Mails per a Hipàtia

Uns dies de descans a Formentera. Avui bufava un fort vent del nord així que hem optat per anar a Cala Saona, on la connexió dels mòbils és més aviat justa. I precisament avui hi ha la sentència, inaudita, contra Núria Pòrtulas, el revifament del cas Egunkaria i la bomba d’ETA ací al costat. He acabat anant a trucar des de la cabina pública que hi ha a dalt, cercant monedes per a posar-hi. Tota una experiència de túnel del temps. 

Des de la cabina, però, es veu a la perfecció la cala amb els vaixells ancorats a l’eixida i la calma de la mar omplint metres i metres. Un contrast parlar del que parles i mirar el que mires…

Comence a gaudir del Google Llibres, l’acord de la Biblioteca de Catalunya amb Google per a digitalitzar milers de llibres de la col·lecció d’aquesta. He començat reclamant informació sobre Bétera i m’han aparegut dotzenes de volums. No he pogut evitar una certa nostàlgia perquè alguns d’aquests llibres fa anys em van costar suor i llàgrimes de localitzar.

Per exemple “La barbarie gubernamental en Barcelona, Tarrasa, Sardañola, Ripollet, Lérida, Sallent, Ribarroja, Bugarra, Pedralba, Bétera, Tabernes de Valldigna, Valencia, Arcos de la Frontera, Utrera, Málaga, La Rinconada, Sanlúcar de Barrameda, Cádiz, Alcalá de los Gazules, Medinasidonia, Casas Viejas”, un pamflet anarquista sobre la revolta del trentisme era molt difícil de trobar i de fet me’l va facilitar Alfons Cucó, que me’l va deixar llegir però sense treure’l de sa casa. Ara bé, per desgràcia, aquest llibre no és dels que està disponible per a la lectura completa. Però com a mínim ja sé on el podria tornar a trobar.

Al tanatori acompanyem Màrius, la Mercè i la Carla a l’enterrament del Lluís, el famós Llullu, de ‘Quiet’. Màrius sempre m’ha semblat una persona admirable però tot el que li ha passat amb aquest xiquet i la seua forma de reaccionar em referma en que és un home d’una qualitat insòlita, per superior. Ell i la seua família han aconseguit convertir una malaltia de les grosses en un acte d’alegria i amor difícil de superar, en una victòria sense concessions sobre el fatalisme i la derrota, en un cant a la vida esborronador per la seua magnitud i la seua bellesa emocionant. Llullu podria haver estat un ‘quiet’ amagat més, ocult en la seua dificultat però durant nou anys els seus l’han fet viure i s’han beneficiat, alhora, de la seua empenta. I amb això ens han donat, tots quatre, una gran lliçó a tots. 

Tot passejant veiem un cartell de morts. En la llista de familiars apareix “fill polític” i la meua menuda s’estranya de la definició. No entén què vol dir. Al cap d’una bona estona ho pregunta amb estranyesa. Me n’adone que hi ha conceptes que avui encara gasta la gent però que per a determinades generacions sonen completament obsolets. Fins i tot a mi m’ha sobtat, quan m’ho ha preguntat, que en un cartell ho posarà. Passa el temps…

Sembla ser que Austràlia i Nova Zelanda són avui més a prop que ahir. Concretament trenta centímetre. No és que siga molt però és més a prop. Sembla ser que un terratrèmol les ha mogut un poquet i el resultat ha estat aquest acostament no sé si engrescador o preocupant per a aussies i kiwis.

I de quines coses te n’assabentes llegint el diari…

La gent del PSM em convida a participar en un dels seus sopars a la fresca estiuencs. A Porreres, un poble encara relativament intacte del Pla de Mallorca. Hi arribem d’hora, encara amb el brunzir de Barcelona a les orelles i demane al Xavier si ens podem aturar una estona a fer un cafenet en la plaça. Sembla, literalment, un altre món. Estan en obres però tot i això la calma de l’horabaixa mallorquina aconsegueix emportar-nos-en. Ix molta gent de l’església, després sabrem que hi havia un funeral notable i s’escampa pels carrers amb una serenitat que és reflex d’una manera de viure.

L’acte resulta sensacional. Més de vuitanta persones entaulades amb una fresca real, com el títol anuncia. Hi passe unes hores fantàstiques, doncs, que agraisc com cal als organitzadors. La distància amb la ciutat és curta si mirem la geografia però en realitat és immensa, més encara enmig d’aquest infernal final de juliol que no sé com superar.

Dinar ample i llarg amb amics estimats, ahir. Dius dinar però vol dir tot el dia posant-se en hora, averiguant les darreres novetats, menjant un menjar excel·lent, allà a la fresqueta al punt just per on passa una miqueta d’aire. I tothom porta vins. Excepte el Xavier que porta cava ja que per a això és de Vilanova. Jo pose sobre la taula un vi roig batallador que té com a única gràcia que és d’Ítaca. Ens val per a enfilar-nos sobre Homer i Kavafis, sobre si Llach diu Itaca però és Ítaca, sobre com ho pronuncies els grecs i sobre mil-i-una raons més de sobretaula. Al final el verdicte, però, és contundent. Ens el beurem perquè és d’Ítaca més que no per la qualitat intrínseca del vi. Però ser d’Ítaca, pregunte jo, no és ja una qualitat intrínseca? I així anem passant la vesprada mentre cau el sol i la temperatura torna a posar-se humana…

Arran la discussió sobre la transposició que hauria de fer el govern espanyol de la directiva europea sobre el foc m’avisen del nom tècnic que rep això que fem a casa, és a dir la cordà, la coetà o la coetà del gos. En diuen ‘pirotècnia erràtica’. El nom és tècnic però em sembla poèticament emocionant. Això vol dir que jo sóc un ‘pirotècnic erràtic’ o en faig cada any i sincerament trobe que la definició és bonica de veritat.

Adjunte un vídeo de la nit del quinze d’agost plena d’erràtics en un carrer de Bétera, que sembla el d’una obrera. Queda poc…
 

M’arriba una nota de premsa del PSAN que informa que Josep Guia ha guanyat un recurs al suprem espanyol contra l’ínclit advocat ultra Esteban Gómez Rovira. La sorpresa és que resulta que fa vint-i-dos anys que el tema va en marxa. Vint-i-dos!

Això és que al 1987 el Moviment de Defensa de la Terra va fer una campanya contra aquest paharo criticant la seua constant mobilització contra el català. La recorde. Enmig de la campanya unes declaracions polítiques del Pep Guia contra ell van ser portades als tribunals encetant un procés que ha durat fins ara. El suprem espanyol ara ha dit que les paraules del Pep eren polítiques i les pronunciaven en tant i en quant que polític i representant d’un partit polític, de forma i manera que ja no calia més explicacions, que tenia dret a fer-les i punt. Enhorabona Pep!

Ara espere trobar-me al personatge en qüestió. Per aquelles coses de la vida el tal Gomez Rovira vivia molt a prop de la que era la meua casa abans i encara pul·lula pel barri. Ja no té l’aureola de ser el màxim defensor de l’espanyol, però. En aquells anys era habitual veure casa seua plena de pintades o, per exemple, recorde que durant anys el Correfoc de Sant Antoni començava a la seua porta i la deixaven per a canviar-la literalment. Alguna vegada que me’l vaig trobar pel carrer, fa anys, li vaig retreure les constants mentides i manipulacions que ha usat contra el català aquests anys. Ara, si me’l trobe, seré molt més precís: ‘que n’ha de ser dur que els teus donen la raó als altres… és que ja no te’n pots fiar de ningú’      :-)))

Avui fa cinquanta anys exactes que va començar a emetre TVE Catalunya. Jo hi vaig treballar a finals dels noranta i van ser alguns dels anys més excitants de la meua vida professional. És cert que els temps acompanyaven. Jo hi feia de reporter d’internacional i vaig tenir la sort de poder narrar de primera mà tota mena d’esdeveniments claus, de la caiguda del mur de Berlín a la revolta dels països bàltics, de l’inici de la caiguda de l’apartheid a la revolució de Tiananmen, des d’eleccions als Estats Units a trobades al màxim nivell entre soviètics i americans. Van ser uns anys frenètics que vaig compartir amb molta gent a Sant Cugat molt bona, alguns grans amics encara avui, molts d’ells bons professionals. Amb els anys tot allò es va anar desmantellant, el català va anar perdent comba i amb ell el projecte mateix de Sant Cugat que avui és una ombra, digna però ombra, del que va arribar a ser.

De les moltes anècdotes d’aquell temps hi ha una especialment cridanera. Va ser aquell programa famós de “Camaleó” on assassinàvem Mikhaïl Gorbatxov. Fa un temps vaig escriure ja sobre el tema però avui he trobat el vídeo complet al Google Vídeo i no em resistisc a recomanar-lo ací. Pels bons temps i la bona gent de Sant Cugat.

Les músiques mai no van soles. He trobat de casualitat aquesta cançó de Nacha Guevara i he recordat immediatament, amb un calfred inevitable, com li agradava a Mari Aguilella i què bé que la cantava. I les hores tan bones que passàrem junts amb la música com a excusa.

Ja comprendreu que no seré jo qui criticarà les grans facilitats que dóna internet. Però ara mateix n’estic vivint els inconvenients. Vaig camí de València en bus -feia molts anys que no l’agafava l’autobús. I ho faig perquè a l’hora de treure el bitllet del tren em vaig equivocar. El vaig treure per internet però no m’hi vaig fixar. El volia per a divendres però no em vaig fixar en quin divendres posava. I em vaig equivocar.

Avui he fet la ruta habitual: comprar-me una revista, un ampolla d’aigua i passar el control de l’Euromed. I he quedat xafat quan la senyoreta de renfe m’ha dit que el bitllet no era per avui. Com? No tinc ningú a qui culpar, l’error ha estat meu. Però no puc deixar de pensar que si l’haguera comprat per telèfon o a l’estació algú hauria preguntat si aquell divendres era el divendres que tocava. No ha passat i ara en pague la penitència. 

El lector que siga habitual potser recordarà que el Tour era una de les meues aficions preferides de l’estiu -tot i que em vaig desil·lusionar molt amb els afers de dopatge dels darrers anys. Malgrat tot, però, vist que el Tour passava per Arenys aquest matí m’ho he organitzat per veure el seu recorregut, per primer vegada en la vida.

Un parell d’hores abans del pas dels ciclistes hem baixat fins a la platja amb la meua menuda i el meu nebot Joan, vingut des de Bétera. Ha estat curiós veure el pas de la caravana, un xou que dura hores mentre van circulant tot de camions, carrosses i cotxes publicitaris de tota classe. La caravan aporta al tafaner curiositats ben variades com ara la presència de gendarmes francesos al costat dels mossos, el fet que des del camions repartien fins i tot croassants, una espècie de botiga mòbil dels productes oficials o la presència entre les carrosses de productes tan “peculiars” a priori en un acte comercials com els sindicats francesos. Finalment, enmig d’una pluja molesta però passable, han arribat els corredors amb un grupet de tres escapats primer i el pilot que hem aplaudit amb ganes enmig d’un bosc de senyeres. Al pas del pilot he distingit Lance Amstrong, un dels esportistes que més he admirats els darrers anys.

Sempre havia pensat que un any aprofitaria unes vacances per a anar a veure alguna etapa de muntanya del Tour. No ho he fet mai i supose que no ho faré mai però la veritat és que veure’l passar per casa i el dia de Sant Zenon (honor i glòria!!) ha estat un bon i divertit succedani, una bona forma de passar el matí.

Aprofitant una xerrada sobre periodisme que vaig fer fa unes setmanes al País Basc la gent d’Euskal Telebista em va fer una llarga entrevista al programa NickdutNik sobre els dominis a internet, el projecte de domini basc .eus, el .cat i tot això. Feia molt de sol, allà on el van gravar…