Mails per a Hipàtia

El tren entra a l’estació de Finlàndia i ens acull una música estranya, com una mena de fanfàrria. No puc evitar pensar que allà va començar la revolució bolxevica amb l’arribada d’un tren que havia portat Lenin pel mateix camí que he fet jo avui. Rússia avui no en vol saber res i ho entenc perfectament. Però jo continue fascinat per aquells personatges que durant unes hores van fer descansar la història sobre la seua esquena -per a bé o per a mal: Abraham, Ciceró, Galileu, Colom, Newton, Luter, els de la Bastilla i els independentistes de Filadèlfia, Einstein, Lenin, Churchill, Amstrong, Mandela…

Sopar a Tallin amb un amic periodista. Comenta amb amargor que quinze anys després de la independència encara no es pot viure a Tallin en estonià però sí en rus. Acaba de tornar d’Afganistan i hi ha vist l’OTAN en acció. Diu que tem més pel seu futur que abans. Després d’haver-los vist sobre el terreny no està segur que li resulten útils per a aturar una nova invasió russa d’Estònia, si és que mai torna a passar. Putin el treu de polleguera, com a tots.

El tren fa centenars de quilòmetres a la nit finlandesa. És quasi perfecte. Ample, amb lliteres molt còmodes, bany i fins i tot una dutxa més que brillantment resolta en termes de disseny. Em sorprèn com va de fi, el trac-trac de la via és inaudible mentre devora quilòmetres de boscos i trens parats a la via amb fusta tallada -encara la segona gran exportació finlandesa. Llisc amb una llumeneta de costat encesa mentre al defora es va fent de dia tant a poc a poc com d’hora. A l’Arktikum he comprat tots els llibres que he trobat sobre els sami, el darrer poble nòmada indígena europeu. Arribem a Helsinki ja de dia ple i me n’adone que el preu del bitllet és la meitat del que em costa l’euromed València – Barcelona…

Visita de cortesia al senyor Pare Nöel a casa seua a Rovaniemi. Parla català. De fet fa parlar català. I parla qualsevol cosa. Parla en alemany amb uns i al cap de dos minuts es passa a l’anglès (supose que perquè el seu alemany no dóna per a més). A davant meu passa una parella catalana que parla espanyol. Els pregunta d’on venen i quan diuen que de Barcelona es passa automàticament al català provocant que ells ho facen també. Un spot magnífic: Santa Claus parla català! a què esperes tu?

“Només cal que somrigues”. Ho va dir amb calma mentre jo mirava a dreta i esquerra preocupat. En cosa de segons una vintena de gossos huskies corrien com embogits cap al bosc mentre jo, quet com un estaquirot, em preguntava què caram feia a finals de l’agost perdut en un bosc de Lapònia, quilòmetres al nord del Cercle Polar Àrtic, a casa d’un corredor de trineus. La veritat és que vaig pensar poc perquè de sobte els gossos es van girar cap a nosaltres, des de la voreta del bosc, i van arrencar a córrer cap allà on érem. “Només cal que somrigues” era la consigna i jo provava i provava de somriure mentre tota aquella manada se’m venia al damunt. Per a la meua sorpresa van passar de llarg. Als huskies tant els hi fa els humans. Ells només volen córrer en grup tan ràpid com siga possible i passen pel teu costat si saps estar-te quet, com a molt et xafen una mica el peu despreocupats com van en mirar-te. Al cap de cinc minuts m’havia acostumat a viure enmig d’aquell tronar de potes (quines cames tan fortes que tenen!) i el llarg passeig pel sorprenent bosc lapó va esdevenir un matí de joia i calma per a recordar eternament.