Mails per a Hipàtia

Sopar de la Nit de les Telecomunicacions. “L’internauta”, el programa de Catalunya Ràdio, rebia un dels premis de la nit i vaig anar a recollir-lo mentre milers de persones passaven pel meu costat camí de l’estadi olímpic a veure el meu estimat Sting, reencarnant The Police.
La sorpresa de la nit un llarg missatge de Viviane Reding, la comissària europea de mitjans de comunicació i societat de la informació, parlant una bona estona en un més que acceptable català. La Reding, d’orígen luxemburguès, és una polítiques més interessants que hi ha ara mateix a Europa però ahir va aconseguir sorprendre’m de nou i agradablement. Sobretot perquè el que deia, en català i en anglès, no era cap tonteria…

Vas donant voltes i de sobte trobes un text que et fa descobrir com canvia el món. En aquest cas de Teodhore Roosevelt, president dels Estats Units.

Roosevelt, en una situació molt més complicada encara en termes de política internacional i que desembocaria en la guerra mundial, va dir: “negar-se a ser crítics amb el president dels Estats Units o estar al seu costat incondicionalment, sense analitzar si s’equivoca o l’encerta amb les seues decisions, no només és una actitud contrària al patriotisme i servil, també és una traïció moral al poble americà”.

Caram, George…

Renau torna a València amb una gran exposició que repassa la seua obra. Quan va tornar de l’exili, mort Franco, Renau era un xoc mental. Com ho va ser al poble Vicent Pertegaz, un altre il·lustre ex-blocsoviètic que tornava a casa amb tanta vida al darrere que tombava de tos -en el seu cas de Moscou, en el de Renau del Berlin Oriental que s’enfrontava als llums del seu veí. Renau i Pertegaz eren tots dos exhuberants, fora mida, homes d’una dimensió herculia que se t’emportaven només de sentir-los xerrar. Eren tots dos un tipus de comunista que ací no coneixíem de tant vital i apassionat i davant els quals les preguntes sobre les atrocitats del règim semblaven diferents. En el cas de Renau, a més, hi havia el factor mexicà i l’art que se li escapava dels dits i dels ulls aquells que et miraven com si fora l’última cosa a fer. Fuster reia com un bajoca al seu costat…

Diu Hugo Von Hofmannsthal: “Des de fa molts segles, tot allò que és elevat i digne de ser recordat s’ha transmès per escrit.” És cert. Però també ho és que s’han transmès al seu costat coses indignes i de les més baixa qualitat moral i literària.

Sopar a casa amb uns amics, dos d’ells quebequesos. Enmig del sopar ix la discussió sobre la galta que parem els uns i els altres a l’hora de saludar-nos amb un petó. Caram! em convencen que nosaltres parem sempre primer la galta dreta i ells l’esquerra. Quede sorprés del tot. Mai hauria pensat que parava una galta o una altra a l’hora de saludar amb un bes. Jo què sé… és una cosa que no penses. Però mentre discutim assage petons a l’aire i descobrisc, sorprés, que sempre comence el moviment per la dreta. Bufa. Quants moviments automàtics fem al dia dels quals no ens n’adonem? Besem per la dreta?

Quan Imaz va anunciar que no es presentaria a la reelecció com a president del Partit Nacionalista Basc la majoria dels diaris ho van presentar això com un triomf del sector Egibar, el sobiranista, i poc menys que un desastre en l’horitzó, sobretot per aquesta cosa tan pesada que és la “unitat de la nació espanyola”.

Que jo recorde, i perdó per l’autoesment, només VilaWeb i l’Avui vam anunciar que en realitat aquella decisió d’Imaz era la prèvia a la retirada també d’Egibar i a un pacte entre els diversos sectors del partit.

Supose que tots els altres diaris també ho devien saber ja que el mecanisme per a fer-ho era ben senzill: tothom amb qui parlaves del PNB t’ho explicava ben claret i amb tot de detalls que això era el que anava a passar. Siga com siga van optar pels grans titulars apocalíptics. Podríem discutir si era una qüestió d’apreciació però si això fora així ens haurien d’explicar per quin motiu en canvi avui, quan Egibar ja ha fet saber que no es presentarà al càrrec, la notícia no mereix uns honors semblants a les portades. No?

Avui hem enterrat la Remei. I jo m’he quedat mirant el cotxe de morts com pujava al cementiri mentre al meu cap venien imatges del passat. Les seues amigues de sempre han dit paraules justes i precises mentre la seua família semblava resignada a intentar viure amb aquest enorme buid. He vist passar el taüt pel meu costat i he notat que l’ahir significa molt quan ja no hi ha demà. Jo només volia donar-li les gràcies, senzillament, per tot. Però ja no he sabut com fer-ho, com parlar-li. Així que he callat i l’he vist anar-se’n. I m’he quedat mirant el cotxe de morts com se l’emportava corba amunt mentre al meu cap venien imatges del passat, d’aquells anys quan tenir-la a prop feia tant millor la nostra vida.

Crec que ja he explicat alguna altra vegada que el llibre “The Nine Nations of North America” és un dels millors que mai no he llegit. El va escriure ja fa molts anys Joel Garreau, que era el cap de nacional del Post, i parteix de la idea que més enllà dels Estats Units, Canadà i Mèxic hi ha àrees evidentment comunes i molt distintes de la resta que ell anomena nacions. A partir d’aquesta tesi fa un retrat de la societat americana absolutament impagable, detallista i excitant en extrem.

Explique això perquè acabe de descobrir que Garreau manté un bloc on va actualitzant permanentment dades en la línia argumental del seu llibre. Així que vos el recomane.

He passat la major part del dia a l’Arc de Triomf de Barcelona en la fira que organitzen Gent de la Terra i Òmnium. Amb el pas dels anys aquest acte guanya cada vegada més força i esdevé més referència. De vegades idees simples, que quan es plantejaven fa uns anys ho semblaven massa i tot, acaben fent un gran servei i funcionant de meravella.
He de dir, però, que aquest any he vist un nombre sorprenent de turistes. Potser algú hauria de plantejar-se fer una mena de paradeta amb explicacions a la carta perquè la majoria d’ells s’hi interessen de debò.

Em sorpren, i em corpren, la notícia de la mort d’Andreu. Andreu era un home del poble que durant dècades ha estat d’alguna manera un espill de la realitat valenciana per a mi. Fa molts anys, em sembla que era el 1973, amb Juli Hurtado i ell vaig crear la primera falla del poble. Aquell any posàrem un monument minúscul a davant del carrer València i ell, que era més major que nosaltres, va comprar unes traques que les tiràrem abans de cremar-lo. A l’any següent, per primer volta, vam fer una falla com calia. I durant uns anys la vam fer amb ell, al seu corral, a mà, treballant junts dissabtes i diumenges fent els ninots, l’estructura, pintant, etcètera. Era una falla artesanal, de les que ja no es fan però que encara avui té continuació en la falla La Barraca.
Aquell segon any vam tallar el carrer València -ara de Les Alfàbegues- i vam penjar senyeres per tot el carrer, sense blau. Ell en va fer una amb blau i la vam posar presidint el casal, sense que jo recorde que hi haguera cap oposició entre les unes i les altres, entre el que pensàvem els uns i els altres. L’extrema dreta encara no havia descobert el blaverisme i el mal que la seua utilització podia fer en la societat valenciana però va tardar poc a fer-ho. Als anys posteriors dins la falla ja va haver enfrontaments agres per aquesta qüestió i jo vaig allunyar-me’n, per dir-ho suaument, deixant-la en mans, sobretot de l’Andreu, convençut durant uns anys per la nova fe anticatalanista i molt actiu.
Van seguir anys molt difícils per a tots, sobretot per a nosaltres, però en els quals tots, també nosaltres, vam cometre molts errors que no sé si podríem haver evitat. Episodis poc edificants que ens van allunyar molt més encara. Fins que vam deixar de parlar-nos.
Fins ben bé la meitat de la dècada dels vuitanta. Aleshores Xavier Moret em va demanar si li podia ajudar a preparar un programa especial de TV3 sobre les falles. I jo, evidentment, li vaig recomanar simplement que retratara la meua. Vingué a Bétera i amb aquella excusa Andreu i jo tornàrem a parlar. Moret va fer un programa exemplar, del qual l’Andreu va estar molt orgullós, i la seua difusió valgué per a que tota la comissió arreglara les antenes de casa per a veure la nova cadena. El programa em sembla que va fer més que això: també va netejar bona part del passat incomprés que teníem en comú.
La veritat és que l’amistat anterior mai no la vam recuperar però sí el respecte. Amb el pas dels anys jo vaig entendre que l’Andreu encarnava una forma de valencianisme distinta a la meua però fidel a la llengua. I que això, la fidelitat a la llengua, és el que importava de veritat. El blaverisme va ser substancialment un instrument per a afvarir la castellanització però no tots els blaevrs ho eren per això. No l’Andreu, per exemple, que sempre usava el valencià, escrit i parlat. Ell amb els anys va anar també assumint la unitat lingüística i supose que el fet que el seu fill estudiara filologia catalana ja va ser definitiu. I també ell es va anar allunyant de la falla. Des de fa ja uns quants anys quan ens trobàvem ens saludàvem i parlàvem una estona. El vaig veure per darrera vegada fa quinze dies a la porta de sa casa i vam estar comentant les festes i el fet que els xiquets dels meus amics hagueren entrar a tocar a la colla de dolçainers del poble.
I de sobte s’ha mort massa jove. Al camp. Reconec que m’ha colpit saber-ho, que ho lamente de veritat. I que, més enllà de les peripècies personals passades, la seua mort m’entristeix profundament.

La diferència entre els cambrers d’abans i els d’ara és que els d’abans tenien ulls. Ep! i que conste que sóc fill de bar i d’això n’entenc una miqueta.

Quan Josep Pernau era el meu director un dels diaris que sempre esmentava era l’italià “Il resto del Carlino”, un diari de nom ben peculiar però molt ben fet. (Per cert que el nom fa referència a que el diari es repartia com a torna, com a resta de la moneda “carlina”).

Avui hi he anat a llegir-lo per la mort de Pavarotti. I allò que tenen els italians: la segona notícia era que les darreres paraules del tenor sembla que les hauria pronunciat en “dialetto”, és a dir en el parlar de Mòdena. Bé. Quan Pavarotti era un xiquet a Itàlia només hi havia els dialectes (o les llengües no italianes en tot cas, allà on les parlaven). Després però arribà la RAI i des d’aleshores els xiquets parlen com els presentadors del TeleGiornali, si fa no fa. Però Pavarotti ha mort en dialecte, com el vec’ que era… C’sa vôt?

L’agulla daurada que tant va fascinar Montserrat Roig. Dreta. Lluenta. Central. Els ulls es van enganxant a la seua geometria prima i allargada, al seu tall recte contra els núvols que corren. Domina el cel des de la fortalesa que va ser tron del tsar i cau de les intrigues, presó de tots els règims, patiment de totes les idees i bastió contra les invasions més salvatges que es poden imaginar, aquelles que aquesta ciutat va derrotar en nom de la humanitat -Hitler sobretot amb les dones sobre els teulats de l’Hermitage desviant les bombes, la fam, el foc, la ruta heroica sobre el llac, únic contacte amb el món que no controlaven els llops nazis,. Però també les misèries de l’estalinisme fins i tot en els moments més èpics. I la victòria. I Anatoly Sobchak davant el Palau d’Hivern cridant a resistir el cop moscovita i a crear la democràcia russa, per fi, un segle després que l’Aurora disparara els canons i Lenin abandonés la disfressa clandestina de finlandès per a encapçalar la que hauria d’haver estat i no fou la revolta obrera mundial. En pocs metres quadrats, en aquesta ciutat per a la memòria, no cap més història. Però per damunt de tot plana, com una presència eterna, l’agulla. Un lloc sublim, una imatge perfecta.

Caic sobre el sofà i de forma rutinària explore quins canals hi ha en aquella televisió, sense esperar res en concret. I de sobte el Gamper. Veig que els jugadors del Barça ixen al camp vestits amb la samarreta del Sevilla i no entenc res. Fa dies que sóc fora de casa i només després m’expliquen això de Puerta. Em quede enganxat a la tele. A fora a la Nevski hi ha els neons encesos.