No ho escriuré mai
Seamus no havia entès mai la necessitat de la banda groga tan cridanera que adornava el cotxe però no per això deixava de reconèixer que sovint li servia per a trobar-lo enmig del caos d’alguns pàrquings de Dublin. Particularment d’aquell, Hi va entrar ràpid alçant la veu del walkie-talkie per a entendre millor què li estaven dient des de la central. El va sobtar el nom de la morta: Nataliia Ianukòvitx. El va sobtar perquè no li costà massa recordar-la. Només l’havia vist una vegada, en una reunió informal al Trinity College. Ella defensava sense embuts Puixkin. Contra Dostoièvski. Des de la central parlaven de suïcidi, amb aquella naturalitat que s’encomana al final del torn de la nit. ‘Però una lectora de Puixkin no es mata així com així’ va pensar mentre engegava el cotxe i la llum de les sirenes, tot d’un cop, enfilant de pressa Nassau Street.
Fragment de ‘A l’amic poeta’