Ernest Maragall.
I pel que fa al programa de govern, què vols que et digui. Esquerra ha amagat el sobiranisme durant tres anys. Només l’últim any, veient que s’acostaven les eleccions van treure la llei de consultes, la de les vegueries i la del cinema. Tres lleis exel·lents, és veritat, però l’exigència nacional hagués hagut de començar el primer dia de legisaltura i evitar episodis com la col·locació de la bandera espanyola a Governació o la pluja fina, per exemple.
Aquest és el secret: Gestió de govern exel·lent i exigència nacional que acabi amb l’execici del dret d’autodeterminació. Tot alhora i simultàneament. I això també servirà, és clar per a Mas.