Vint anys
Deixa un comentariDesprés de sopar hem estat mirant unes cintes de vídeo gravades fa vint anys i que he aconseguit per fi digitalitzar de forma decent. És tot un viatge al passat. Les cares, els cossos, els detalls, tot ho reconeixes i et sorpren alhora. Et sorprenen detalls que hem assumit en la nostra qüotidianitat i que de repent entens que no són tan anecdòtics -quina manera de fumar!
Hi ha canvis que vistos en el dia a dia esdevenen imperceptibles però que mirats de sobte amb la intrumisió d’un vídeo llunyà en el temps es veuen realçats. La ciutat canviada, els mobles, la roba, els pentinats, la tele, no hi ha mòbils… I les criatures més petites ara són vides poc menys que independents.
I després hi ha les absències. La gent que ja no hi és, que tant has estimat i que són un forat profund al cor se’t fan presents, de sobte, a la pantalla. I això provoca una barreja curiosa de sentiments: alegria per tornar-los a “veure”, per recordar els gestos, la veu, pel passat però també més absència encara. Una absència com més concreta i directa que ara, ben entrada la nit, encara m’aclapara i em fa ballar el cap.