Mails per a Hipàtia

He hagut de tornar via París ja que no hi havia bitllets en el vol directe de Delta de Nova York a Barcelona. Amb una certa curiositat. Diuen que París és el hub en expansió més gran d’Europa i com que darrerament tothom parla d’això del hub he pensat que estaria bé gaudir-ne. Però, de fet, l’he patit.
Hom suposa que un hub és un aeroport al qual arribes en un vol transatlàntic i que et redistribueix immediatament a un vol europeu. A la terminal de Nova York demane la tarja d’embarcament cap a Barcelona des de París i constate que hi ha menys d’una hora entre que aterre i em torne a enlairar. Correcte.
El problema ha estat en arribar a París. L’avió no ha s’ha aturat en un finger i ens han fet baixar en autobusos -increïble. Aleshores hem estat vint minuts rodant per les pistes fins arribar a una terminal que no era la que jo necessitava. Hem passat frontera i he seguit cap a connexions. He quedat desconcertat en veure que em feien eixir al carrer en comptes de connectar-me per dins. Desconcertat perquè això significava que després de correr com un boig per a arribar a la meua terminal havia de tornar a passar el control de policia, que és pessadíssim. La cua era immensa i jo perdia l’avió així que he preguntat al policia si podia fer alguna cosa i m’ha dit “cola’t”. Marededéu! Cola’t? Se m’han enfadat, amb raó, en la cua però efectivament m’he colat perquè no podia fer res més. I amb la llengua fora he arribat a la meua porta d’embarcament quan ja tancaven les de l’avió, l’últim.
Si el hub de Barcelona ha de ser aquest desastre potse que ni comencen a fer-lo… Quin estrés!

Fa anys que faig servir un argument, mig en broma, que emprenya molt els nacionalistes espanyols. És el de dir que l’espanyol és una llengua americana que la parlen uns pocs a Europa. Avui m’ha passat davant la cara això, en viu i en directe.

Ha passat en acabar la conferència que he vingut a fer aquest matí ací a Washington. En les jornades hi ha unes tres-centes persones de tot el món, entre les quals alguns espanyols. Un d’ells se m’ha acostat al final, quan parlava amb gent que volia saber més del que acabava d’explicar i m’ha criticat en un to massa sever que m’hagués expressat en anglès (ell pensava que ho hauria d’haver fet en espanyol) i que hagués parlat d’una iniciativa en català “en un congrés que és obert i cosmopolita” (!??). En el rotgle, que s’ha quedat molt aturat en veure el to tot i que no han entès el que deia aquest bon home, hi havia una periodista japonesa, crec que m’ha dit, o coreana. M’ha preguntat què passava i, més o menys, li he explicat. I aleshores ha preguntat amb tota la innocència del món “ah! però a Europa també es parla espanyol?”. Sort que el millanastray ja havia marxat!

…que ja miraré jo que hi ha a dins.

Resulta espectacular l’enorme quantitat de gent que s’està dedicant a hackejar l’Apple Tv, que tot just si ha arribat al mercat el passat cap de setmana. En aquest bloc trobareu una selecció d’algunes de les coses més interessants que la gent ha descobert que l’Apple TV sap fer i que Apple no sabia (o no volia) que fera.

No sé si ja ha arribat a Barcelona la que vaig encomanar a la tenda Apple però la vaig veure dissabte a Nova York i realment és un aparell que promet molt.

Ser a l’altra banda de l’Atlàntic et deixa un marge de perspectiva interessant. T’alces i el país ja fa hores que discuteix. Veig, per això, que la proposta d’Esquerra no sembla anar més enllà i que fins i tot és motiu de recels a Convergència i en altres cercles.

He de dir, però, que veig un punt d’acord i és que subscric el que diu Convergència en el sentit que aquesta és una proposta que cal presentar al Parlament de Catalunya, així que espere que Esquerra ho farà. I crec que des de la societat civil ens hi hem de pronunciar amb claredat a favor de l’autodeterminació com a programa immediat i a l’abast.

Tinc l’hotel a Washington a quatre passes de la Casa Blanca, així que en haver sopat faig un passeig fins allà. L’oratge és quasi estiuenc en aquesta ciutat sempre tant xafogosa i tot i que en diumenge no hi ha ningú al carrer baixe fins el parc Lafayette i m’hi estic una estona mirant l’indret on es decideix el futur i el present de tanta gent

La Casa Blanca està tan sola i iluminada com sempre. Després de l’11S van tallar el trànsit de vehicles per l’avinguda de Pensilvània. Reconec que és lògic i que la situació anterior no era massa sensata però la manca de vehicles ensopeix encara més l’ambient i et permet encara més pensar, envoltat de tant silenci.

Tot just abans d’eixir de l’hotel m’he connectat a VilaWeb i he vist la proposta feta per Esquerra a Convergència per a formar un govern sobiranista si el Constitucional espanyol tomba l’estatut. Hem viscut tantes desilusions els darrers mesos i anys que no vull creure-m’ho abans d’hora. Espere que els uns i els altres siguen sensats i treballen de debó aquesta idea. Que no siga una manera de fer la punyeta a l’altre i que pel contrari servisca per a bastir ponts. Si fos així i realment els dos partits pogueren parlar de debó sobre aquesta possibilitat aleshores tots hauríem d’ajudar al màxim per a concretar un referèndum d’autodeterminació, la sola convocatòria del qual ja seria una colossal victòria.

Tot això ho he pensat assegut al davant de la Casa Blanca, amb el cap volant a tota pressa. I he pensat, precisament ací, que qualsevol cosa és factible en el món de la política si hi ha voluntat, decisió i força. Pocs indrets com aquest ho demostren al món.

He cridat a casa per a dir bona nit amb l’Skype i la meua filla menuda ha tingut una gran idea. Com que feien el concert de Llach ha enfocat la webcam cap a la televisió i per un parell de cançons elles eren al sofa de casa i jo a l’habitació de l’hotel ací a Nova York mirant el mateix programa…

I mentrestant el PP vol prohibir TV3 al País Valencià!

Ahir a la nit, al Baryshnikov Center de Nova York, Lou Reed es va acostar al micro de forma desganada. I amb un fil de veu va començar a recitar Estellés:

“Now I’d like to write a nice poem
and talks about certain things you still can find that are nice
in my opinion or acording to the neighbour next door.
I want to be nice, today I want to say nice things…”

I el públic va riure. Em vaig no sé si sorprendre o indignar. Van riure obertament. I jo vaig tardar uns segons a adonar-me’n que reien perquè ells “llegien” Lou Reed més que no Estellés. Els arribava primer la veu i la imatge del recitador que no l’intimitat del poeta.

Però el poema va seguir i conforme anava avançant, conforme anava creixent, les rises anaven callant. Lou Reed va alçar lleugerament els muscles en un gest de cansanci, potser de desesperació, mentre llegia:

“How can I know? But know is night
and frankly it’s no time to go out searching
for nice things, gentle things, nice things
precisely.”

Aquell gest tan simple va semblar que desfeia del tot l’equívoc. “Les nits que van fent la nit” no és un poema senzill ni costumista. Més aviat sembla un cop de puny desesperat a la panxa i els cops de puny no deixen riure.

Quan el poema va acabar el silenci va ser espés i molt especial. Estellés havia superat Lou Reed i el públic de Manhattan havia descobert, imagine que sorprés, la grandesa del poeta de Burjassot.

Confrontat al silenci final, estrany, com un silenci culpable de la rialla fàcil de l’inici, em vaig sentir orgullós i feliç. I molt agraït a Lou Reed, que s’havia deixat dur per l’Estellés, amb les ulleres alçades i les mans enganxades al cinturó, amb una desgana aparentada que no sabria dir si era real o teatre.

Van a tancar les emissions de TV3 al País Valencià. Seria fàcil evitar-ho: només cal que Joan Clos diga que la freqüència és seua i que autoritza TV3 a emetre per allí. Així de senzill. Però Clos no ho vol fer. I Montilla no vol responsabilitzar-se del pacte a que va arribar quan era ministre d’indústria amb Joan Puigcercós i Eliseu Climent. Puigcercós tampoc vol saber res i calla com un mort. I així, els uns pels altres, aconsegueixen un resultat devastador. Després de vint anys emetent ara resultarà que ens quedem sense TV3.

Aquests dies la veritat és que no me’n se avenir. És que no m’ho crec. No em crec com és possible que al Principat hi haja una indeferència tant gran; em costa acceptar que ningú del PSC ni d’Esquerra vulga ni moure un dit per a fer pressió a Joan Clos i a Zapatero. Em costa acceptar que vint anys de treball de tanta gent se’n vagen a fer punyetes no només per la voracitat espanyolista del PP, amb la qual sempre compte, sinó també per la indiferència, com a mínim en públic, del PSC i Esquerra Republicana.

Fa mesos la World Association of Newspapers em va convidar a fer una xerrada en un congrés a Washington que comença diumenge. Com que dijous he de ser de tornada a casa i no tinc massa ganes d’anar i tornar Atlàntic amunt i avall a tota pressa, quan vaig comprar els bitllets vaig pensar en avançar uns dies la cosa i així passar el cap de setmana a Nova York, comprant llibres, tafanejant en les tendes d’informàtica i passejant una estona -carregant una mica les piles.

Però va i resulta que arribe divendres a les tres i a les vuit, cinc hores justes després que l’avió toque terra, fan el recital aquest de poesia catalana que han organitzat Lou Reed i companyia. La veritat és que no em puc creure que tinga tanta sort però no me’l perdria per res del món.

Avui, de nou, recordarem Anna Politkòvskaia, a València, a Barcelona i arreu del món. Una lectura mundial dels seus textos seguirà denunciant una mort que conforme passen els mesos veu confirmar-se allò que sospitàvem: que no tindrà mai autor oficial.

A Barcelona, però, la tristesa és doble. Al gener va morir, en un accident estúpid, la poeta i traductora Yael Langella, gran amiga d’Anna i la persona clau, amb el Carles Torner en les visites que la Politkòvskaia va fer a Barcelona. Yael precisament treballava en la traducció d’un seguit de textos de l’Anna per a un llibre. En el seu cas només podem parlar de mala sort, literalment de desgràcia. Però la veritat és que la suma de les dues morts fa molt feixuc, costera amunt, el dia.

He trobat aquesta fotografia pegant voltes per la xarxa. Sembla que el personatge que jau tan content al llit s’ha organitzat una mena de plataforma mediàtica sobre el seu cap ja que hi té instal·lat un televisor, un ordinador i no sé quantes coses més que les mira ben gitat. Em costa entendre com deu funcionar una andròmina tan grossa. Trobe que ha de ser molt incòmode i supose que la tele hauria d’emetre al revés per a poder-la veure bé, no? Vull dir cap per avall…

Evidentment cadascú a sa casa fa el que vol. I no seré jo qui li negue el dret al paio en qüestió de gastar-se els calers com més li plau, per més torticolis que em semble que vaja a patir. Jo també tinc la meua mania: una cadira que farà ja prop de vint anys que tinc i de la qual ningú no aconsegueix moure’m quan arribe a casa. M’agrada, què vols fer-hi?

La gravació no és ideal però té el valor del testimoni.

Punxeu ací

A Palma. Lliuren a Toni Ibàñez el premi Nadal Batle i aprofiten per a presentar el meu llibre “Periodisme Quàntic”, amb el qual vaig guanyar aquest mateix premi anys fa. A l’acte, com és norma, hi ha una conferència. La fa Juli Peretó i esdevé una extraordinària reflexió sobre els límits actual de la ciència. Després, caminant per Palma, em diu que el segle XXI serà el segle de la biologia i que la física ha quedat enrera. Quina mandra… M’ha promés que penjarà al seu bloc el text i que em recomanarà per on començar a entendre tot això de la biologia.

El llibre l’ha publicat Edicions UIB i supose que es posarà a la venda d’ací a uns dies. És un intent d’explicar com es fa el periodisme per internet, quines són les seues regles i característiques i d’una manera molt especial vol repassar com hem fet VilaWeb tots aquests anys i quines són les peces claus del nostre projecte periodístic.

(PD: Juli Peretó ha penjat al seu bloc el text que va llegir ahir)

Mire per Telemadrid la retransmisió, digna de Canal9, de la manifestació del PP a Madrid. Entrevisten Jaime Mayor Oreja que fa un míting que no el superaria un sergent de caserna franquista. Tot és ple de banderes espanyoles. I de sobte sona pels altaveus del carrer “Libertad sin Ira” del grup Jarcha, tan fort que arriba a obligar a tallar la connexió amb Mayor Oreja.

En una manipulació més, i ja no saben quantes en porten, els del PP s’han apropiat també d’una cançó emblemàtica d’un grup que ni de bon tros era franquista i que intentava participar de la creació d’una identitat andalusa diferenciada de la instrumentalització que el franquisme va fer de la cultura andalusa en favor d’una imatge determinada d’Espanya.

Jarcha, segurament per diners, va acceptar fer aquella cançó pel referèndum de la constitució però portava a la seua esquena una impecable trajectòria de recuperació del folclore andalús que l’allunyava totalment del nacionalisme espanyolista, excloent i amenaçador, que avui s’està manifestant a Madrid.