Mails per a Hipàtia

L’agulla daurada que tant va fascinar Montserrat Roig. Dreta. Lluenta. Central. Els ulls es van enganxant a la seua geometria prima i allargada, al seu tall recte contra els núvols que corren. Domina el cel des de la fortalesa que va ser tron del tsar i cau de les intrigues, presó de tots els règims, patiment de totes les idees i bastió contra les invasions més salvatges que es poden imaginar, aquelles que aquesta ciutat va derrotar en nom de la humanitat -Hitler sobretot amb les dones sobre els teulats de l’Hermitage desviant les bombes, la fam, el foc, la ruta heroica sobre el llac, únic contacte amb el món que no controlaven els llops nazis,. Però també les misèries de l’estalinisme fins i tot en els moments més èpics. I la victòria. I Anatoly Sobchak davant el Palau d’Hivern cridant a resistir el cop moscovita i a crear la democràcia russa, per fi, un segle després que l’Aurora disparara els canons i Lenin abandonés la disfressa clandestina de finlandès per a encapçalar la que hauria d’haver estat i no fou la revolta obrera mundial. En pocs metres quadrats, en aquesta ciutat per a la memòria, no cap més història. Però per damunt de tot plana, com una presència eterna, l’agulla. Un lloc sublim, una imatge perfecta.