Mails per a Hipàtia

Sopar de la Comissió de la Dignitat. Em conviden a glossar el premi que donen a Al Tall i de passada em fan el premi de seure a la taula amb ells, amb l’Emilio Silva i amb el Pep Termes. Sopar inoblidable, doncs. Amb Vicent Torrent i Manolo Miralles fa molts anys que ens coneguem i el sopar és una bona ocasió de repassar velles històries i comentar l’actual moment de tot. Amb el Pep coincidia en aquelles tertúlies tan enyorades que muntava el Jordi Vendrell a Catalunya Ràdio i on havies d’acudir amb les orelles netes del tot a escoltar gent com ell o com el Modest Prats. 

A l’hora de donar el premi he dit que Al Tall és molt més que un grup de música, és un fenomen cultural que travessa dècades de la història valenciana aconseguint que cançons seues es facen tan populars que la gent no sap ni que les van fer. És el que passa amb aquella cançoneta del “no volem ser una regió d’Espanya…” que, al cap i a la fi, és una versió d’una música de taverna castellonenca. I evidentment he recordat la seua passió per la història, expressada amb la monumental cantata del 25 d’abril o amb l’actual cantata sobre Jaume I.

A la taula l’ambient era excepcionalment agradable, amb un Pep Termes en forma que ens ha regalat un parell de comentaris impagables sobre la situació actual del país i sobre algunes actituds d’un cert personal encara en plena dictadura. L’he aplaudit ben a gust quan ha eixit a recollir el premi, admirador com sóc de la seua obra i del seu mestratge.

Els altres premiats, els de l’Associació de la Memòria de Mallorca ens han regalat amb un discurs commovedor i amb una pancarta que m’ha deixat mut: “mumpare on sou?” Mumpare, escrit així, m’ha semblat d’un tendre difícil de superar. I pel mig la gent de la Comissió, l’Strubell, el Cruanyes i tots els altres, incansables com sempre i punyents com sempre. Gràcies pel sopar.

Ahir després de la presentació de l’iPad vam fer i vam publicar aquest vídeo on Martí Crespo analitzava el nou producte. No feia ni una hora que havia acabat la presentació que el vídeo ja estava penjat.

La nova maqueta, ja ho veieu, dóna una importància molt més gran al vídeo, convençuts com estem que internet es menja, s’està menjant ja, la televisió. I que la web serà ‘la’ televisió. Per això ara els vídeos s’obren a portada directament, per això podem integrar no només els nostres vídeos sinó també els de YouTube i altres. Per això ara cada dia a la portada hi ha dos, tres fins a quatre vídeos.

La televisió és, doncs, la nostra gran aposta. I per això també la nova redacció està pensada per a fer vídeos com aquests d’ahir. L’esforç estratègic que vam fer el 2009 amb la nova maqueta i la nova redacció dóna els fruits que esperàvem i que es veuen clars en aquest cas. 

Però com en aquesta casa sempre parlem de periodisme la pregunta que ens hem estat fent sempre és com és el vídeo per internet, com hem de fer els nostres vídeos per a que siguen diferents i originals, periodísticament interessants. I ahir vam quedar particularment satisfets per la prova.

Pensem que, malgrat tot, la televisió per internet formalment no pot ser igual a la tradicional i que cal innovar. Ja ho havíem fet en algunes coses que ara molta gent usa –recorde per exemple que ja fa molt temps Jordi Balló va destacar a La Vanguardia el fet que en les nostres entrevistes les preguntes apareixen en text i no es veu l’entrevistador.

Ahir vam fer un pas més: el de convertir el vídeo en una plataforma d’opinió on l’informador pot anar un poc més enllà de la simple descripció i aprofundir en el tema. El Martí Crespo no va fer una crònica sinó que va informar i opinar afegint valor a la feina i al seu treball, de forma ràpida. La capacitat de fer de la redacció nova un plató permanent va fer la resta, configurant una peça que crec que pot marcar també per a nosaltres una pauta de futur.

Ara bé: per a poder fer tot això has de tenir càmeres i redacció i maqueta però per damunt de tot has de tenir un Martí Crespo. Oblidar aquest ‘detall’ definitiu seria suïcidar-nos.

Me n’assabente de la mort de Carlos Nadal. Era un gran periodista amb el qual vaig coincidir a La Vanguardia i pel qual he tingut un enorme respecte personal i professional.

Nadal era un home que havia viscut el món de la guerra freda i que quan tot allò va fer explosió en comptes de quedar-se estupefacte pels esdeveniments que van seguir la caiguda del món va trobar en l’enorme canvi que hem viscut un estímul professional enorme, viscut amb la força d’un autèntic jovenet.

Un dia el recorde a la redacció del carrer Pelai recriminant-nos en broma als petits (hi havia per allà el Plàcid, segur…) que ell havia hagut de viure anys i anys on les notícies només eren que seguia la guerra freda mentre que en canvi nosaltres en només un any, el 1989, vam viure tantes i tantes coses que semblava que el cervells ens anaven a explotar. Tants anys després llegir-lo, seguint-lo llegint, era un plaer que avui s’ha acabat per sempre. Dissortadament.

Estic segur que a Zeca li encantaria aquest versió de Sara Tavares, encara que els puristes la troben fins i tot ‘insultant’. Cadascú ha d’aguantar els seus propis talibans. Per mi no pot haver una versió més bonica de la cançó que més m’estime.

Seamus no havia entès mai la necessitat de la banda groga tan cridanera que adornava el cotxe però no per això deixava de reconèixer que sovint li servia per a trobar-lo enmig del caos d’alguns pàrquings de Dublin. Particularment d’aquell, Hi va entrar ràpid alçant la veu del walkie-talkie per a entendre millor què li estaven dient des de la central. El va sobtar el nom de la morta: Nataliia Ianukòvitx. El va sobtar perquè no li costà massa recordar-la. Només l’havia vist una vegada, en una reunió informal al Trinity College. Ella defensava sense embuts Puixkin. Contra Dostoièvski. Des de la central parlaven de suïcidi, amb aquella naturalitat que s’encomana al final del torn de la nit. ‘Però una lectora de Puixkin no es mata així com així’ va pensar mentre engegava el cotxe i la llum de les sirenes, tot d’un cop, enfilant de pressa Nassau Street.

Fragment de ‘A l’amic poeta’

La revista Auriga està passant dificultats. Auriga és un d’aquells productes culturals que el país és capaç de posar en marxa per a sorpresa de molts: una revista dedicada al món clàssic, particularment a l’antiguitat grega i romana -seguint la gran tradició del país en aquest tema.

Precisament fa uns dies en una reunió de pares a l’escola jo argumentava a favor del retorn del llatí i el grec al currículum i ara em trobe que Auriga deixarà d’arribar als centres, cosa que dificulta de forma enorme el seu futur i fa més llunyà el meu desig, que es conformaria amb fomentar d’entrada un millor coneixement del món clàssic entre els nostres alumnes.

És temps de retallades i supose que tothom retalla per allà per on pot. Això no em reca però d’expressar la meua tristesa ja que aquesta gent fan un treball excel·lent des de fa molts anys.

Classe ahir, llarga, a la Jaume I de Castelló per als alumnes de periodisme. Hi vaig anar l’any passat i enguany he tornat amb molt de gust. Em crida l’atenció l’interès que posen els alumnes i com de dinàmica esdevé la sessió malgrat durar prop de cinc hores. Això em posa molt content. M’agrada molt que els periodistes joves es preocupen tant per anar més enllà del dia a dia. Entre els alumnes hi ha gent que ja treballa en diversos mitjans i gent que encara no. Però tots fan preguntes pertinents o expressen opinions ben assenyades. En el tren torne cansat però satisfet. Amb les piles carregades…

Un dels dissenys de la nova maqueta que encara no havíem gastat era el de pantalla completa, una opció molt espectacular que cal usar per això mateix amb comptagotes. Avui però la notícia de la renovació de Guardiola (buff! quin descans!) ens ha semblat que era una d’aquelles ocasions que molta gent esperem i que s’ho valia. Com que l’Albert Salamé, a més, ens ha fet unes fotos xules ens hi hem animat i aquest ha estat el resultat.

Whish You Were Here, en una versió que sempre m’ha cridat l’atenció feta pel music haitià Wyclef Jean.

Com ja he contat en un altre apunt el dia que va caure el mur vaig ser a Berlín. Durant els dies següents vam treballar molt i entre mil-i-una cròniques vaig fer un reportatge llarg per a ‘Panorama’, aprofitant la feia de tota la gent que érem a Berlín, entre els quals el Siles o la Pepa Badell.

Jo l’havia perdut però fa poc vaig demanar a l’arxiu de Sant Cugat si el tenien. L’amabilitat de la Conxa Perramon va ser enorme i finalment el va trobar i me’l va enviar digitalitzat. Ací el teniu. És una crònica feta fa vint anys que m’alegra molt recuperar i que encara sona bastant moderna.

(Sí. El presentador és el Queco Novell…)

Reunió tot el dia d’avui de la directiva de l’European Journalism Center a casa, vull dir a la redacció de VilaWeb. Normalment ens trobem un cop al trimestre la majoria de les vegades a Brussel·les però un parell de cops a l’any en ciutats arreu de la Unió. Aquesta vegada ha tocat Barcelona, feia quatre o cinc anys que no venien i l’excusa de la nova redacció els ha fet dentetes.

Així que hem estat treballant tot avui en els habituals temes d’aquest tipus de reunions, La diferència ha estat que en acabar la reunió ells se n’han anat de passeig i jo m’he quedat a treballar. Fer la reunió a casa és bo perquè t’estalvies el viatges i tota la llauna que comporten els desplaçaments. Però reconec que ara m’apetiria més fer un volt que no haver-me de quedar ací davant l’ordinador…

En la foto els altres membres de la directiva: Ove Joanson (president de la ràdio nacional de Suècia), Valia Kaimaki (del diari grec Eleftherotypia) i Andres Kuusk, (cap d’informatius de la televisió d’Estònia). Amb ells el director de l’EJC Wilfried Rütten.

El partit d’anit magnífic. El Barça va quedar fora però va jugar una segona part excepcional i molt bella. I a davant tenia Andreu Palop, un gran porter valencià que amb els anys demostra ser un dels millors. L’aturada al cop de cap de l’Ibra és inaudita i les mans que li treu a Messi valen l’eliminatòria. Una vegada més Palop va salvar el Sevilla.

L’Andreu és, a més, un home compromés amb el país, que ha cedit la seua imatge a campanyes de defensa de la llengua, com aquesta d’Escola Valenciana que es veu al vídeo. Potser per això en el seu moment la directiva del València va preferir aquell xulo madrileny de porter en comptes d’un home que podria haver significat el nou Claramunt.

El diari portantveu del sobiranisme quebequès, Le Devoir acaba de celebrar amb tota l’ornamentació que cal els cent anys de contacte diari amb els seus lectors. i ho fa dient que “le combat du Devoir, c’est le combat du Québec” i que “ce journal continue à défendre l’importance d’une presse libre, indépendante et différente, en dehors des lignes de parti et des groupes d’intérêt”. (En aquest sentit remarque que cal llegir el discurs del seu director, Bernard Descôteaux).

Felicitacions doncs a aquest germà gran a un germà gran, vell i savi que tant ha après de l’experiència i que ens ensenya als més menuts –els trossos autocrítics del discurs de Descôteaux resulten corprenedors… Merci.

Els reis han portat a la meua major “Comprendre el món” de Joan Reglà, un llibre que va significar molt per a mi i que ara Publicacions de la Universitat de València ha tingut la magnífica idea de reeditar-lo. I no ho he pogut evitar: me l’he tornat a mirar. M’he assegut al sofà amb un cafè mentre a fora plovia una miqueta i he deixat que passaren les hores girant fulls i assaborint aquella prosa i sobretot aquella manera de mirar el món que tant em va entusiasmar quan era jovenet. 

El nou volum (encara guarde la vella edició plena d’apunts, com un tresor) el prologa ara una introducció perfecta del professor Ernest Belenguer, que situa el text en el moment i en el lloc -també des de la perspectiva personal i això m’ha fet pensar que l’impacte del professor Reglà el vivíem de forma molt epidèrmica molta més gent del que sembla.

És evident que un llibre d’història escrit a la meitat del segle XX avui no es pot llegir sense tenir en compte els canvis enormes que hem viscut. Però és que, més enllà de la literalitat del text, aquest llibre és sobretot una lliçó de com acostar-se al món per a interpretar-lo. No només metodològica sinó també passional, humana. És una gran lliçó sobre el métier d’historiador (i de periodista!, en definitiva de narrador del que passa) que cal escoltar més enllà de les anècdotes caducades.

En aquells anys foscos i bruts l’aparició d’una ment tan neta i clara com la de Reglà va ser un tro, un llampec brutal. Si voleu alguns diran que no va ser un gran creador. Ho discutiria perquè els seus treballs sobre el bandolerisme o els moriscos ho desmenteixen, però puc entendre que es diga que sobretot va ser un enorme, immens i impagable, divulgador. A les aules i fora. Joan Reglà va ser un home que va obrir la porta del país als vents de la nova història europea. De la seua mà molts vam descobrir la colla dels Annales, les maneres de fer d’aquells francesos que oblidaven les llistes de reis i les pesades biografies per a entendre que en el càlcul dels preus o la forma que es tallava el forment hi havia el batec de la realitat passada.

(Això de la forma de tallar el forment ho explique perquè poques vegades en ma vida he quedat més estupefacte que llegint un llibret, crec que de Bloch, que estudiava com d’alt o llarg tallaven els camperols el forment a partir de quadres i dibuixos de l’època i deduïa d’això com era la societat del moment…)

Aquesta manera de veure amb ulls àvids tot el que t’envolta, aquesta passió de Febvre, de Bloch, de Braudel, de Labrousse i de tots els altres Joan Reglà la va saber ensenyar ací d’una forma extraordinària i “Comprendre el món”, ja des del títol mateix, és una lliçó eterna que llegida mig segle després provoca un plaer enorme i que avui m’ha regalat un matí perfecte.

Fa dies que explique algunes de les novetats de la nova maqueta -avui més. La seua estructura en plaques facilita que poguem incorporar de forma ràpida peces noves que poden estar-s’hi uns dies només i que apareixen enmig del contingut habitual. Avui per exemple hem inventat una placa amb webcams i enllaços relacionats amb l’oratge, per motius evidents que tots hem patit les darreres hores en la nostra pell.

Un dels principis de la nova VilaWeb és que si podem explicar de forma visual i innovadora una notícia és millor fer-ho així. I d’ací la idea de les webcams. Arreu del país hi ha una xarxa important de webcams que permeten fer-se una idea de com van les coses en un dia en el qual fa un fred espectacular. Podem explicar que a Andorra estan colgats però veure una càmera a Pas de la Casa on cada hora que passa veus com l’amo del cotxe que hi ha al davant tindrà unes dificultats més grans per poder entrar-hi és molt gràfic i cridaner.

Amb les webcams el problema és que cadascuna és filla d’un pare i d’una mare. I te’n pots trobar que no funcionen durant una estona o que no ensenyen allò que se suposa que haurien d’ensenyar i que fa una estona ensenyaven. De vegades, fins i tot, és tecnològicament complicat. Concretament la xarxa de webcams de la Generalitat Valenciana és un guirigai perquè funcionen amb java i és molt difícil treure-les del seu entorn en la pàgina. Per això l’aplicatiu conté alguna imperfecció temporal, especialment en la part que no depèn de nosaltres. Disculpes.

En qualsevol cas, segons els correus que he rebut, els lectors ho han trobat com a mínim divertit i espere que també útil. 

Bona nit i tapeu-vos…