Mails per a Hipàtia

Jordi Juan, subdirector de La Vanguardia, deia aquest matí en la tele que el seu diari ha d’eixir en català. Fa mesos que el tema va en dansa. És evident que el rotatiu de ca’n Godó fa tard i que més tard fa cada dia que passa obsedit en el monolingüisme espanyol. Ells saben que els seus lectors no només ho acceptarien bé sinó que ho acceptarien molt bé. Saben més: saben que el seu monolingüisme militant ja els fa mal.
Quan parles amb ells, amb gent que treballà allà, la impressió és que saben que el projecte seria un èxit i que, segurament, la diferència de vendes a favor del català seria clara i contundent. Darrerament, a més, la bona marxa de RAC1 sembla que encara hauria d’ajudar més. I industrialment ja no queden excuses per a fer-la. Tenen tot el que cal, només és qüestió de voler. Només.

El periodista basc Javier Ortiz va morir ahir a Aigües (L’Alacantí). El que fa molt peculiar la seua mort és que va escriure el seu propi epitafi al seu bloc personal, un text que sorprèn per la seua finor i bon humor, en un moment en el qual m’imagine que tot deu ser força difícil.

Sopar de premis de la CAL. Nit especialment algueresa ja que dos dels premis han distingit el Centre Maria Montessori i el poeta Antoni Canu -vuitanta anys envejables d’activitat i vigor. Canu ha llegit un dels seus poemes. Sèiem ben aprop, separats només per Pere Mayans i Canu ha tingut a bé regalar-me un llibre seu. No he tingut valor de demanar-li una signatura però l’he llegit amb ganes en arribar a casa. M’ha impressionat un poema sobre els soldats algueresos al front de Rússia que m’ha fet pensar que també ens han segrestat l’imaginari colonial col·lectiu. Nosaltres parlem de Cuba i com a molt de Filipines, algú de Guinea Equatorial o del Sàhara. Però van haver gent que parlava com nosaltres que va xerrar a Dien Bien Phu i a Líbia, a Eritrea i a Alger. Simplement no eren “espanyols” i per tant esborrem la seua memòria sentimental del nostre patrimoni col·lectiu, però no ho hauríem de fer. La lectura del llibre de Canu, català de Sardenya, és molt alliçonadora en aquest sentit.

(Gràcies, per cert, pel premi que m’ha estat concedit. Molt agraït.)

Com cada any dia llarg i esgotador. Em regalen les memòries de Hans Küng que tenia moltes ganes de llegir i per sorpresa m’arriba també via Amazon un llibre que m’envia l’Andreu dels Estats Units. Una volta li vaig deixar un llibre que me’l va perdre i ara m’envia un exemplar nou. Una sorpresa ben agradable. Els meus regals em tem que han estat previsibles però eren valors segurs. Tant pel que fa a les roses com pel que fa als volums…

En una revista estranya trobe una foto del fill de Juan Antonio Samaranch corrent una marató als Estats Units. La samarreta que duu porta un nom però curiosament, o no, no és Juan Samaranch sinó Juan Español. 

Això m’ha recordat aquest molt interessant arxiu sonor de Samaranch (o Español) pare alabant Franco sense cap pudor ni vergonya. 

Em va fer gràcia que l’altre dia Chavez li regalara a Obama el llibre d’Eduardo Galeano “Las venas abiertas de América Latina”. Em va fer gràcia sobretot perquè fa poques setmanes el vaig regalar a la meua filla gran. Li vaig avisar que el text era molt antic i que en alguns moments pot semblar vist des d’avui un pèl massa dogmàtic però així i tot és una explicació clau, una de les explicacions clau, que cal llegir si vols saber com ha viscut l’Amèrica llatina la seua relació amb els Estats Units. És un llibre honrat, documentat i molt ben escrit.

El que m’intriga és saber si la foto haurà fet pujar les vendes del volum als EUA. A l’Amazon segueix allà ben amagat i, de fet, només venen còpies velles. Com si no estiguera al mercat…

Tal i com havia promès adjunte alguns dels materials de la conferència de divendres a l’Olleria. No és ben bé la presentació original, que contenia vídeos i més gràfics. He optat per penjar una versió en pdf que més o menys recull els grans temes i crec que dona una idea de la intencionalitat de la xerrada. Penge també un arxiu d’àudio .mov amb una de les respostes a les preguntes posteriors. Em sembla que és la resposta que explica millor el to polític i valencià del tema. La pregunta s’escolta fluixa però l’he posat perquè s’entenga millor el com i el perquè de la resposta.

Intentaré publicar tan aviat com puga un resum de la conferència d’ahir a L’Olleria. Com sempre, però, vull deixar constància que anar a aquest poble de la Vall d’Albaida va ser un gran plaer. Moltíssima gent, extraordinàriament amable, amb el gran Gàlim fent de pare carabasser, malgrat l’esportiva lesió que arrossega.

La xerrada la va presentar l’alcalde Julià Engo, de Bloc Nacionalista, un home preparat no només per a la política sinó també pel que vaig comprovar per a la tecnologia. Abans de començar la xerrada no aconseguíem connectar el projector de cap manera i que reconeguera el portàtil. Finalment va haver de ser ell en persona, ajocat i furgant els cables, qui el va posar en marxa. Un luxe.

Per anar a L’Olleria vaig prendre el tren de Xàtiva, que feia anys que no pujava en ell. Va ser un viatge més que agradable, ple d’enyor pel passat.

En parlaré d’això demà per la vesprada (divendres) a L’Olleria, convidat per l’Ajuntament. Al Teatre Cervantes, a les vuit de la vesprada.

El vídeo és tan interessant com la música…

Vaig al matí a la constitució del Consell de Participació del Memorial Democràtic, del qual m’han convidat a formar part. És evident que la convocatòria en 14 d’abril no és anecdòtica ni casual. Parla un home gran, membre de la lleva del biberó i recorda com van haver d’enterrar els seus companys, mort ja Franco, en caixes de cartró. Han hagut de passar trenta anys per a poder començar a parlar i encara. Algú recorda que més que parlar de memòria històrica hauríem de parlar d’antifranquisme. És veritat. Aquesta és la memòria que ens van voler robar.

En arribar a la redacció regire els calaixos buscant un tresor xicotet que guarde des de fa anys. És un conjunt de fitxes de repressaliats del poble.  Les vaig robar la nit abans de les primeres eleccions municipals. Les vam trobar per sorpresa una colla de joves en entrar a una habitació de l’ajuntament on sembla que no havíem d’haver entrat. La visió feria: apilades sobre taules hi havia les fitxes polítiques de tots i cadascun dels veïns majors d’edat, sense excepció. Amb la indicació expressa de si eren enemics del règim o no. I si ho eren s’afegia al darrere de la fitxa on havien estat el 14 d’abril del 31 i el 17 de juliol del 36. La visió d’aquell testimoni directe del significat del franquisme ens va trasbalsar però també emocionar. No sabíem què fer. La gran majoria dels opositors eren de la CNT (Bétera era un poble de gran tradició trentista) així que vam optar per rescatar algunes fitxes d’opositors però que no foren de la CNT. En vam robar unes quantes i vam decidir (innocents!) que tornaríem a per les altres quan el nou alcalde democràtic prengués possessió. Ho vam fer però les fitxes ja havien desaparegut i l’habitació restava neta. Per sort, però, guarde encara un grapat de fitxes com aquesta, que és una prova i un testimoni inesborrable de la brutalitat dels franquistes, però també i sobretot de la dignitat dels qui s’hi van resistir. Dels fitxats.

(La fitxa concreta de la fotografia correspon a Enric Martínez Carrasco, fitxat per ser d'”Ezquerra” Valenciana. Les altres que tinc guardades corresponen a Aurora Martínez Gómez -UGT-, Francisco Martínez Bargues -Partit Republicà-, Concepció Montesinos Fuster -Esquerra Valenciana-, Vicent Martínez Montolío -UGT-, José Martínez Jorge -Joventuts Llibertàries-, Francesc Navarro Ros -UGT-, Vicent Navarro Ros -Partit Socialista-, Maria Morales Camps -Socors Roig-, Vicent Miralles Campos -Partit Socialista-, Maria Escribà Silvestre -Partit Comunista-, Tomàs Miquel Llopis -Partit Comunista- i Àngeles Miralles Aloy -Partit Comunista)

Retrobe una vella orla de la Junta de Montes del poble. Mon tio Federico la tenia posada en casa i data de la inauguració de les escoles noves, l’any 1969. Per als que no són del poble aclariré que la Junta de Montes és una institució molt particular de Bétera on hi ha agrupades les famílies més tradicionals. No ha estat mai, doncs, gens sospitosa de radical, esquerranosa o coses així.

Doncs bé, l’any 1969 l’orla de la Junta porta quatre banderes valencianes en els cantons. Sense blau, per supost. Són banderes rectagulars i no escuts amb forma de romb o cap altra. Representen “la valenciana” que en deien aleshores de la quatribarrada, abans que la dreta en fes d’això una manipulació obscena.

Hi ha qui dirà que no val per a res això i que avui ja no hi ha res a fer, que només cal que ens resignem. Discrepe. Aquest és un testimoni més de com s’ha fabricat la realitat i, per tant, una eina més per a ajudar a fabricar una altra realitat o a recuperar la que mai hauríem d’haver perdut.

Com a mínim aquesta orla documenta i qüestiona de ple que a Bétera l’actual bandera oficial de la Comunitat Valenciana siga “la nostra de tota la vida”. Mentida. Hi havia proves que ho demostraven ja abans -començant pels records: la meua falla, per exemple, mai no va usar banderes amb el blau fins que va esclatar la “batalla de València. Però aquesta orla demostra fins a quin punt les quatre barres eren assumides amb normalitat pel conjunt de la població i no només pels joves inquiets i polititzats. Al 1969, abans que l’anti-catalanisme es convertira de forma artificial en l’instrument de combat de la dreta.

Aprofite els dies de descans per a llegir-me dos llibres escrits per Joan Manuel Pons Campos sobre Bétera i que ell ha tingut a bé enviar-me des de Mallorca, on viu de fa anys. Són dos llibres indispensables pel poble, documentats, ben explicats i que contenen una gran quantitat de detalls que he assaborit amb gran plaer. Dues obres que haurien de ser a l’abast de tota la gent, treballades amb molt de gust i amb molta precisió. Es tracta de “Bétera 1880-1899. Evolució urbana i elements històrics” i un monumental “Junta de Montes i Senyoriu Territorial de Bétera, la seua història i la seua obra” que documenta com mai abans s’havia fet aquesta peculiar institució local, una autèntica excepció jurídica que continua ben viva al nostre poble.

La desgràcia és que aquests dos magnífics llibres són molt difícils de trobar i de posar a l’abast de la gent. Com passa amb la majoria de la bibliografia local. He pensat que potser podríem crear una web que tinguera versions en pdf dels diversos llibres sobre Bétera, per tal que com a mínim el seu accés fora fàcil per als estudiants. Miraré de parlar-ne amb l’Institut d’Estudis Comarcals. 

Ma mare prepara arròs al forn, “perquè és divendres sant”. A la cuina la meua major, la meua cosina Mara i jo assistim a la preparació, que la fa tot seguint les receptes de la meua àvia Rita. Però ma mare no es veu amb cor de passar la cassola del foc al forn així que m’oferisc a fer-ho. Quan l’agafe me n’adone sorprès que part del brou va caient a terra. No em dóna temps a pensar però em quede perplex davant la meua aparent manca d’estabilitat. Ma mare és a punt de cridar i Mara riu. Quan diposite la cassola al forn, però, la magnitud del drama se’ns presenta completa: té una bada i és per això que el brou s’escapa pels forats -a una velocitat espectacular, per cert, que amenaça amb deixar-nos sense dinar. De sobte quan tots quatre som conscients, a la vista que el nivell de líquid al recipient ja baixa clarament, aleshores vinga el crit i la pressa fins que rescatem una part de la menja just abans que la cassola, vella de pedra ancestral, rebente del tot i quede la base per un costat i l’arc per l’altre. Em toca passar la fregona per un terra rentat amb brou del millor. Deu ser una penitència…

Veient anit el futbol em va cridar l’atenció que a la mitja part Ribéry i Henry se’n van anar parlant cap a vestidors amb les mans davant la boca. És a dir tapant-se-la. Tothom sap que són amics, encara que ahir jugaren com adversaris i per tant la conversa devia tenir un to d’intimitat que clarament no volien que captaren les càmeres. Però això vol dir que són conscients tots dos que el camp és ple de càmeres i per tant guarden de forma activa la seua privacitat. Avui, repassant diaris alemanys, he vist aquesta altra foto també en la qual és Messi qui guarda la privacitat. 

Fa temps que dic que aquest, el de la privacitat, és el gran debat que tindrem els anys a venir, també politicament. Veig que per als futbolistes això ja és una evidència.