Una visió política a llarg termini ens porta a veure que la voluntat d’un acord d’esquerres per construir una alternativa a Jordi Pujol era fonamental per començar a bastir aquesta estratègia. Calia aplegar tota l’esquerra catalanista perquè prengués consciència que l’alternança era possible. Gràcies a aquella visió, i gràcies a la decisió presa el 5 de novembre de 2006, ara podem fer balanç d’un període de set anys de govern. Un balanç que és negatiu al final per la pèrdua de suports, però que no ho és pas en bona part de l’obra de govern.
Ara, a punt d’encarar el 2011, la lluita per l’hegemonia de l’esquerra continua. Després d’un període de contracció provocat per la gestió al govern, ara toca tornar a omplir aquell espai, reconstruir-lo des de l’oposició. Quina esquerra aconseguirà imposar la seva hegemonia? La del federalisme retòric o la que vol els recursos econòmics i la sobirania política per fer les polítiques socials que vol la majoria? El 1999 el PSC (amb ICV sota el seu paraigua a Lleida, Tarragona i Girona) tenia 52 escons i Esquerra en tenia 12. El discurs federalista era hegemònic a l’esquerra. El 2003 el PSC en tenia 42, Esquerra en tenia 23 i ICV en tenia 9; per primer cop, la possibilitat de l’alternança anima molts votants a apostar per les esquerres. Comença la contracció, però. Set anys després, al final de la contracció tant de l’esquerra federalista com de la sobiranista, la qüestió no és només quina esquerra ha perdut més suports sinó, sobretot, quina té més opcions de recuperar-ne.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!