El concepte de federalisme retòric, doncs, arrela al debat. Però no només això, sinó que algunes veus socialistes, com la d’Ernest Maragall, tenen clar que no es pot deixar el dret de decidir en mans de CiU. Que els socialistes catalans no són independentistes? Molt bé. No els ho demanem pas. En tenim prou que canviïn el federalisme retòric per un de pràctic, és a dir, que facin pinya amb totes les esquerres sobiranistes per assolir l’estat i poder parlar després, de tu a tu, amb Espanya –per concretar aquests llaços de fraternitat– i amb Europa.
Mentre Pia Bosch es queda en les preguntes, per tant, Ernest Maragall comença a trobar respostes. Jo, que n’havia demanat la dimissió fa anys, no dubtaré a felicitar-lo si continua fent aquesta evolució. Malgrat que la seva obra de govern ha estat més que criticable en alguns aspectes, els 62 escons que ha tornat a obtenir CiU després que l’electorat en castigués l’acostament al PP el 2003 demostren que el país no és rencorós, que les persones no queden invalidades per fer propostes polítiques. En tot cas, però, si aquestes idees que planteja han de traduir-se algun dia en candidatura, que sigui la democràcia, a través d’unes llistes obertes, qui determini el grau de confiança que té Ernest Maragall per a les esquerres catalanes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
són tan retòrics com el federalisme. Un romanço que només s’escolta aquí, però a les Espanyes té una música discordant i una lletra hostil. Història: aquest llaç fratern es va lligar amb sang un 11 de setembre de 1714. Sí ja sé, abans n’hi havien hagut altres capítols menys sagnants, cap de fratern. On és el llaç fratern, senyors socialistes?
Jo també penso que l’abans “concert econòmic” i actual “pacte fiscal” molt aviat es convertirà en un simple “millora del sistema de finançament i que tot això, junt amb el proposta de “transició nacional cap el dret a decidir sense límits” molt aviat es farà evident que tot plegat és una ensarronada de Mas i que, en realitat, com molt bé diu Maragall, asistirem a “l’enèsim capítol de peix al cove”. Impossible expressar-ho milllor. A mi tampoc mai no m’ha caigut bé Ernest Maragall, però en aquesta ocasió, l’ha clavat.
Però haig de confessar que no tinc cap confiança, cap, en que el PSC es devinculi del PSOE i faci un gir cap al sobiranisme.
Prefereixo confiar en la regenaració profunda que haurà de fer – si o si – ERC en el 2011. Canvi de lideratges, nova direcció, noves actituds, noves estratègies, nou misssatge. I haurà de ser capaç de sumar fins a convertirse en pal de paller de l’esquerra sobiranista afagint-hi desencantats del PSC, d’ICV i de molts altres sectors. I sense deixar de ser socialdemòcrata haurà de recuperar el republicanisme i abanderar la radicalitat democràtica i, en definitiva, la frescura que tenia abans.
També Solidaritat haurà de fer-ho molt bé i saber sumar i treure molt més de 4 escons el 2014.