La nit perfecta
Era a Xàtiva a casa de la meua iaia. Mon tio pepito em va despertar, tal i com havíem quedat i em va dir “ja arriben”. Recorde haver pegat un bot al llit i amb pijama haver-me acostat a la tele. Feia un ventet suau però persistent i hi havia una cortina menuda, quasi transparent, en la finestra que es movia tota l’estona. A la televisió parlava Jesús Hermida, que va fer una retransmissió perfecta, retratant al detall l’impacte emotiu de l’arribada dels humans a la Lluna.
Especulàvem molt. Armstrong va baixar encadenat perquè no sabíem si s’envolaria. La Lluna no sabíem si l’aguantaria o no. Si s’hi podria caminar. Fins i tot hi havia qui especulava si era veritat o un teatre “dels americans”.
Va haver un moment que vam pujar al terrat. S’hi veia la Lluna i ens vam esforçar a mirar si veiem un rastre qualsevol de la presència humana allà dalt. Que evidentment era impossible. Després vam baixar i vaig tornar al llit somiant que els humans podíem fer qualsevol cosa després d’haver fet allò. Va ser la nit perfecta pels somnis. La nit ideal per a qualsevol xiquet que veia obrir-se al seu davant unes oportunitats que mai no hauria somiat ningú de les generacions anteriors.
Després vam saber que res no acabava de canviar del tot, malgrat la influència tan poderosa d’aquell fet singular. Però el somni mai no ens el van treure, ni l’emoció d’aquella nit, avui fa quaranta anys.
Benvolgut senyor Partal,
Jo només tenia 4 anys aquella nit, i per tant, no en conservo cap record. Però l’any 2000 vaig veure la pel·lícula australiana “The dish” (que si no recordo malament, es va doblar al català), on explicava l’arribada a la lluna des d’un petit poble australià. El director de la pel·lícula tenia 9 o 10 anys el 1969, i quan a la trentena, ja sent director de cinema, es va assabentar del paper important que va tenir l’antena situada al poble de Parkes, i recordant com va ser d’important per a ell aquell moment, va decidir fer-ne una pel·lícula, que reflecteix molt bé aquest sentiment que expresseu en el post. Estic segura que l’haureu vista, però al llegir el vostre comentari m’ha vingut al cap.
Ara caldria que, per commemorar els 40 anys, TV3 la passés en antena aquest divendres. Crec que en seria un bon homenatge.
No tinc tan bona memòria. No obstant això, recorde perfectament l’excitació per veure alguna cosa allà dalt a simple vista…
Jo era al carrer Pavia del Cabanyal…
En recordar-te de coses de fa 40 anys vol dir que ja som grandets, no?