Blog d'en Xavier Mir

Torno a referir-me al partit en qüestió com a PSC i no com a PSOE-C perquè els vull donar un vot de confiança. Aquests dies fa dos anys de la decisió que els va conduir, de manera irremeiable i previsible, a la sonada derrota del 28 de novembre. Ja vaig explicar el mateix 28 quin va ser, des del meu punt de vista, el punt d’inflexió: la reunió del Consell Executiu de 15 de desembre de 2008 que va decidir posar el PSOE per davant de Catalunya. Però per on s’encamina la reflexió dels socialistes catalans? Ens en podem fer una idea llegint els deu punts clau de la derrota del PSC segons José Rodríguez, amb el qual he tingut no poques discussions.

Els dos primers punts fan referència a la manca d’una resposta d’esquerres a la crisi, una idea força compartida entre els socialistes i que ja apuntava Vicenç Navarro a la seva anàlisi. El problema, però, és que els socialistes catalans estan condicionats per les solucions contra la crisi dictades pel govern espanyol i tenen molt poc marge per aplicar solucions pròpies, sigui perquè els manca la competència o sigui perquè no volen posar en evidència les diferències amb els socialistes espanyols, no fos cas que això donés ales al PP. D’altra banda, resulta realment heroic combatre la crisi amb un espoli fiscal de 3.000 euros per persona i any, però el dogma socialista afirma que d’això no se’n pot parlar clarament perquè seria fomentar el discurs identitari i, segons ells, regalar vots a CiU.

El fet d’haver governat amb Esquerra –recordem la campanya electoral: ni independentistes ni de dretes– també plana com a factor decisiu de la fugida del vot espanyolista cap al PP, cosa que de fet reforça el problema de fons que alguns s’entesten a negligir: la doble ànima. Una és la que ja pensa en Carme Chacon –i ella, conscient d’això, ho explota– i l’altra, la que no veu gens clar aquest relleu i prefereix potenciar els alcaldes. Cap de les dues ànimes aconseguirà, tota sola, tornar a governar. Pensem que quan ho ha fet ha estat de la mà d’Esquerra i amb un projecte de pes com era inicialment el nou estatut. Personalment, m’inclino a pensar que el PSOE se’n sortirà i que aconseguirà col·locar Carme Chacón al davant del PSC, que ja és la preferida pels votants, per la simple raó que els votants de l’ànima catalanista ja han abandonat el partit en aquestes darreres eleccions i, per tant, la majoria que queda ara al PSC és la que decantarà la balança a favor de Chacon. Això no hauria de ser cap problema si totes aquestes persones que recel·len de Chacon aporten el seu capital polític i el seu electorat potencial al doble congrés que proposo que facin les esquerres catalanes, un per definir el projecte a 12 anys vista i l’altre per triar-ne els protagonistes en llistes obertes.

Finalment, Rodríguez també veu clar el problema de l’eix Catalunya-Espanya i la seva funció anorreadora de l’eix esquerra-dreta en què els socialistes catalans voldrien situar el país. Cito textualment les seves paraules: “el independentismo social está en mejor salud que nunca y eso lleva a
condicionar bastante la política y el discurso. Algo que deja al PSC
desmantelado: el PSC presenta un autonomismo o un federalismo que dibuja
algo parecido a un “techo”.” Per tant, és evident que el futur només pot anar per dues vies: o resar perquè l’independentisme deixi de condicionar la política i el discurs o, al contrari, fer-se’l seu i fer pedagogia entre la classe treballadora dels avantatges que comportarà un estat propi.

I ho deixo aquí. Rodríguez tracta altres qüestions, però que per mi són secundàries i que en tot cas podeu llegir directament al seu apunt.