Raül Romeva i Rueda

que em va dur recentment a Grècia vaig poder constatar la importància d’aquesta mesura (veure apunts La pesca a Grècia i Rodas, Tilos, Chalki,…).
De fet, tant Greenpeace Grècia com diverses confraries de pescadors (no totes,
val a dir) les reclamaven. I és que les reserves marines són zones en
las quals no es permet cap ús de caràcter extractiu, ni pesquer ni
miner, ni tampoc el vessament d’agües residuals. Això fa que, en
conseqüència, esdevingui zones idònes per a la recuperació de les espècies animals i vegetals sovint deteriorades. En el seu interior hi pot haver zones integrals on estiguin permeses les activitats humanes, per exemple àrees que serveixin com a referència científica o zones on hi hagi hàbitats o espècies particularment sensibles.

Tal i com explica Greenpeace en el seu lloc web, algunes d’aquestes àrees dins de la zona costanera es poden obrir a l’activitat pesquera artesanal i no destructiva, sempre que siguin activitats sostenibles, dins d’uns límits ecològics, i la decisió hagi estat presa amb la participació de les comunitats locals afectades.

Clarament, les Reserves Marines suposen un instrument fonamental de cara a la conservació i grans beneficis per a la pesca a llarg termini, ja que dins d’aquestes zones els peixos poden viure-hi més temps i créixer més. I tal i com ens recorden, per a moltes espècies marines, el tamany sí que és important: de fet, hi ha femelles que si se les permet créxier fins a quatre vegades mes, poden arribar a posar fins a vuit vegades més ous. Aquests ous, a més a més, són de millor qualitat. Per altra banda, tampoc hi ha cap dubte sobre els enormes beneficis que suposen aquestes zones de cara a la ciència, ja que permet fer un seguiment de les espécies i dels seus hàbitats, cosa essencial per a obtenir dades que puguin ser usades en futures polítiques de conservació i gestió.

La responsabilitat de crear aquestes Reserves correspon als Estats de les aigües costaneres corresponents, però les aigües internacionals poden i han de fer front a responsabilitats de manera col.lectiva dins del context del Consell general de Pesca per al Mediterrani i la Convenció per a la Llei del Mar de Nacions Unides (UNCLOS, segons sigles en anglès).

Foto: Imatge submarina del Cap de Creus. Font: José Sánchez (autor del fotoblog de submarinisme josefotodiving.blogspot.com)

Són molts els temes sobre els quals treballem de manera conjunta i coordinada amb l’eurodiputada portuguesa Ana Gomes. Però n’hi ha un que ens ha ocupat especialment: l’assumpte dels vols de la CIA i el seu trànsit per Europa (veure diversos apunts a la categoria DDHH: Guantanamo/vols de la CIA/EUA ). De fet va ser en el marc de la Comissió Temporal sobre les activitats de la CIA que vàrem emprendre diverses iniciatives, entre les quals una visita a les autoritats portugueses en la qual reiteradament se’ns deia que no sabien res. Cal recordar que l’afer implica dos governs, el primer dels quals presidit per l’actual President de la Comissió Europea José Durao Barroso (PSD). La sospita era que el govern portugès (PS) estava manifestament mirant d’encobrir Barrroso. Aquest dimecres Ana Gomes se’m va acostar i em va dir amb un somriure d’orella a orella que finalment el govern portugès havia confirmat la sospita. És a dir, que tot ho havien fet per encobrir Barroso. Els següents articles en són la proba (segueix…):

http://ultimahora.publico.clix.pt/noticia.aspx?id=1345260&idCanal=12 ; http://dn.sapo.pt/2008/10/08/nacional/governo_que_quis_proteger_durao_barr.html ; http://ultimahora.publico.clix.pt/noticia.aspx?id=1345168&idCanal=12 ;  http://ww1.rtp.pt/noticias/index.php?article=366796&visual=26&rss=0 ;

http://jn.sapo.pt/PaginaInicial/Interior.aspx?content_id=1022905 ;

http://ww1.rtp.pt/noticias/index.php?headline=98&visual=25&article=366734&tema=27

La mateixa Ana Gomes explica al seu blog (http://causa-nossa.blogspot.com/ ) l’evolució dels fet, en un text que reprodueixo a continuació:

I – Voos da CIA: Espanha investiga

Segundo o jornal “El Pais” de ontem, o Ministério da Defesa de Espanha confirmou às autoridades judiciais espanholas que continuam a investigar o caso dos chamados “Voos da CIA”, que:
1. 13 voos da Força Aérea dos EUA, com origem ou destino em Guantanamo, obtiveram autorização de escala em Espanha entre os anos de 2002 e 2007.
2. 13 outros voos da FA dos EUA, com a mesma origem ou destino e no mesmo período, foram autorizados a sobrevoar território espanhol.
3. Em dois casos, o Ministério da Defesa reconhece que os aviões transportavam prisioneiros provenientes de Guantanamo. Apesar do transporte de prisioneiros desrespeitar o Convénio bilateral EUA/Espanha ao abrigo do qual os voos da FA EUA foram autorizados e apesar de os voos serem justificados como destinando-se a “fornecer apoio logístico”.
As investigações judiciais espanholas incidem sobre o transporte de prisioneiros para Guantanamo e para as prisões “secretas” admitidas pelo Presidente Bush. Não apenas através dos chamados “voos da CIA” (ou seja, em aviões civis privados), mas também através de voos militares e de Estado.

[Publicado por AG] [8.10.08] [Permanent Link] 

II – Espanha investiga com base em lista da NAV

As investigações de voos militares americanos autorizados por Espanha foram despoletadas com base em dados retirados da lista de voos de e para Guantanamo elaborada pela entidade controladora do tráfego aéreo portuguesa NAV. Lista de que eu fiz entrega à Comissão de Inquérito do PE e que vem referenciada no seu relatório final (uma lista sonegada dos elementos facultados pelo governo à AR e ao PE, mas que eu consegui obter). Lista que mostrava que vários voos militares autorizados a sobrevoar território português, com destino ou origem em Guantanamo, se destinavam ou provinham de aeroportos espanhois.
Essa lista da NAV é o primeiro documento que identifica voos militares e de Estado, de e para Guantanamo, indiciando que o transporte dos prisioneiros para para aquela e outras prisões não terá sido feito apenas através de “voos da CIA” (isto é, em aviões civis privados que os governos, mais ou menos ligeiramente, argumentavam desconhecer), mas de facto, e sobretudo, através de voos militares, que tinham de ser autorizados politicamente pelos governos europeus. No caso português, essa autorização requer Nota Verbal do MNE, ouvido o Ministério da Defesa.
Essa lista da NAV é importante para os advogados de defesa dos presos, como os advogados mobilizados pela ONG REPRIEVE: cruzando os dados desta lista com outros fornecidos pelas autoridades militares americanas sobre as datas de transferência dos presos para Guantanamo, podem tentar estabelecer as condições de transporte (que se sabe envolver tratamento degradante), pessoal envolvido na detenção, interrogatório e tortura, e outros elementos relevantes para a defesa do preso que consegue ir a julgamento, mesmo nos tribunais cangurus criados pela Administração Bush (as chamadas “Comissões Militares”).
A lista da NAV é também peça relevante para se apurar o fundamento das suspeitas de que voos militares e civis americanos autorizados por Portugal, Espanha e outros países europeus possam ter servido para transportar prisioneiros para Guantanamo e outras “prisões secretas”. E para se poder determinar se as autoridades portuguesas sabiam – ou estavam a ser enganadas pelos seus aliados americanos, eventualmente a coberto também de “apoio logistico” – sobre a utilização desses voos para transportar prisioneiros. E para apurar responsabilidades políticas, e eventualmente criminais, de quem em Portugal, Espanha e noutros países europeus autorizou esses voos, colaborando – consciente ou inconscientemente – no sequestro, detenção ilegal e tortura de prisioneiros.

[Publicado por AG] [8.10.08] [Permanent Link] 

III – Madrid e Londres reconhecem. Lisboa ainda nega..

As revelações espanholas de agora vêm no mesmo sentido de admissões feitas pelo governo britânico, há uns meses, de que outros voos constantes da mesma lista da NAV – logo, autorizados a sobrevoar e aterrar em Portugal – também levavam prisioneiros.
Factos que as autoridades portuguesas sempre negaram liminarmente, sem no entanto facultar a consulta da documentação respeitante às autorizações de sobrevoo ou aterragem ou ainda as listas de equipagens e passageiros que deve ter obtido para autorizar politicamente aqueles voos. Documentação que nunca foi também facultada – pelo Governo ou pela PGR – aos advogados de presos de Guantanamo que especificamente a requereram.
As admissões espanholas e britânicas vêm confirmar suspeitas que eu e outras pessoas formámos a partir da investigação levada a cabo pelo PE – de que prisioneiros ilegalmente detidos, torturados e mantidos à margem da lei e de processo judicial justo, tivessem transitado para Guantanamo e outras prisões ditas “secretas” através de Portugal e com colaboração de autoridades portuguesas.
Vêm também corroborar testemunhos que eu e jornalistas portugueses recolhemos de terem sido vistos prisioneiros agrilhoados a sair de aviões militares americanos na Base das Lajes.
Se são um, quatro, trinta ou setecentos prisioneiros, pouco importa: são pessoas vítimas de graves violações de direitos humanos.
São, na maior parte dos casos, inocentes que foram até já ilibados de suspeitas e libertados pelos EUA, sem qualquer julgamento, depois de anos de prisão e tortura – e só de Guantanamo já foram libertados mais de 500 presos!
Serão também, em cerca de uma centena de casos, indivíduos sobre os quais recaiem fundadas suspeitas de actividades terroristas – individuos que mereciam julgamento e punição exemplares e que porventura a eles vão escapar, graças à detenção ilegal e à tortura a que foram submetidos em Guantanamo e nas prisões «secretas».

[Publicado por AG] [8.10.08] [Permanent Link] 

IV – Espanha expõe. Portugal abafa, mas vai aprendendo..

Em Portugal há um inquérito judicial em curso, sobre o transporte ilegal de prisioneiros, originado pelas participações que eu e o jornalista Rui Costa Pinto fizemos à PGR em Janeiro de 2007.
Os dois procuradores que iniciaram a investigação já foram entretanto … à vida… deles. Alguma coisa se escreveu já sobre as razões do seu abandono, mas só mais tarde se deverá perceber porquê, quando houver acesso ao processo de inquérito.
E tudo indica que teremos mesmo de aguardar pelo fim do inquérito da PGR – que prossegue (e até dá jeito a algumas pessoas que tudo continue abafado sob o manto do segredo de justiça) para saber mais alguma coisa e designadamente se os elementos que os procuradores terão pedido ao MNE, MDN e outros ministérios – como fizeram os seus colegas espanhóis – terão tido resposta cooperante.
E, no entanto, há tanta coisa que podia facilmente esclarecer-se, se o MNE e o MDN dessem – a advogados dos presos, a parlamentares interessados,como eu, e a jornalistas – acesso à documentação que não podem deixar de ter em arquivo sobre o processamento das autorizações de voos militares e de Estado constantes das listas da NAV.
Tanto mais que o MNE e o MDN já aprenderam alguma coisinha com a investigação do PE e a subsequente entrega do assunto à PGR: a lista da NAV por mim facultada ao PE cobre o período de 2002 a finais de Junho de 2006 e inclui 17 autorizações de aterragem em aeroportos nacionais; a lista da NAV que o Deputado Jorge Machado, do PC, obteve do MOPTC há uns meses, demonstra que as autorizações de sobrevoo para aviões destinados ou provenientes de Guantanamo prosseguiram até ao final de 2007. Mas também demonstra que – curiosa e cuidadosamente – não se registaram mais autorizações de aterragem….

[Publicado por AG] [8.10.08] [Permanent Link] 

Foto: L’Eurodiputada socialista Ana Gomes. Font: Parlament Europeu 

Són diversos els mitjans que s’han fet ressò de l’acció que va tenir lloc dijous, davant del Parlament Europeu, en protesta pel finançament públic de la Fiesta dels Toros. Hi vaig ser, en suport de la protesta. Adjunto a continuació la nota que en va fer EFE i El Mundo, entre d’altres:

PROTESTAN POR EL FIN DE LA TAUROMAQUIA FRENTE AL PARLAMENTO EUROPEO

Medio centenar de activistas antitaurinos semidesnudos y “atravesados” por banderillas se han concentrado hoy ante el Parlamento Europeo para reclamar que la Unión Europea deje de ofrecer ayudas económicas a la tauromaquia.

Los manifestantes, miembros de las asociaciones de defensa de los derechos de los animales AnimaNaturalis y PETA, escenificaron su protesta tendidos sobre el suelo y cubiertos de sangre artificial frente a una de las entradas de la sede bruselense de la Eurocámara. (segueix…)

AnimaNaturalis ha protagonizado protestas similares durante todo el año en diferentes ciudades de España: durante Sanfermines en Pamplona, en las ferias taurinas de Mallorca y Albacete, y recientemente en la Plaza del Pilar de Zaragoza.

Con carteles que rezaban “Ponte en la piel del toro. Abolición de la tauromaquia”, los activistas trataron de llamar la atención de los eurodiputados, funcionarios comunitarios y visitantes que transitaban por los aledaños del edificio.

La protesta pretendía “simbolizar con cuerpos humanos el mismo sufrimiento que los toros padecen durante las corridas”, explicó a Efe Aida Gascón, Coordinadora de Campañas de AnimaNaturalis en España.

Gascón criticó que España y la Unión Europea subvencionen al sector taurino “pese a que un 72% de los españoles no muestran interés alguno en las corridas”, según dijo, citando una encuesta de Gallup.

Por ello, pidió a las autoridades españolas y europeas que “dejen de financiar la tortura de animales con dinero de todos los ciudadanos”.

Asimismo, el eurodiputado español Raúl Romeva dijo a Efe que este tipo de actos “son útiles para llamar la atención y levantar conciencias sobre la tortura encubierta que es la Fiesta Nacional”, tras presenciar el acto.

Romeva, que ha promovido varias iniciativas antitaurinas en la Eurocámara, afirmó que “las corridas de toros sólo se mantienen gracias a la financiación pública del Estado español y de la UE”.

El eurodiputado del grupo de los Verdes precisó que el Parlamento Europeo destina al menos 20 millones de euros anuales en subvenciones para el sector taurino.

Fuente: El Mundo

En los medios (pendiente actualizar):

20Minutos (España)
Digital y portada en edición impresa

Metro (España)

La Sexta (España)

Soitu (Internacional)

Soitu (Internacional)
(Reportaje: El debate sobre la financiación de los toros vuelve a Bruselas)

AFP (Agencia)

Crónica (México)

La Tercera (Chile)

Foto: activistes en l’accio directa davant el Parlament Europeu. Font: Olivier Hoslet/EFE

Amnistia feia public aquesta setmana l’informe ‘Destinos inconfesables, obligaciones incumplidas‘ (veure Informe complert), en referència al fet que que res impedeix avui que la CIA torni a usar els aeroports o l’espai aeri espanyol per tralslladar persones preses cap a Guantánamo. Segons Amnistia el govern no ha pres cap mesura per evitar que es repeteixin els ‘vols de la vergonya’. Adjunto a continuació la nota d’Amnistia:

Noticias

España ( 8-10-08)

Alrededor de 200 personas detenidas llegaron a Guantánamo cruzando el espacio aéreo español

Menoscabo de derechos humanos al enfrentar la “Guerra contra el Terror”

“Destinos inconfesables, obligaciones incumplidas”, nuevo informe de Amnistía Internacional sobre la respuesta de España a la “Guerra contra el Terror” y sus consecuencias para los derechos humanos (segueix…)

Madrid.- La llamada “Guerra contra el Terror” liderada por Estados Unidos ha tenido impacto en España. Las entregas extraordinarias y detenciones secretas lideradas por Estados Unidos a través de territorio español, los interrogatorios ilegales de policías españoles en Guantánamo o la violación de la prohibición absoluta de la tortura en relación a extradiciones y expulsiones demuestran que España ha respondido a la “Guerra contra el Terror” incumpliendo obligaciones internacionales de derechos humanos. Esta es la principal conclusión del informe “Destinos inconfesables, obligaciones incumplidas” presentado hoy por Amnistía Internacional.

Al igual que otros países europeos, España permitió durante más de cuatro años que la Agencia Central de Inteligencia (CIA) utilizara aeropuertos y el espacio aéreo español para sus operaciones de detenciones secretas y entregas extraordinarias. “A pesar de la gravedad de los hechos, el Gobierno español no ha tomado ni una sola medida efectiva para impedir que España vuelva a facilitar este tipo de prácticas ilegales. No lo hizo ni siquiera a partir de 2005, cuando ya no podía alegar desconocimiento de la existencia de estos vuelos”, asegura Esteban Beltrán, director de Amnistía Internacional en España.

Amnistía Internacional ha condenado de forma persistente e inequívoca los actos de terrorismo y otros ataques deliberados contra población indefensa en una buena parte del mundo, haciendo hincapié en que los Estados tienen el deber de proteger a las personas que se hallan bajo su jurisdicción frente a tales actos. A su vez, todos los gobiernos deben cumplir los principios reconocidos internacionalmente y la obligación de respetar los derechos humanos y el Estado de derecho, incluso al responder a actos o a amenazas de terrorismo.

Consulta el Informe completo

Foto: Manfestació contra la tortura als Estats Units. Font: desconeguda

En arribar al Parlament Europeu, ja fa prop de 4 anys i mig, vaig constatar com un dels temes als quals calia dedicar una atenció especial al llarg de la legislatura era la promoció del català en les institucions europees i, més concretament, en el Parlament Europeu. I així ho he anat fent (vegeu d’altres apunts a la categoria Llengües (català a la UE, multilingüisme,…) ). Ja he explicat sovint algunes de les dificultats que ens hem trobat els diputats/des que hi hem treballat. Tanmateix, cal admetre que, per molt que puguem fer tres, quatre, o deu diputats/des, res d’això tindrà prou força si al darrera no hi ha, també, una demanda i, per tant, un suport, cívic, social i institucional. El cas, però, és que aquest suport cívic hi és. I a manta. Només cal veure el volum d’entrades de la versió ‘oficiosa’ del web del Parlament Europeu en català el.laborada pel lleidetà Miquel Català (veure la crònica d’Albert Segura per a l’AVUI a Eurotelevisió pirata.cat). Tot suma, penso, i aquesta demostració ciutadana de ‘voluntat de relacionar-nos amb les institucions europees en la nostra llengua, tan europea o digna com la que més’, és clau. Cal recordar, un cop més, que el problema de fons rau en la poca, o nul.la, voluntat del govern de l’Estat, abans del PP i ara del PSOE, en desbloquejar aquest assumpte. I considero, en conseqüència, que la primera arena política, i la més important, on cal batallar és, precisament, a Madrid. Per què, no ens enganyem, tot aquest assumpte seria molt senzill de resoldre si de part del Govern del PSOE hi hagués una mica més sensibilitat plurinacional que la que han mostrat fins ara. Tanmateix, penso que també ajudaria, i molt, un increment de la presència de les institucions catalanes a Brussel.les. Em consta, i vull reconèixer-la, la tasca que fan en aquest sentit tant les oficines de la Comissió i del Parlament Europeu a Barcelona, així com la incansable Delegada del Govern davant la UE, Anna Terrón. Allò que trobo a faltar, però, (segueix…)

i que per tant demanaria, és una major presència a Brussel.les, i més concretament als passadissos de la Comissió i del Parlament Europeu, de Consellers/es, Secretaris/es Generals, Directors/es Generals, o d’altres nivells institucionals. I no necessàriament per parlar de l’assumpte del català, sinó per fer lobby català a Brussel.les, tal i com d’altra banda fan molts d’altres governs estatals i regionals, els quals segueixen de molt a prop els debats i processos legislatius europeus, la qual cosa els permet preveure, prevenir i, per tant, evitar lamentar, a posteriori, mals innecessaris. 

Aquesta major presència permetria que molta gent que encara no entén la dimensió del problema, i per tant de la reivindicació, en fós més conscient. 

Es tracta, en definitiva, que Catalunya, com a país, esdevingui una clara referència per a funcionaris/es i responsables polítics de les institucions comunitàries. Aprofundint en aquesta direcció s’aniran esvaint moltes de les confusions (i alguns temors) que molts i moltes col.legues d’altres països tenen en relació a l’assumpte del català, i deixaran de tenir tanta influència aquells/es funcionaris/es, que n’hi ha, i força, que fan campanya anti-català.

Ningú diu que sigui fàcil ni, encara menys, ràpid. Em limito a dir que és necessari i, al cap i a la fi, més constructiu que lamentar-nos sempre que ‘no ens entenen’. Perquè és cert, que no ens entenen, però és que per què ho facin ens hem de fer entendre.

Per tot plegat, saludo la tenacitat de gent com Miquel Català qui, amb la seva tasca, ens permet a qui treballem des de Brussel.les a fer més sòlida la nostra demanda. Una demanda justa, per altra banda, i penso que totalment necessària per mirar de frenar el sentiment de desafecció creixent que s’està incubant en una Catalunya històricament europeïsta convençuda, en relació a la idea d’Europa. I és que detecto símptomes d’euroesgotament, i d’una certa eurofrustració, front als quals cal reaccionar.

Compte, però, que llençar la tovallola europea és un dels errors més greus que un país com el nostre podria cometre mai. Així doncs, ben al contrari, allò que toca és reactivar la reivindicació europea.

Com? doncs fent de país europeu. Essent presents allà on els governs dels Estats es troben habitualment per fer la seva Europa. Però no només per reivindicar poder parlar en català, que també, sinó per explicar, a tots els nivells possibles, tot allò que Catalunya pot aportar a Europa, que és molt, entre d’altres coses perquè em dóna la impressió que des de les delegacions estatals no estan massa per aquesta feina.

***

Adjunto sencera, a continuació, la crònica d’Albert Segura per a l’AVUI (Eurotelevisió pirata.cat), en relació a Europarltv.cat:

Eurotelevisió pirata.cat

El català que va traduir la web del Parlament Europeu fa el mateix ara amb la seva TV ‘online’ . Recollirà firmes per l’oficialitat del català a la UE

El hacker per la llengua catalana a Europa ataca de nou. L’informàtic lleidatà autor de la rèplica il·legal de la web del Parlament Europeu traduïda sense permís al català torna a desafiar Estrasburg, disparant ara contra el flamant canal de televisió online que acaba de llançar l’Eurocambra.

La web clandestina del Parlament Europeu que va fer Català ja ha rebut més de 110.000 visites d’usuaris únics des que l’AVUI se’n va fer ressò el 3 de febrer

Europarl TV emet, des d’aquest 17 de setembre, en 22 llengües diferents però no en català; totes les oficials de la UE, tret del gaèlic. I a Miquel Català, veí de 27 anys de la Granja d’Escarp (Segrià) li ha faltat temps per tornar a copiar i traduir la versió oficial, per a desesperació de molts.

Precisament aquesta setmana, els europarlamentaris catalans estan enregistrant uns vídeos que es penjaran a la nova web.
Assolit aquest primer objectiu, Català es planteja ara un altre repte: recollir signatures per reclamar l’oficialitat de la llengua catalana a les institucions europees. I aprofitarà la rèplica il·legal que ha fet d’Europarl TV per aconseguir-ho. Així, quan els internautes es connectin a www.europarl.cat, que començarà a funcionar a ple rendiment aquest 15 d’octubre, no trobaran l’emissió del canal de televisió traduïda al català sinó un formulari, en 24 idiomes, en què se’ls demana les dades personals per donar suport a l’oficialitat del català. “Els espanyols, els finlandesos o els maltesos podran firmar pel català en les seves pròpies llengües”, explica Català, que no es planteja copiar i traduir també a la llengua catalana les pàgines web del Congrés de Diputats o del Senat.

Europarl TV té un pressupost anual de 9 milions d’euros i una plantilla de setanta persones, però més d’un terç d’aquests recursos es destinen als serveis de traducció, ja sigui a través de dobladors o de subtítols. Precisament l’eurodiputat català del PP, Alejo Vidal-Quadras, vicepresident responsable de comunicació de l’Eurocambra i ferm opositor que el català es pugui fer servir als plens, és l’impulsor del projecte, que només cobreix parcialment el gaèlic i deixa fora les llengües que no són oficials.

Font foto: Europarltv.cat

(texto en español más abajo)

Des de fa setmanes els diputats i diputades del Parlament Europeu estem rebent milers de missatges provinents tant de persones individuals com de consistoris municipals, amb signatura de l’alcalde o alcaldessa inclosa (veure més avall) instant-nos a votar en contra de la proposta de Directiva sobre el Temps de Treball que preveu ampliar les setmanes laborals fins a 65 hores i que suposa un greu atemptat en aspectes fonamentals de la lluita social i sindical com són la negociació col.lectiva o la veritable conciliació entre les vides personal i laboral. Ahir, milers de persones es van mobilitzar arreu d’Europaen favor d’un Treball Digne en la Jornada Mundial del mateix. En les manifestacions respectives es va fer també una crida ciutadana a no acceptar aquesta proposta de Directiva. El volum de missatges rebuts m’impedeix respondre un a un, però tant els missatges com la movilització europea mereixen que posi de manifest el meu posicionament. I aquest és ben simple: missatge rebut, prenc nota i, com que estic d’acord amb la petició i la reivindicació que feu, obraré en conseqüència. (podeu trobar d’altres reflexions en relació a aquest assumpte en la categoria Europa social d’aquest bloc) (segueix…)

Adjunto una mostra dels missatges que estem rebent al correu del Parlament (n’hi ha de diversos formats):

Senyor/a:

Us envio aquest escrit per a demanar-vos que voteu en contra de la directiva que amplia la jornada laboral fins a les 60 hores setmanals. Com a treballador i ciutadà de l’Estat que representeu no puc acceptar el retrocés significatiu que suposa tornar a una situació de començaments de la industrialització respecte a l’organització del treball i la jornada laboral. La flexibilitat laboral no significa que puguem retrotreure’ns a l’època de les colònies fabrils i abandonar el contracte social que hem construït els europeus. Espero que el vostre vot sigui negatiu quan es faci una segona lectura al Parlament Europeu per a rectificar les agressions als drets fonamentals que implica aquesta directiva.

Rebeu una salutació:

A/e:

http://www.hazteelsueco.org/addons/protesta.png

www.ugt.cat

www.avalot.cat

www.hazteelsueco.org

Versión apunte en español

Desde hace semanas los diputados y diputadas en el Parlamento Europeo estamos recibiendo miles de mensajes proecedentes de personas individuales y de consistorios muncipales, con carta del alcalde o alcaldesa incluida (ver más abajo) instándonos a votar en contra de la propuesta de Directiva sobre el Tiempo de Trabajo que prevé ampliar la semana laboral hasta 65 horas y que supone un grave atentado a aspectos fundamentales como de la lucha social y sindical como la negociación colectiva o la verdadera conciliación entre las vidas personal y laboral. Ayer, miles de personas se movilizaron en toda Europa en favor de un Trabajo Digno en la Jornada Mundial del mismo. En las manifestaciones respectivas se hizo también un llamado ciudadano a no aceptar dicha propuesta de Directiva. El enorme volumen de mensajes recibido me impiden responder uno a uno, pero tanto estos mensajes como la movilización europea merecen que ponga de manifiesto mi posicionamiento. Y éste es bien simple: mensaje recibido, tomo nota y, puesto que estoy de acuerdo con la petición y con la reivindicación que hacéis, obraré en consecuencia. (encontraréis más apuntes relacionados con esta cuestión en la categoria Europa social de este blog)

Adjunto una muestra de los mensajes que estamos recibiendo en el correo del Parlamento (los hay en varios formatos):

Señor/a:

Me dirijo a usted para pedirle que vote en contra de la directiva que amplía la jornada laboral hasta las 60 horas semanales. Como trabajador y ciudadano del estado que usted representa no podemos aceptar el atraso signficativo que supone volver a una situación respecto a la organización del trabajo y la jornada laboral de inicios de la industrialización. La flexibilidad laboral no significa que podamos retrotraernos a la época de las colonias fabriles y abandonar el contrato social que hemos construido los europeos. Espero que su voto sea negativo cuando  se haga una segunda lectura en el Parlamento Europeo para rectificar las agresiones a los derechos fundamentales que realiza esta directiva.

Reciba un cordial saludo.

A/e:

http://www.hazteelsueco.org/addons/protesta.png

www.ugt.cat

www.avalot.cat

www.hazteelsueco.org

Foto: Dirigents de partits polítics catalans encapçalant la manifestació d’ahir a Barcelona/Dirigentes de los partidos políticos catalanes encabezando la manifetsación de ayer en Barcelona. Font: Toni Garriga/EFE

Economia financera, política real, per Raül Romeva (publicat a Crònica.cat)

Finalment els governs belga, holandès, francès i alemany, a més a més del dels Estats Units, han hagut de sortir al pas i ‘actuar’ per salvar el coll a alguns gurus econòmics de ‘happy banking’. El cas espanyol és una mica diferent, pel que sembla, almenys de moment, i la fortalesa del seu sistema financer permet una mica més d’aire. Però fins quan? I més important encara, a costa de qui?.

Antoni Serra Ramoneda, escrivia ahir a El Periódico una interessant columna (Economia real i economia financera) en què abordava la situació financera tan comentada actualment. Sempre segueixo amb atenció les coses que comenta Serra Ramoneda. Serà per l’afecte que li tinc des que va ser professor meu a la Facultat d’Econòmiques de la UAB. Deia Serra Ramoneda: ‘Mereixen un bon suspens els polítics que van donar ales al sector immobliari’. També el Catedràtic de Política Econòmica de la UB, Antón Costas, insistia en l’entrevista que li feien al 30′ de diumenge en el fet que el problema de fons era que durant massa temps s’havia menystingut el paper de l’estat i que ara, en canvi, es demostrava que no només era útil, sinó que resultava fonamental (veure també altres reflexions d’aquest Catedràtic com la que publicava fa un any a El Pais El Talón de Aquiles del Nuevo Capitalismo).

En suma, sembla ser que la regulació no és tan negativa  (segueix…)

com sovint ens diuen els ultralliberals, i que al final tot recau en qui estableix aquestes regulacions i en quin sentit van. És a dir, que la política és important. I per tant qui gestiona i dirigeix les institucions polítiques també. 

I és que, contràriament a allò que sembla ser el sentir general, el problema no és la política en sí, sinó determinades polítiques. I potser va essent hora que aprenguem a distingir. No deixa de ser interessant veure com determinats ultralliberals esdevenen keynessians quan del què es tracta és de salvar els bancs, però que condemnen tota intervenció estatal (institucional) si aquesta va destinada a garantir la cohesió social, l’Estat del Benestar o la millora de la salut ambiental del planeta. 

El problema, per tant, va molt més enllà de salvar els bancs, i per tant els estalvis de milions de persones, de totes classes i condicions socials. El problema rau més aviat en el model de societat que en sortirà d’aquesta crisi. Qui en sortirà enfortit  (que n’hi haurà), i qui debilitat (la gran majoria). 

Tot plegat em fa recordar un dels llibres que em van impactar més quan estudiava: La Cultura de la satisfacción, de John Kenneth Galbraith. Galbraith, autor entre d’altres de títols tan oportuns com El capitalismo americano; El crack del 29; La sociedad opulenta; El nuevo estado industrial; El triunfo; Dinero; Una vida de nuestro tiempo; La era de la incertidumbre; Breve historia de la euforia financiera; La pobreza de las masas; Historia de la economía; a més a més de l’esmentat La cultura de la satisfacción, denuncia sovint la hipocresia del Partit Republicà, el qual reclama reduir al màxim el paper de l’Estat a no ser que sigui per gastar en Defensa. La resta (salut, educació, benestar,…), que s’ho pagui qui pugui, si pot. Galbraith va morir fa dos anys sense haver rebut el Nobel d’Economia. Em pregunto si la situació actual, prevista tantes vegades per ell, el faria avui mereixedor del guardó.

Sembla ser que, al cap i a la fi, el capitalisme no és cap solució màgica sinó que, de fet, duu incorporada la llavor del problema actual. Alguna gent fa temps que ho teníem clar, però molta d’altra, em temo, no massa. Serà difícil d’assumir això, per a algunes persones, si és que mai arriben a assumir-ho, i a reconèixer-ho.

Font foto: El Roto/El Pais, 6 d’octubre de 2008

Barcelona és aquests dies la seu del Congrés Mundial de la Natura de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura. La UICN és una organització d’organitzacions que contribueix a trobar solucions pragmàtiques per als desafiaments urgents del medi ambient i del desenvolupament del planeta. Les vies de fer-ho són el recolzament a determinades línies de recerca científica, gestionant projectes de camp en tot el món, i reunint a governs, ONG, NNUU, convencions internacionals i empreses per tal que treballin junts en el desenvolupament de polítiques, lleis i bones pràctiques. La UICN és la xarxa d’entitats més gran i antiga del món. És una unió democràtica que reuneix més de 1000 organitzacions governamentals i no governamentals, a més a més d’11.000 científics i voluntaris/es i expertes en al voltant de 160 països. D’entre les seves aportacions cal destacar, de manera significativa, l’actualització de la famosa (i temuda) Llista Roja d’Espècies Amenaçades. Aquesta llista és el termòmetre de la situació que viuen i pateixen gairebé 45.000 espècies. Hi ha de tant algunes sorpreses agradables, però sovint és una llista que serveix per donar alarmes que no sempre s’escolten. (segueix…)

Una de les qüestions més difícils, però més importants, és que les mesures conservacionistes es facin d’acord amb les dinàmiques socials i el respecte de les comunitats, implicant-les en els processos de cosnervació. Ho assenyalava avui en una entrevista a l’AVUI Puri Canals, Vicepresidenta de la UICN, presidenta de Depana, i candidata a Presidir la UICN (‘És aberrant crear reserves expulsant-ne els habitants’). Es fa per tant imprescindible trobar maneres de garantir l’equilibri entre les dimensions conservacionista i social. Però és que això és possible, si hi ha voluntat política per fer-ho, és clar.

I és que tot plegat es tracta de ser conscients de que només tenim un planeta, i que la convivència entre els éssers que el poblem ha de ser possible. Per altra banda, la UICN es troba en ple procés d’elecció de lideratges, cosa que també determinarà el rumb futur que la Xarxa prendrà en el futur. Caldrà veure què en surt del Congrés, i quin és el món pel qual tocarà arremangar-se:

What kind of world do we want to see?

06 October 2008 | News – News story

These were the words which launched the IUCN World Conservation Congress today in Barcelona. The ceremony, graced by royalty, Nobel Prize winners and political leaders, opened with an urgent call for the world to change course.

An audience of thousands including HRH Felipe, Prince of Asturias and HSH Prince Albert of Monaco, and delegations from 177 countries were treated to dramatic images of nature, aerial acrobats, stirring music and a line-up of prominent and compelling speakers.

With IUCN celebrating its 60th anniversary today, the opening ceremony was also an opportunity to reflect on 60 years of conservation and look ahead to the next 60.

IUCN’s President Valli Moosa outlined the urgency with which the world needs to act to make the transition to sustainability and said the environmental community must provide leadership.

“I believe we have the power to change the world,” he said and spoke of “releasing the world’s potential” in the coming days in saving nature—the “lifeblood” of humanity. “Conservation needs to be everyone’s business and put at the heart of all sectors of society. “The environment needs to be part of the DNA of all private enterprises”.

Also among the speakers was Nobel Peace Prize Laureate Muhammad Yunus. “This is our planet, this is our home, it is our responsibility to make it more beautiful, if we take this as out mission the world will be a different place,” he said.

The ceremony paves the way for 10 days of debate by governments, academics, scientists, business leaders, indigenous peoples and philanthropists about how to safeguard the natural world—how to meet the growing needs of populations and expanding markets without sacrificing nature. They will seek new ways of responding to the rapid loss of biodiversity as highlighted by the 2008 IUCN Red List of Threatened Species, to be released tomorrow.

The Congress brings together 8,000 leaders from governments, business and non-governmental organizations for what is the premier summit on sustainable development in 2008. It focuses on three key challenges: how to tackle climate change, how to safeguard the diversity of life in all its forms, and how to make sound environmental management the foundation of healthy people and economies.

Foto: Cerminònia d’apertura del Congrés Mundial de la UICN, ahir, 5 Oct 2008. Font: UICN

Continuant amb la reflexió iniciada en l’apunt

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
a:link, span.MsoHyperlink
{color:blue;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
a:visited, span.MsoHyperlinkFollowed
{color:purple;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Pluralisme mediàtic sí,
control i vigilància dels blocs no, La Vanguardia Digital es feia ressò ahir dissabte del debat que comença a fer-se lloc en el si de les institucions europees en relació a la regulació d’internet i, en particular, dels blocs (o blogs). L’article, titulat Los
blogs despiertan el temor en la UE, està rebent nombrosos comentaris, en sentits ben diversos. Adjunto l’article i el vincle a continuació:

Los
blogs despiertan el temor en la UE

La
libertad de expresión que permite la Red hace aumentar la preocupación entre
los políticos europeos

María Victoria | Barcelona | 04/10/2008 | Actualizada
a las 01:15h

Los
primeros intentos de control de la libertad de expresión en Internet han hecho
su aparición entre las propuestas políticas y las reacciones en la blogosfera
no se han hecho esperar.(segueix…)

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
a:link, span.MsoHyperlink
{color:blue;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
a:visited, span.MsoHyperlinkFollowed
{color:purple;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Tras
un polémico informe sobre la pluralidad y la concentración de los medios de
comunicación, presentado por la eurodiputada Mariane Mikko, el pasado julio
en el Parlamento Europeo, ha despertado de nuevo el eterno debate sobre la
libertad de expresión. Entre bloggers y políticos se ha generado una ardiente
controversia acerca del control que se debe establecer sobre los blogs, ya
elevados a la categoría de nuevo medio de comunicación.

Negativa política al control de los blogs

Las propuestas referentes a los blogs fueron finalmente desestimadas la semana
pasada en el Parlamento Europeo, tras la reñida votación en la que se aprobó la
resolución presentada por los grupos Socialista, Liberal y Verde, en la que se
excluían del informe dichas propuestas referentes a los blogs, por no estar
“en el contexto adecuado” –un informe sobre la pluralidad de los
medios- y “porque el riesgo de que el registro implicara un control del
contenido existe” y “hay que estudiar muy bien el cómo y establecer
muy bien los límites”, afirma Romeva.

Bloggers por la independencia

Ante la primera aparición del polémico informe en el Parlamento Europeo, las
reacciones en la red no se han hecho esperar. Los bloggers han manifestado su
desacuerdo con las medidas de control que se proponían y se plantean cuál es el
estatus de los blogs como medio de comunicación y en qué medida se les deben
imponer medidas de control.

El debate queda abierto

La complejidad que implica definir el estatus de los blogs y el control que se
debe ejercer sobre ellos junto con el desconocimiento del alcance real de la
problemática hicieron que tras la aprobación de la resolución presentada la
pasada semana en el Parlamento Europeo se planteara un debate abierto sobre el
tema de las bitácoras.

“El debate no está suficientemente maduro como para establecer normas muy
estrictas”, afirma Romeva. Es necesario considerar el tema “en
términos, no de persecución, sino precisamente de transparencia y de libertad
de expresión”, concluye.

Font foto: blogOh!blog.

Tot just arribo de la 1a Convenció de Gènere, organitzada per Dones amb Iniciativa, ICV i el Grup Verds/Ale al Parlament Europeu. El lema resumeix molt bé el sentit i l’oportunitat de la mateixa: ‘Dones i Homes compartim les idees, compartim les responsabilitats’. La jornada ha estat amena i fructífera a parts iguals. I a la vista del què publicava avui La Vanguardia, més que oportuna. I és que Beatriz Navarro, la corresponsal de LV a Brussel.les, es feia ressò a Bruselas anima a los europeos a tener más hijos con medidas de conciliación de la presentació per part de la Comissió Europea en favor de les mesures de conciliació. És l’anomenat Paquet de Conciliació. Aquest Paquet de Mesures comença ara el seu procés legislatiu i en breu ens arribarà al Parlament Europeu, on l’haurem de valorar, modificar i votar. Entre d’altres aspectes cal esmentar el fet que aquestes mesures, necessàries per facilitar la conciliació de les vides laboral i familiar de les dones, obliden un aspecte clau: la corresponsabilitat dels homes en la cura i la paternitat, la qual és fonamental per tal d’avançar en la igualtat entre dones i homes en termes d’oportunitats laborals i de promoció professional. No només toca que les dones comptin  (segueix…)

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

amb més oportunitats en l’Àmbit públic, sinó que cal també que els
homes assumim la total corresponsabilitat en l’àmbit privat. I les
mesures públiques d’incentivació han de permetre ambdúes coses. Les
dades canten, només un de cada deu homes deixa de treballar després de
tenir un/a fill/a, mentre que són 6 de cada 10 les dones que ho fan. I
en canvi les mesures que proposen des de la Comissió se centren,
novament, exclusivament en les dones. D’aquesta i d’altres qüestions
n’hem parlat avui a la Convenció, els objectius de la qual els
explicaven perfectament ahir la Presidenta de Dones amb Iniciativa, Mercè Claramunt, i el responsable d’Organització d’ICV, Màrius Garcia.

Nota
de premsa de presentació de la Convenció emesa ahir divendres 4 d’octubre

ICV
impulsarà un Pla de Feminització pioner a Catalunya i a l’Estat Espanyol

Més
de 300 membres d’ICV i Dones amb Iniciativa (DI) debatran demà en la Convenció
de Gènere sobre les propostes que es recolliran en el pla de feminització

El
secretari d’organització d’ICV, Màrius Garcia, i la presidenta de Dones amb
Iniciativa, Mercè Claramunt, han presentat avui en roda de premsa la Convenció
de Gènere que tindrà lloc demà i que reunirà unes 300 persones que debatran
sobre propostes que seran recollides en un pla de feminització que aprovarà la
propera Assemblea d’ICV. “El Pla de feminització que impulsarem és pioner a
Catalunya i a l’Estat Espanyol perquè cap força política ha aprovat res
semblant”, ha explicat Garcia.

Les conclusions de la Convenció així com el Pla de feminització formaran part
dels documents de la IX Assemblea d’ICV que tindrà lloc el proper mes de
novembre.

Font foto: ICV

Interessant aquesta notícia apareguda fa uns díes al Corriere de la Sera, en la qual es recull una entrevista a Agostino Marchetto, Secretari del Pontifici Consell de les Persones Migrades. Marchetto acusa directament el govern de Berlusconi de fer una política de rebaixes en quant als drets de la població migrada. Allò interessant de la noticia no és constatar que el govern, i especialment el Ministre d’Interior, Roberto Maroni, estan impulsant una política manifestament restrictiva (Maroni pertany a la Lega i no ha amagat mai les seves postures racistes i xenòfobes) sinó que la denúncia provingui, precisament, del Vaticà, un dels actors que han estat més determinants a l’hora de fer caure el govern plural de Prodi, i del retorn de Berlusconi. Si més no, encara que sigui un fet anecdòtic, no deixa de ser significatiu. (segueix…)

Il Corriere (24 settembre de 2008)

Agostino Marchetto, segretario del Pontificio Consiglio dei Migranti

Il Vaticano: «Il governo gioca al ribasso sui diritti umani degli immigrati»

Critiche agli ultimi provvedimenti approvati nel Cdm: «Diminuisce la protezione delle persone perseguitate»

ROMA – Il governo italiano gioca «al ribasso» sui diritti umani degli immigrati. E’ questa l’impressione che monsignor Agostino Marchetto, segretario del Pontificio Consiglio dei Migranti ha espresso durante un’intervista a radio Vaticana. Sono nette le criche di mons. Marchetto nei confronti dell?approvazione in via definitiva, da parte del consiglio dei ministri di martedì, dei decreti legislativi in materia di riconoscimento e revoca della qualifica di rifugiato e di diritto al ricongiungimento familiare. «È in corso in Europa – ha spiegato l’esponente vaticano – una riflessione al fine di conseguire una politica comune in relazione ai richiedenti asilo e ai rifugiati. Purtroppo la tendenza è al ribasso rispetto agli impegni internazionali a suo tempo assunti in favore della protezione di persone perseguitate, e i cui diritti umani non sono stati rispettati».

LE GIUSTIFICAZIONI NON REGGONO – «Mi pare che l’ultima seduta del Consiglio dei ministri – sottolinea mons. Marchetto – va in questa stessa tendenza al ribasso. Le decisioni avrebbero potuto essere peggiori, stando al giudizio dell’alto commissariato delle Nazioni Unite per i rifugiati. Vi è per questo motivo per rallegrarsi? Non direi proprio. Vi è in effetti una stretta sull’asilo e la giustificazione portata non regge. Anche dovendo ammettere che i flussi misti di richiedenti asilo e di migranti porta complicazioni per i governanti».

Foto: El Ministre de l’Interior italià, Roberto Maroni. Font: AFP

Tal i com sol succeir en aquesta mena de visites, de tan concentrades com estan es fa difícil sovint de païr tota la informació que reps. A la jornada ‘teòrica’ d’ahir, en quèvàrem poder escoltar des de pescadors fins acadèmics, passant per Greenpeace, explicant-nos la seva visió de la realitat i els problemes de la pesca a la zona, ha seguit avui una visita ‘de terreny’, concretament a les illes de Tilos i Chalki, on hem pogut parlar amb els pescadors i les autoritats, a la vegada que hem pogut veure les arts que fan servir per pescar i les zones on ho fan, així com un parell de granges d’aquacultura. És difícil resumir tanta informació en tan poc espai, però a grans trets els problemes que ens han transmès tenen a veure amb tres grans afers:

1)
Ningú, millor que els pescadors, és conscient del fet que el peix
s’està acabant, i que per solucionar-ho només hi ha una solució:
establir zones i periodes de veda, i crear reserves marines que
garanteixin la reproducció. El problema arriba quan es tracta de
decidir les zones, les èpoques i les regles de les aturades.

2)
El problema del relleu generacional està arribant a limits de dificil
gestió. La mitjana d’edat de la comunitat de pescadors de Tilos, per
exemple, és de 55 anys. A més a més,(segueix…)
 la competència que fan les grans industries, i en alguns casos les piscifactories (aquacultura) els suposa sovint haver de plegar abans d’hora.

3) D’entrada, la norma sol ser que la culpa és ‘dels altres’, és a dir, els pescadors de trasmall acusen els arrossegadors, aquests als pescadors de lleure, i tots a les flotes turques que pesquen sense control. A mitja conversa, però, tots reconeixen que tots cometen alguna irregularitat (pescar quan o on no toca, dur una capacitat en cavalls superior a la permesa, omplir els registres a la baixa, etc…). Sigui com sigui, el cas és que no es queixen de que hi hagi controls, sempre i quan aquests siguin per a tots iguals.

Un dels motius de conèixer aquesta realitat tan particular té a veure amb el fet que en breu començarà el procés de revisió de la Política Pesquera Comunitària, i caldrà estar en condicions d’afrontar-la amb les millors garanties.

En ulteriors apunts ampliaré aquesta informació parlant de la propera reunió de la ICCAT (Conferència internacional que regula la pesca de la Tonyina) o la política de subsidis.

Font foto: Greek Tourism

Em trobo a Rodes, en ple Dodecanès, integrant una petita delegació de la Comissió de Pesca del Parlament Europeu l’objectiu de la qual és conèixer de prop el sector de la pesca grec, especialment de cara a la futura reforma de la Política Pesquera Comunitària. En el si de la UE, el sector pesquer grec ocupa el primer lloc en quant a nombre de vaixells, el segon en nombre de pescadors, el cinquè en quant a potència del motor i el dotzè en quant a captures. El sector pesquer, malgrat que participa ben poc del valor de la producció agrícola (4%) i en el PIB (0.3%) té una gran importància per al desenvolupament i la viabilitat econòmica d’un bon grapat de zones, especialment de la part insular, com és ara el cas del Dodecanès, on ens trobem. Predomina, amb diferència, la pesca costera tradicional (94% de la contribució a la flota i 90% de l’ocupació en el sector pesquer). Tanmateix, creix amb força l’aqüicultura. De fet, el volum d’aquesta activitat supera ja el de captures. De tot això ens tocarà parlar avui i demà amb diferents parts
implicades en el sector i l’administració grega, inclòs el sempre
delicat assumpte de la Pesca Il.legal, no Reglamentada i no Declarada
(IUU) a la zona.
Foto: Aqüicultura al Dodecanès. Font: Wikimedia