Mails per a Hipàtia

InfoTV ha començat les seues emissions a València. Es pot trobar al canal 42 del dial televisiu, en l’àrea metropolitana de València. En alguns llocs, ma casa per exemple, arriba una miqueta fluixa de senyal però es veu de manera suficient. Després de molts mesos de preparació, doncs, aquesta televisió plural valenciana està en l’aire des de dilluns, encara amb una programació de prova. I ahir em varen convidar a participar en el debat (que tanca la programació cada nit), en aquest cas una taula rodona amb altres companys periodistes valencians.
Això em va permetre visitar les instal·lacions de l’emissora. Crec que han fet un molt bon treball. La redacció és alhora el plató d’informatius i després tenen un gran plató polivalent per a fer la resta de programes. Ho han organitzat d’una manera molt eficaç, tot i que com sempre els dos primers dies els fallaven moltes coses. El software de redacció ahir no acabava d’anar fi, per exemple. Són coses que no tenen cap importància, però. El que és realment important és que comencen a emetre. Que es veu.
En acabar el debat comentàvem en rotgle com de senzill era fer una televisió normal i què difícil que ens ho han posat als valencians. Canal 9 o Punt 2 haurien pogut fer sense cap esforç això que li toca fer a InfoTV: presentar un país normal amb gent normal que té els interessos normals de qualsevol lloc normal. No ho han volgut fer ni en l’època del PSOE ni molt menys encara en la del PP. A veure si des de la iniciativa privada és possible aconseguir-ho….

Avui sóc a Holanda i el mòbil m’ha jugat una mala passada. Tinc un Sony Ericsson que ja fa mesos que em falla quan intente carregar-lo. Més o menys, apretant al màxim els pins i fent coses rares, sempre aconseguisc que carregue la bateria.
Però anit va dir que no, que de cap manera. Vaig passar-me hores a l’hotel intentant que engegarà la càrrega i no vaig poder. Així que al migdia m’he quedat sense bateria, tal i com era de preveure.
I és curiós com arribem a ser de dependents de la tecnologia. Perquè m’he sentit indefens. No podia parlar amb casa ni amb la redacció ni amb ningú. I el que era pitjor és que ningú no podia localitzar-me. M’he posat nerviós i he buscat per tot arreu alguna sol·lució. He trobat una botiga de mòbils on no han pogut carregar-me’l. Finalment n’he trobat una altra on semblava que funcionava però no ho veia clar. En una tercera he trobat un carregador que, de moment, sembla que funciona. Ací fa més aviat fresqueta però a la que me n’he adonat estava suat d’anar amunt i avall a la cacera del mòbil. Ara sembla que carrega. Creue els dits. (En qualsevol cas si crideu i no responc ja sabeu el que passa). Demà, per cert, a València.

Paella a casa. Fem una volta pel Mercat de Sant Antoni a veure si trobem garrofó. Com era de preveure no n’hi ha. Com és que a Barcelona es pot trobar tota mena de verdures, per més exòtiques que siguen, i no hi ha manera de trobar garrofó?

Maurizio Seracini, un gran expert italià, ha trobat un Da Vinci amagat al darrere d’un altre quadre. Que se sàpiga, des del 1563 no s’havia vist aquesta obra que ara apareix amagada rere un altra. Usant unes tècniques fora de l’abast del personal corrent Seracini ha ofert una imatge del quadre amagat, que està ni més ni menys que al darrere d’un de Vassari al Palazzo Vecchio de Florència. Un Vassari sobre un Da Vinci… Trobe que el que tocaria ara és que li encarregaren a algú que pintara sobre el Vassari. Lucio Fontana, si encara vivira, seria una bona opció…

1. Mal resultat. Tot serà molt difícil. El canvi hauria d’haver estat més contundent.

2. Va haver un temps que semblava que el Bloque podia esdevenir el segon partit de Galícia i el principal partit de l’esquerra. Aquest diumenge, però, va de baixada per segona vegada seguida.

3. Pels valencians aquest resultat és una mala notícia. Ens convenia una derrota clara del PP que ajudarà a estendre una imatge de canvi pel 2007.

4. La prepotència d’alguns és impossible d’aguantar. Aturat en la cua de l’autopista descobrisc amb sorpresa que Catalunya Ràdio ni en parla de les eleccions. La COPE és una alternativa horrible, sobretot conforme va tornant a fer-se possible una victòria del PP. Però la COM no es queda enrera, amb alguns socialistes dient barbaritats d’un nivell difícil de creure. El ple drama arriben a afirmar que els vots de l’emigració no són de fiar perquè els consolats fan trampes a favor del PP. No sé si m’he perdut algun detall però diria que els consolats dependen del govern de Zapatero.

5. Escolte “Lenda da Pedra do Destino” d’Emilio Cao. A parer meu el millor disc gallec de tots els temps.

Diuen que als Estats Units s’ha posat a la venda aquesta setmana una càmera de vídeo d’usar i tirar. La compres, et grava una sèrie de minuts i en acabant la tires. (Més informació ací)
Des del punt de vista de l’usuari no sé si té sentit o no. Però des del punt de vista del medi no en té molt. Cada vegada fem més coses d’usar i tirar, incrementant el volum de fem diari.

Crec que era Agualusa qui explicava, a Goa, que un sol bon escriptor arrela per sempre més la llengua en la terra que l’ha vist néixer.

Amb permís de Josep Pla, doncs: el meu país és allà on escriuen bon dia per a dir bon dia.

Bona nit Jesús Moncada. I gràcies per tot.

He participat, amb molt de gust, en un altre homenatge a l’Ovidi. Aquest a Gràcia, al CAT, amb la presència de molts cantats, grups i amics seus, sobretot el Toti Soler i l’Alfred Luchetti.

Això és el que he dit:

Hi ha Joan Fuster. I Vicent Andrés Estellés. Andreu Alfaro. Eliseu Climent i Rosa Raga. Carles Santos. Els Obrint Pas i Feliu Ventura. Pitxi Alonso. Miquel Gil i Carles Solà. Isabel -l’Isabel Clara Simó. I Miquel d’Epalza. I Mavi Dolç i Al Tall. Sol Picó. El Toni -Miró. Vicent Usó. Ximo Tebar. I Bernat Sòria. I Santiago Calatrava. I Vicent Todolí. I Pepa López i Raimon. I el Genovés, que jugava com un déu. I Guillem Agulló. I l’Ovidi.

Hi ha El Cabanyal i el Desert de les Palmes. La Font Roja, el Montgó, el Garbí i el Penyagolosa. El Xúquer, camí de Sueca, i la platja de Guardamar. I els Columbrets. I la Calderona. I El Saler. El Maestrat i la Vall d’Albaida. L’Horta que ens volen furtar i La Marina que no vol ser mítica. El Comtat. L’Alcoià. Mas Sopalmo.

Hi ha taxistes i enterramorts. Gent que posa la pel·lícula diumenge. I la tia Conxa que es menja un entrepà. I llauradors que reneguen amb una rabasseta a la boca i un got de barrejat. I obrers de la Ford, absents davant la màquina. I la Júlia i la Txell corrent per la séquia. I els xicons que riuen al Carrer Blanc. I el meló d’Alger i el meló de tot l’any. I la traca que peta, repeta i fa pum. I el plis-plas i el timbal. I les quatre barres en algun balcó. I un tren que travessa blocs de pisos grisos amb llums grogues. I els peus mullats a la Malvarosa. I els besos. No hi havia a València dos amants com nosaltres…

Encara, Ovidi, encara
Portem senyera on blau no hi ha
diem ben alt que parlem català
i ho fem a la manera de València

I quan t’equivoques i no prens les decisions que caldria, com ho fas després? No s’ha esborrat el mal que causes. Et pots disculpar, ho faig, amb la gent que ha pagat la meua incompetència. Però veus com passen els minuts i el foc que has encès de manera estúpida es va estenent. Perquè no l’he sabut aturar quan calia. Ploraria. Però això no val de res…

Un alumne de l’autònoma m’avisa que el servidor de la biblioteca de l’UAB es diu Hipàtia. L’afegisc a una llista que vaig creant fa temps:
-hi ha una hipàtia que és un blog brasiler
-i una altra que és un bloc fet per una anglesa d’orígen xinés
-hi ha una hipatia.info, una xarxa d’intercanvi de coneixements (Free knowledge in action for the people of the world)
-hi ha una agrupació astronòmica que també es diu hipàtia
-una revista de filosofia feminista, que la fan a Indiana-
una web sobre dones científiques
-el govern mexicà de Morelos li diu Hipàtia (hypatia, en ianqui) a una revista de divulgació científica
-aquesta empresa francesa es diu Hypatie
-els suïssos diuen Hipàtia al seu gran servidor de recursos educatius
-a Itàlia hi ha un servidor de llibres que es diu Ipazia…

Mentre arribava pensava que, tret d’ahir que ja vaig vindre, no havia tornat a aquest monestir des de la mort del Barnils. He caminat des de l’estació i abans d’entrar al claustre a veure com anava això dels bloggers m’he aturat un segon a la porta principal. Allà el vàrem honorar, un grapat de gent, dies després d’haver-lo enterrat. Només m’he quedat un moment, quet. No sé massa bé esperant què. Com un parot. Esperant recordar, supose. Aquella trona des d’on parlàvem. Aquell racó on estaven els seus. Les mirades d’aquella vesprada de tots.
Hi ha morts, rectifique: hi ha absències, molt pesades. La del Barnils n’és una.

M’he comprat l’iTrip, un afegit a l’iPod que “segresta” les ràdios que troba a poc. Per exemple la del cotxe, i emet la seua música. Funciona de meravella. Cada vegada estic més convençut que l’iPod és el millor aparell que m’he comprat mai.
De moment he aconseguit posar-hi ja 1097 cançons. Però no desistiré d’omplir-lo més i més.

(Més informació sobre l’iTrip ací ací)

Apple acaba d’anunciar que posarà processadors Intel en els nostres ordinadors, en comptes dels PowerPC d’IBM. No deixa de ser divertit. El meu primer Mac va ser un 512ks, encara sense disc dur. Aleshores -potser estem parlat del 85…- el gran enemic era IBM. Quan els mac van incorporar els seus xips va haver una miqueta d’enrenou i estripades. Ara ja hi ha qui fa el mateix perquè ara el dolent és Wintel (Windows+Intel).
A mi, però, el que m’interessa no és el xip que hi ha dins. M’interessa que continue estant uns quants anys per davant del Windows no-sé-què.

(Per quin deuen anar ara? Windows 05? Existeix això?)

Aquest dilluns i dimarts es trobaran a Sant Cugat bloggers i escriptors. Arran haver-se sabut que es fa aquesta trobada, i qui en són els participants, una part de la blogosfera catalana s’ha embrancat en discussions sobre coses com ara l’interés de fer-la, la seua legitimitat, per quin motiu uns van i uns altres no. Si deiem això o diem allò i per quina raó…
Confesse que estic sorprés. La idea de la trobada la vaig tenir jo. Podia haver estat d’una altra manera però va ser així. I la tinguí només per la curiositat que em provoca el tema plantejat. Em feia gràcia i pensava -pense encara- que era un bon tema i una bona raó per parlar. Igual que fa un parell d’anys vaig entendre que això dels blocs era una cosa important i he intentat fer tot el possible per moure VilaWeb cap a aquest univers. Només per intentar veure com les coses es poden fer millor. I fer-les.
Observar ara com hi ha teories de tota mena sobre les raons de la trobada em resulta curiós. He llegit que hi ha fins i tot qui proposa assaltar la trobada, i el claustre, per demostrar la força dels bloggers. Caram. La força dels bloggers contra els qui volen (supose que hauria de dir volem) ofegar, controlar, moderar, pervertir el moviment. Arrea. Deixeu en pau els blogs, afirma abrandat un. Que supose que es creu l’amo, incomprés, del món. Encara més: hi ha qui seura en una taula i només hi veu “pressupost” (s’entèn diners pagats per tothom) i la voluntat de pulir-se’ls.
Últimament cada vegada em fascina més això: observar que tant hi fa el que digues o faces. O hages fet al llarg de la teua vida. Tots, jo també, parlem dels altres, de les seues intencions, dels seus pensaments íntims, de la seua intencionalitat. No en sabem res o pràcticament res però tenim opinió sobre totes les coses. I si pot ser més contundent que no ho siga menys.
Joan Reglà ja deia que som un país de totoresistes. Així ens va.

(He engegat l’iTunes i m’ha posat el “So What” de Miles Davis, mentre bufe i bec aigua. El món sembla tornar a poc a poc…)

Tal i com ha passat amb tots els dirigents d’Herri Batasuna i tots els succesius canvis de nom que l’han seguit la imatge de Jon Idigoras ha quedat totalment distorsionada. En la “guerra del norte” qualsevol cosa val i presentar caricatures n’és una més.

Però avui que ha mort Idigoras em costa no recordar-lo en l’enterrament de Santi Brouard. Brouard era un pediatra bilbaí, un home gran i una referència cívica. Brouard va tindre la mala sort de ser un dels primers assassinats pels GAL, aquella banda creada des del govern socialista per a respondre als morts d’ETA amb més morts.

L’enterrament pels carrers de Bilbao va ser una demostració de dol com no crec que mai més s’haja repetit. Hi havia desenes de milers de persones col·lapsant tot el centre des de l’Ajuntament, on s’havia diposat el cadaver. No sé com ni de quina manera però recorde que em vaig trobar dins el cementiri. Hi havia poca gent: familiars, amics i un grupet de catalans i gallecs a qui ens van permetre accedir. Quan el taüt va ser colgat els seus companys van alçar el puny i van cantar l’Eusko Gudariak. Amb cares difícils d’oblidar. Vaig reconeixer la d’Idigoras, supose que perquè en aquell moment devia ser la cara més pública. La vaig trobar endurida però amb una estranya serenitat, com de confiança. Semblava saber perfectament què passava i perquè havia passat. A algú aquella manera de mirar amb els ulls perduts li podria semblar insensibilitat però a mi em va semblar intel·ligència. La intel·ligència d’algú que sabia el preu de les coses. Una intel·ligència que no quadrava en absolut amb la caricatura de pobletà amb boina que des de Madrid ens volien vendre. Després em van dir que Brouard era un gran amic seu.

L’última vegada que vaig saber d’ell va ser fa uns mesos en el míting d’Anoeta on Batasuna va explicitar el seu full de ruta cap a la pau. Idigoras va eixir per a deixar clar que els mateixos que van aguantar els anys més durs ara estan per la negociació. Ho feu amb tota la legitimitat que els seus li han atorgat durant dècades. Passant el relleu.