Economia financera, politica real
Economia financera, política real, per Raül Romeva (publicat a Crònica.cat)
Finalment els governs belga, holandès, francès i alemany, a més a més del dels Estats Units, han hagut de sortir al pas i ‘actuar’ per salvar el coll a alguns gurus econòmics de ‘happy banking’. El cas espanyol és una mica diferent, pel que sembla, almenys de moment, i la fortalesa del seu sistema financer permet una mica més d’aire. Però fins quan? I més important encara, a costa de qui?.
Antoni Serra Ramoneda, escrivia ahir a El Periódico una interessant columna (Economia real i economia financera) en què abordava la situació financera tan comentada actualment. Sempre segueixo amb atenció les coses que comenta Serra Ramoneda. Serà per l’afecte que li tinc des que va ser professor meu a la Facultat d’Econòmiques de la UAB. Deia Serra Ramoneda: ‘Mereixen un bon suspens els polítics que van donar ales al sector immobliari’. També el Catedràtic de Política Econòmica de la UB, Antón Costas, insistia en l’entrevista que li feien al 30′ de diumenge en el fet que el problema de fons era que durant massa temps s’havia menystingut el paper de l’estat i que ara, en canvi, es demostrava que no només era útil, sinó que resultava fonamental (veure també altres reflexions d’aquest Catedràtic com la que publicava fa un any a El Pais El Talón de Aquiles del Nuevo Capitalismo).
En suma, sembla ser que la regulació no és tan negativa (segueix…)
com sovint ens diuen els ultralliberals, i que al final tot recau en qui estableix aquestes regulacions i en quin sentit van. És a dir, que la política és important. I per tant qui gestiona i dirigeix les institucions polítiques també.
I és que, contràriament a allò que sembla ser el sentir general, el problema no és la política en sí, sinó determinades polítiques. I potser va essent hora que aprenguem a distingir. No deixa de ser interessant veure com determinats ultralliberals esdevenen keynessians quan del què es tracta és de salvar els bancs, però que condemnen tota intervenció estatal (institucional) si aquesta va destinada a garantir la cohesió social, l’Estat del Benestar o la millora de la salut ambiental del planeta.
El problema, per tant, va molt més enllà de salvar els bancs, i per tant els estalvis de milions de persones, de totes classes i condicions socials. El problema rau més aviat en el model de societat que en sortirà d’aquesta crisi. Qui en sortirà enfortit (que n’hi haurà), i qui debilitat (la gran majoria).
Tot plegat em fa recordar un dels llibres que em van impactar més quan estudiava: La Cultura de la satisfacción, de John Kenneth Galbraith. Galbraith, autor entre d’altres de títols tan oportuns com El capitalismo americano; El crack del 29; La sociedad opulenta; El nuevo estado industrial; El triunfo; Dinero; Una vida de nuestro tiempo; La era de la incertidumbre; Breve historia de la euforia financiera; La pobreza de las masas; Historia de la economía; a més a més de l’esmentat La cultura de la satisfacción, denuncia sovint la hipocresia del Partit Republicà, el qual reclama reduir al màxim el paper de l’Estat a no ser que sigui per gastar en Defensa. La resta (salut, educació, benestar,…), que s’ho pagui qui pugui, si pot. Galbraith va morir fa dos anys sense haver rebut el Nobel d’Economia. Em pregunto si la situació actual, prevista tantes vegades per ell, el faria avui mereixedor del guardó.
Sembla ser que, al cap i a la fi, el capitalisme no és cap solució màgica sinó que, de fet, duu incorporada la llavor del problema actual. Alguna gent fa temps que ho teníem clar, però molta d’altra, em temo, no massa. Serà difícil d’assumir això, per a algunes persones, si és que mai arriben a assumir-ho, i a reconèixer-ho.
Font foto: El Roto/El Pais, 6 d’octubre de 2008
Bentrovat Raül.
Hoy incluso ha salido una entrevista con Angel Rojo, que hace un par de años advertia de los riesgos que se han producido, pero que no le hicieron caso, en la misma linea que hubiera apuntado Fuentes Quintana. Y eso de asegurar los depósitos, es un desproposito ¿pero no estaban asegurados al menos los depositos a la vista? ¿volvemos al calcetin al colchon o “bajo” las losetas?