Mails per a Hipàtia

Vaig veure ahir fragments del funeral per Michael Jackson i ho vaig fer enmig d’una certa perplexitat. És veritat que a mi m’ha cridat l’atenció la seua música ni el seu estil. Jo no crec que siga el millor artista de la història, com van dir diverses de les persones que en van parlar. Però la perplexitat la visc sobretot per la reivindicació del seu paper en la història dels afro-americans. Hi va haver qui va dir que Obama no seria president sense ell i les portes que ell va obrir. I la sorpresa és que ho van dir líders de la comunitat afro-americana que sempre m’han merescut respecte.

No ho sé, igual és que jo no ho sé veure però a mi em semblava que Jackson intentava semblar blanc. No és que m’ho semble a mi, vaja, és que es veu. Les fotos són clares. Va intentar fer-se la pell clara a base d’operacions, òxigen i no sé quines animalades. I, sincerament, no és això el pitjor que li va passar. Jackson va tindre una vida que jo qualificaria més aviat de desgraciada amb totes les seues manies i problemes de tot tipus, amb la persecució per pederasta que no sé si era certa o no però va existir i amb el xou dels seus successius i cadascun més estrany matrimonis. 

PD: (Als comentaris d’aquest apunt hi ha aportacions interessants sobre aquests dubtes que vos recomane que llegiu)

Entenc que en el moment de la mort la nostra cultura fa ressaltar el bo del mort i amaga amb pietat el pitjor. Entenc que Jackson va donar molts diners en projectes humanitaris i que això és d’agrair però el funeral d’ahir em va semblar un excés. Lamente dir-ho així de cru.

Digueu-li morbo si voleu però a les nou en punt estava davant la tele esperant a veure si Canal 9 era capaç avui també de callar i amagar als ciutadans que el president de la Generalitat ha estat cridat a judici. I ho ha estat, si senyor. No n’han parlat. Ni una ratlla -encara estan fent l’informatiu però ja és evident que no en pensen parlar. No sé com acabarà tot però si acaba per alguna raó amb la dimissió del president Canal 9 seguirà sense parlar-ne? És una novel·la fantàstica: una part dels valencians seguint convençuts de que Camps és el president mesos després de la seua dimissió i Canal 9 ensenyant-lo inaugurant una variant nova a Atzaneta… La realitat? Ca! si tot és una fantàstica producció televisiva.

Postdata: Ep! al minut dotze en parlen!!! Només han posat per davant dotze minuts de curiositats variades i han evitat posar-ho els titulars. Però sóc un home de poca fet. Al minut dotze n’han parlat. S’ho han fet rapidet i explicant que el noranta per cent de les acusacions de Garzón “s’ha demostrat que són falses”. Queda un deu…

Amb la caiguda de la nit arriba la nova de la mort del tio Eugeni Pertegaz. Tot i la seua edat avançada la mort em trasbalsa profundament. Ell i el seu germà Vicent, traspassat ara fa anys són dos autèntics herois del poble i del país, dos espills per a mi, persones d’una integritat personal, moral i política que simplement m’agradaria poder imitar. Dos autèntics gegants la vida i la lluita dels quals quedarà en la nostra memòria per a sempre.

Mentre el tio Vicent triava el difícil camí de l’exili el tio Eugeni es va quedar al poble. Recorde de menut les històries xiuxiuejades sobre ell, que si anava al camp amb una parella de la infame guàrdia civil que el perseguia a sol i ombra, que si li pegaven una pallissa o l’amenaçaven aquells sicaris del feixisme. Mort Franco, ell que era un llaurador amb majúscules va ser un dels màxims impulsors de la Unió de Llauradors del País Valencià, de la qual en va ser el president durant anys (en la foto s’adreça al Vè Congrés de l’organització).

Amb la mateixa fermesa amb la qual va aguantar i va resistir com un lleó la difícil dictadura Eugeni Pertegaz no va cedir ni un pam tampoc a les prebendes i les facilitats de la incipient democràcia. El tio Eugeni sempre va saber on havia de ser, sempre va estar segur de quin era el seu lloc i mai no va donar l’esquena als seus. Per a nosaltres, joves nascuts en la foscor, Eugeni Pertegaz era molt més que un model polític, que ho era. Perquè ell era l’esperança concreta que ens feia veure que ni la brutalitat més salvatge i continuada podia acabar amb un home lliure i digne. Que és el que ell era.

El tirarem a faltar molt. És veritat que els darrers anys ja era molt major i s’havia anat apagant la seua presència tan potent allà a l’albereda, assegut a la porta de casa acaçant la fresca de la nit. Però encara preguntava, em diu l’Albert, per les coses que fèiem i escrivíem, pel treball i les lluites, per les faenes, per la insistència en creure i fer del món un lloc millor. Dels vells temps de la lluita contra el borbó que portarien l’alegria de la república del catorze d’abril fins al desengany pels PAIs i la utilització dels camps com a rebordida especulació immobiliària la figura d’Eugeni Pertegaz recorre el segle vint sencer de Bétera amb una solidesa i una rectitud excepcionals, amb l’estatura d’un gegant noble i admirat com pocs.

Dir adéu a hòmens tan grans i honorables és massa difícil. 

He acabat de llegir el llibre de Cercas sobre el 23F. És un llibre difícil de classificar i inquietant. Ja dic d’entrada que m’ha agradat i m’ha interessat molt. Trobe que el joc psicològic d’explicar tot el que hi va passar a partit de les imatges de TVE i les figures i reaccions de Suarez, Gutierrez Mellado i Carillo és una excusa immillorable per a dibuixar un retrat més que interessant del que va passar aquell dia. M’agrada de forma especial que no l’autor defuig la complexitat dels fets, ans al contrari. Queda fora de dubte tot llegint-lo que en aquelles hores i els mesos anteriors pràcticament tothom va fer coses molt mal fetes i va ser molt potiner. I també que la resolució del cop no va ser de cap manera això que la beateria monàrquica ha volgut explicar. El dibuix frívol i egoista de Juan Carlos que n’emergeix parla per ell sol. 

Ara bé, dit tot això he quedat absolutament espantat perquè nosaltres no pintem ni una mona. El dibuix de’n Cercas traça el Madrid del poder. I els tancs a València només són en aquest paisatge una pinzellada tan remota que ni entra en el marc. No tenen importància, excepte com a coreografia madrilenya i només com a coreografia madrilenya -els valencians i la nostra peripècia política aleshores i a partir d’aleshores no interessem per a res. Serà perquè els vaig viure en primera persona però això m’ha indignat i m’ha explicat moltes coses. Entre elles m’ha fet entendre la calma i la serenitat amb la qual l’autor assumeix que el colp d’estat no va triomfar però en canvi va aconseguir bona part dels seus objectius, especialment d’aquells en els quals ja estaven d’acord mesos abans des de Fraga als socialistes –i en aquest sentit hi ha detalls que et deixen sense alè, com l’escena de Reventós reclamant a Armada que fos un militar qui governés Espanya…

Dic que m’ho ha fet entendre perquè la consciència fosca que emergeix en llegir el llibre de’n Cercas (ho dic en termes estrictament i científica sociològic) és que clarament el colp anava contra nosaltres. I ja estaven tots d’acord en que fora així. Tant que trenta anys després encara no mereixem ni una ratlla pels tancs o pel “tranquil Jordi, tranquil…”

Siga com siga en recomane molt la lectura. És un gran llibre.

Aquesta nit s’han posat en marxa els nous servidors de VilaWeb. Un conjunt impressionant de ferralla que sembla que farà anar millor la pensalla que fa funcionar aquesta casa.

Sempre que he de fer front a una nit de perill com aquesta me’n recorde d’aquells que pontifiquen parlant de les coses virtuals. Perquè no hi ha res de més terrenal i concret que un servidor. Fins i tot aquests que hem posat en marxa aquesta nit i que m’expliquen que són servidors virtuals i no sé quantes coses modernes més, a les quals ja no arribe. Tot el que vullgueu, sí, però ferralla. Pesada i concreta ferralla sense la qual aquest bloc, els articles, les fotos, els vídeos i tot el que ronda no arribaria al lector. Simplement.