Dialetto
Quan Josep Pernau era el meu director un dels diaris que sempre esmentava era l’italià “Il resto del Carlino”, un diari de nom ben peculiar però molt ben fet. (Per cert que el nom fa referència a que el diari es repartia com a torna, com a resta de la moneda “carlina”).
Avui hi he anat a llegir-lo per la mort de Pavarotti. I allò que tenen els italians: la segona notícia era que les darreres paraules del tenor sembla que les hauria pronunciat en “dialetto”, és a dir en el parlar de Mòdena. Bé. Quan Pavarotti era un xiquet a Itàlia només hi havia els dialectes (o les llengües no italianes en tot cas, allà on les parlaven). Després però arribà la RAI i des d’aleshores els xiquets parlen com els presentadors del TeleGiornali, si fa no fa. Però Pavarotti ha mort en dialecte, com el vec’ que era… C’sa vôt?
és que segurament en Pavarotti pertany a l’última generació (si més no urbana) que morirà en dialetto.
Ja he llegit La solsida. M’ha agradat. Gràcies per la recomanació. Estaré etenta a les seues recomanacions
Guaita, precisament fa uns dies una amiga de Mòdena, na Michela, me’n parlava. Ella encara coneix gent que el parla i el reivindica!
mira que apleguen a ser ridículs estos italians… I encara ho diran amb sorpresa de que es parle!!
Jo he estat vivint a Nàpols este últim any i he comprovat que la ‘cultura oficial’ no té espai per als ‘dialectes’. A Nàpols encara hi ha un cert ‘xauvinisme’ i es reivindica en obres de teatre, cançons i algun poeta solt. Els altres ‘dialectes’ crec que estan pitjor. per a ellS ‘dialecte’ és tot allò que diferisca de l’italià estandard; el sard, el sicilià, el català… sono dialetti. Ah, i no esperem que ens donen classes o rebre la tv en dialetto… Els propis interessats tampoc no tenen gaire interés.
salut des de València, Vicent!!!
Hola
És curiós és com un estat com l’italià, ha sigut capàs d’uniformitzar i exterminar la gran riquesa cultural i lingüística.Dialectes gal.loitalians ,francoprovençals… al llarg dels anys han sigut arraconats al pur florkorisme, i a la tercera edat.
Vàrem conèixer un partizà d’Avigliana, al Piemont, que amb la gent de la seva edat del seu poble, parlava una llengua allunyada de l’italià, i plena de semblances amb la nostra. Per dir Bon dia!, en piemontès exclàmen, Bon di!. Realment ens vàrem quedar estorats.
D’això ja fa uns quants anys, el mes que ve anem al Piemont a visitar el vell partizà. Ell encara aguanta, no com el malaurat Pavarotti.
Salut