Vaig treballar amb Huertas al Brusi. De fet ell i Jaume Boix van ser les dues persones que em van oferir feina a la redacció de Barcelona, després que vaig fer durant uns mesos de corresponsal a València del diari. Recorde que me’l mirava els primers dies amb molta admiració. El seu famós incident amb els militars franquistes l’havia convertit en un símbol, càrrega que no l’abandonaria mai al llarg de la seua vida, tot i que no estic segur que per a ell fos cap ganga.
El Brusi era un diari difícil en un moment difícil. Els socialistes havien arribat feia poc al poder i molts d’ells havien descobert que comportar-se de la manera que sempre havien criticat els resultava tremendament operatiu. Gent que havia lluitat aferrissadament contra la censura, amb una gran dignitat, es van posar a practicar-la sense cap remordiment, convençuts que d’aquesta manera feien un servei a la democràcia. Alguns ens ho miràvem amb perplexitat. I fins i tot ho patíem.
A mi em va passar. Un article d’opinió publicat al diari em va ser censurat sense vergonya. El vaig deixar escrit tard i me’n vaig anar a casa. Al matí, en comprar-lo al quiosc, no m’ho podia creure. Me l’havien modificat treient-li tota la intenció i convertint-lo en literatura barata. I ho havien fet sense ni dignar-se a avisar. Vaig arribar a la redacció, al mercat de Sant Antoni, esperant que algú em donaria una explicació però tothom callava com si no haguera passat res. Excepte Huertas. Ell no havia tingut res a veure amb la censura però precisament ell va ser l’únic que se’m va acostar en saber què havia passat i es va disculpar, assumint la responsabilitat que li corresponia, aleshores crec que com a subdirector del diari. Pernau ja no era el director i havien entrat a sac una colla de llops a orientar el periòdic cap al seguidisme més sectari del PSOE, una feina que alguns d’ells encara fan, per cert, trenta anys després.
Entre aquesta gent hi havia alguns que no sentien un gran respecte pel primer equip que havia restaurat el Brusi. Els veien poc moderns, escassament agressius, kumbaias, que repetien una vegada i una altra amb un adjectiu que avui no sé si s’entendrà però que contenia una càrrega profunda. És possible que no foren la gent que el diari necessitava, no ho sé. Però sí que sé que com a simple redactor de base, gent com Pernau o Huertas m’ensenyaven coses i em resultaven pròxims i accessibles quan calia. Sempre he recordat el dia que Pernau va deixar de ser director. Van fer uns discursets al mig de la redacció i el seu successor es va tancar al despatx del director donant tres enormes cops de porta, un a la que donava a la redacció, un a la que donava a la secretària de redacció (l’amable i eficaç Sònia que s’ho mirava espantada…) i una tercera, per si de cas, a la porta que unia la Sònia a la redacció. Vaig entendre a l’instant que Pernau no havia tancat mai la porta del seu despatx i ho vaig valorar immediatament, encara que tard segurament. Però vaig aprendre: mai tanque jo la porta del meu despatx.
Vist amb perspectiva crec que aquella escena significà un relleu generacional de molt calat. De formes, de detalls, de maneres d’entendre el periodisme, la relació amb el públic i amb els companys, l’ètica i tantes i tantes coses. I més: a la fi el Brusi es va haver de tancar perquè no aquell estil no connectava amb ningú. Com a mínim amb ningú que volguera llegir en català.
Josep Maria Huertas era una persona polèmica, és cert. Com qualsevol persona que destaca. Tenia grans fidels (els Huertamaros, en deien…) i grans detractors. Quan fas molta feina això és inevitable però al cap dels anys sempre queda la feina -que cada volta es va destacant amb més nitidesa sobre l’anècdota. I Huertas n’ha fet i molta, de feina. Ell no ha estat només el periodista que va ser el símbol de la llibertat d’expressió, des de dins de la presó Model. Huertas també, i sobretot, ha estat un dels periodistes que ha conegut millor Barcelona i que més a prop ha estat moltes vegades de la seua gent -i em costa no pensar ara en el seu gran amic i millor persona el fotògraf Joan Guerrero, que tantes hores va treballar al seu costat. Huertas guanyava batalles petites, lliurava sovint batalles petites, però aquestes sempre eren importants per a gent concreta. Visc a prop de la Casa Golferichs i aquest matí he anat a mirar-la perquè va ser la tenacitat de Huertas que la va salvar. Als barris, als edificis, a les associacions queda la seua petjada, escrita en milers d’articles i llibres i això és el millor record, el millor testimoni que pot quedar-li a un periodista.
És evident que vam discrepar molt ell i jo i ho vam fer sempre amb franquesa. Sobretot discrepàvem en termes polítics, en termes de país. Però sempre vam guardar-nos respecte per la feina feta i per l’amistat que ens unia amb tanta gent. El vaig veure per darrer vegada aquest gener quan vam presentar VilaWeb TV al Col·legi de Periodistes. Feia molt mala cara i era evident que sofria molt. Vaig intentar mostrar-li, amb més precisió que altres vegades, la meua estima i el meu respecte. Fa dies un amic comú ens havia convocat a un dinar pel pròxim dia quinze, que ja no farem. Em quedarà, doncs, el passat i les coses que compartíem. I per sobre de totes una que crec que és la que més a prop ens feia sentir l’un de l’altre: ell volia i jo vull que cada taula siga un Vietnam, una subversió. Davant d’això, davant aquesta manera comuna d’entendre el paper dels periodistes, els matisos que ens separaven són prou limitats i limitables.
PD dia 6. Ahir, a l’Església on feien el funeral de Huertas, Pérez de Rozas em va donar la notícia que Quim Regàs, que era amb Huertas subdirector del Brusi quan jo hi treballava, també era molt malalt. M’acaben de dir que és mort. Redéu…
